La tecnologia ha avançat a tanta velocitat que costa imaginar que la gran novetat de fa un segle fos que els pobles de Catalunya aconseguissin tenir un telèfon. Literalment, un. I al seu voltant sempre passaven coses.
Amb tota solemnitat, el ple del consistori de Lliçà de Vall de 1921 va acordar que s’instal·laria una centraleta telefònica al municipi. Des que a Catalunya el 1914 s’havia posat en marxa la Mancomunitat, la institució s’havia proposat modernitzar el país. Com deia el seu president Enric Prat de la Riba, cada poble havia de tenir una biblioteca, una carretera i un telèfon, que llavors era l’eina més avançada que existia per comunicar-se.
Abans de la Mancomunitat, la xarxa telefònica del país era un desori. Estava fragmentada en mans de petites companyies que només donaven servei als seus abonats. O sigui, que no es podia trucar al poble del costat si no era de al mateixa empresa. A més, com que prioritzaven el negoci i els beneficis, no tenien cap intenció de gastar diners en estendre el cablejat als municipis petits perquè econòmicament no els sortia a compte.
1. Foto de juny de 1966, de la Ramona a la casa nova de l’Av. Montserrat on es van traslladar el 1962. Autor: Desconegut 2. Can Mariano, on el costat de la porta d’entrada es veu (amb molta dificultat) el cartell de la Central Telefónica de España. Autor: Desconegut 3.Telèfon amb número d'encarregada. Autor: Silvia Jordan (El 9 Nou)
En canvi quan la Mancomunitat va tenir permís del govern central per implementar la seva pròpia xarxa, no va es va fixar en els guanys monetaris sinó en la visió de país. Va ser per això que Lliçà de Vall va poder posar en marxa la seva pròpia centraleta. Era un funcionament molt rudimentari i senzill. Hi havia un sol aparell manipulat per una operadora, que era l’encarregada d’avisar als veïns quan tenien una trucada.
En el cas de Lliçà, es va escollir instal·lar-lo al barri de les Casetes, concretament a can Mariano i l’encarregada del servei era Ramona Nadal Grau, filla de Mariano Nadal Vidal. Segurament va ser una de les primeres habitants de localitat que va aconseguir una feina remunerada amb salari i que, a més, no tenia relació amb l’agricultura. Eren els anys vint, i les noves generacions de dones buscaven fer-se un lloc al món. A ciutat ho tenien més fàcil, perquè hi havia més oportunitats laborals, però en un municipi de poc més de mig miler d’habitants amb prou feines hi havia la feina de telefonista.
1. Família Nadal Grau (any 1950 o 1951). La Ramona Nadal és la tercera de la primera fila. 2. Foto del Marià, fill de la Ramona a l’entrada de la sala on es troba la Central Telefònica, amb el cartell que penjava de la paret. 21d’agost de 1976. 3. Persones davant de la porta de la Centraleta a Can Mariano del barri de Les Casetes (anys 50). Imatge cedida per l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall.
Al costat de la centraleta hi havia una taverna i la botiga de queviures de Can Fèlix. Tot plegat feia que aquell fos el punt amb més vida social del poble, sobretot els diumenges al sortir de missa, perquè era quan la gent aprofitava per trucar algun parent que vivia fora o les noies intentaven parlar amb el xicot, que estava fent el servei militar ves a saber on. I mentre esperaven el seu torn, per passar l’estona la gent anava a comprar, feia un beure o la feia petar amb els veïns fins que podien fer la trucada.
I mentrestant la Ramona estava sempre al peu del canó. La seva feina l’obligava a haver d’estar pendent de totes les trucades i, encara que no ho volgués, s’acaba assabentant del que es deien els interlocutors. Les bones i les males notícies familiars, que si un naixement, que si una defunció, que si com esteu... i les converses entre enamorats, que acabaven amb un comiat llarg i, al penjar, solien deixar dibuixat un somriure ple de recança i enyor al rostre de les noies. Ningú sabia més coses dels veïns que la telefonista.
1. Diari El 9 Nou de 5 de setembre de 2005, especial “El 9 estiu, La Contra: Records d’un racó, “Una casa lligada a la central telefònica”. Autor: 2. La senyora Ramona Nadal a l'actualitat. Autor:
L' Arxiu Municipal de Lliçà de Vall
La seva feina es va acabar quan es van començar a instal·lar les centraletes automatitzades i els domicilis particulars van poder tenir la seva pròpia línia de telèfon. A partir de llavors ja no calia anar a Can Mariano per trucar. Mica en mica el temps va anar passant i allò va quedar com una part més de la història, però a l’Arxiu Municipal conserven unes fotografies que, ni que sigui per un instant, permeten imaginar com deuria ser l’època en què la Ramona feia de telefonista de Lliçà de Vall.
Imatges de l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall. Autor: Lorena Ruiz Pellicero
Vols saber més detalls d'aquesta història?
Consulta el document original a partir del qual es basa aquesta història a Arxius en Línia.
I si vols consultar-lo presencialment a l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall, pregunta pel document "Acta del Ple municipal del 13 de novembre de 1921" als "Llibres d'actes del Ple de la corporació local", sèrie documental 1028, amb el codi de referència 1921-11-13_08185_101.
La importància del document
I, si encara vols aprofundir-hi més, mira aquest vídeo en què Anna Busto Veiga, directora de l'Arxiu Municipal de Lliçà de Vall, ens explica la rellevància dels documents escollits per a explicar aquesta història.
Català ▽
English
Català
Castellano
Occitan aranés
Aquest web utilitza galetes (cookies)
Utilitzem galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència de navegació, analitzar el trànsit del web i personalitzar el contingut que es mostra. Pots acceptar-les, rebutjar-les totes o configurar-les.
AnalíticaRecullen informació anònima sobre l'ús del web, les pàgines que visites, els elements amb els quals interactues i com has arribat al web. Aquesta informació es fa servir per analitzar el comportament dels usuaris al web i millorar-ne l'experiència.
