L’any 2010, quan es complien 850 anys de la fundació del monestir de Santes Creus, va començar la restauració del panteó reial i la investigació científica de les tombes que en formen part.
El Museu d’Història de Catalunya va coordinar equips multidisciplinars (formats per historiadors, arqueòlegs, restauradors, paleopatòlegs i antropòlegs físics) per estudiar les tombes dels reis Pere II el Gran, Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, així com la de l’almirall Roger de Llúria. La recerca va aportar valuoses dades sobre la vida, les malalties i la mort d’aquests personatges, així com de l’aixovar i els rituals funeraris de l’època.
Els resultats de l’estudi, fets públics el 2011, es van centrar en les restes de Pere II –trobades intactes– i les de Blanca d’Anjou –en excel·lent estat de conservació– i van descartar que les restes trobades dins la tomba de Roger de Llúria fossin de l’almirall.
Les restes del rei a sobre del contramotlle en acabar l’aixecament. Fotos: Carles Aymerich i Ramon Maroto (Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya) > Flickr Patrimoni.gencat
La tomba d’un dels reis més destacats de la Corona d’Aragó va restar intacta al llarg de 700 anys; tot un rècord. El sepulcre de Pere II, dit el Gran, enterrat al Reial Monestir de Santes Creus des de 1285, és una de les poques tombes de llinatge reial europeu que no havia estat exhumada i l’única no espoliada dels reis catalans.
La troballa del cos momificat de Pere II, excepcional i de rellevància internacional, va produir-se el juny de 2010, durant els treballs de restauració de les tombes impulsat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya.
L’oportunitat única i sense precedents per conèixer dades inèdites del rei, dels rituals d’enterrament reial al segle XIII o la indumentària de l’època va mobilitzar un equip multidisciplinari amb la missió d’exhumar i estudiar les restes humanes i el sepulcre que les conté.
Abans de l’extracció del sepulcre de la banyera de pòrfir, els experts van treballar amb les més avançades tècniques científiques d’investigació al Monestir de Santes Creus. Així, per confirmar la presència de restes humanes al sepulcre, es va fer una inspecció endoscòpica, consistent en la introducció d’una petita càmera a la tomba. Amb aquest ull privilegiat es va poder observar que el cos ocupava la llargada total del sepulcre així com la presència d’un teixit, i es va poder intuir l’existència del crani i la mandíbula inferior.
La segona prova va ser la cromatografia de gasos o, el que és el mateix, l’anàlisi de l’atmosfera interior de la tomba. Els resultats van provar l’existència de substàncies utilitzades en l’embalsamament com la brea, el sílice, el betum o les herbes aromàtiques.
Per obrir la tomba de Pere el Gran es va haver de retirar el pinacle i la tapa del sepulcre que cobrien la banyera de pòrfir vermell. Abans de treure i moure les restes, els experts van fer-li una radiografia i van recollir mostres de fongs i teixits. Extreure el cos de Pere el Gran del sepulcre va ser una tasca difícil i delicada, que va requerir sis hores de treball i la coordinació d’una vintena de persones.
Per al trasllat de les restes del rei al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBM), a Valldoreix, es va utilitzar un vehicle a mida: un camió climatitzat amb amortidors especials i sistemes de fixació per evitar moviments, a més d’una velocitat controlada que no va sobrepassar mai els 70 km/h.
La primera parada va ser a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, on es va fer un TAC a les restes: una prova no invasiva que va aportar les primeres reconstruccions volumètriques.
Els primers estudis que es van fer al CRBM, en un microclima controlat i sense llum natural, van constatar que el cos es trobava “parcialment momificat i esqueletitzat”. També van confirmar que el rei va ser embalsamat utilitzant tècniques heretades de l’antic Egipte, molt habituals en els enterraments reials a l’Europa del segle XIII.
El cos estava situat longitudinalment dins la banyera de pòrfir, sobre una doble post de fusta. Es trobava cara amunt, amb els braços sobre el tòrax i el cap desplaçat lleugerament cap a l’esquerra; les cames es van trobar en posició horitzontal i els peus, separats del cos, entre les dues cames.
Amb les primeres anàlisis de les mostres de teixits (llana, lli i seda), els experts no van trobar restes de la indumentària que es poguessin atribuir a un rei.
La recerca també va incloure la reconstrucció facial del rei Pere el Gran amb tècniques forenses i criminalístiques.
L’estudi també va permetre respondre incògnites com les característiques físiques del rei, les malalties que va patir, la dieta que feia o les causes de la seva mort prematura.
El rei Pere era un home d’una alçada destacable per l’època, entre 175 i 180 cm. Tenia una cara allargada i un maxil·lar inferior més prominent que el superior. Estava ben alimentat: es van identificar restes de consum de cereals i carn. També es van trobar indicis d’algunes patologies: un probable tumor cerebral benigne de les meninges i calcificacions als pulmons per tuberculosi, una de les possibles causes de la seva mort.
La posició de les restes de Pere II dins la tomba s’ha relacionat amb un canvi de sepulcre, més petit, mentre que l’estat de dessecació de les restes podria estar relacionat amb processos d’embalsamament: el cos podria haver estat tractat químicament per retardar-ne la descomposició.
L’aparença física de la reina Blanca d’Anjou és la d’una dona jove de 25-30 anys, de talla petita: aproximadament 150 cm. Dins la tomba es van trobar dispersos alguns cabells, tot i que no es pot determinar si pertanyien a la reina o bé a algun familiar seu.
No es van detectar malalties greus en el cos de l’esposa de Jaume II. Només la presència d’un galindó al peu dret, conseqüència d’anar amb calçat estret i punxegut. Per l’estat del cos, tot apunta que la causa de la mort estaria relacionada amb alguna complicació en un embaràs o un part.
Com a conseqüència de les diverses manipulacions de les restes, la reina Blanca d’Anjou no presentava vestimenta associada directament al cos. Només es van recuperar fragments de tèxtil que podrien correspondre al moment de l’enterrament.
Sembla que la reina va ser exposada. Ho mostrava la disposició del cos i també la presència d’àcid carmínic a la galta, cosa que indicaria l’aplicació de maquillatge.
