La pedra seca: un paisatge de proximitat | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Històries

La pedra seca: un paisatge de proximitat

La simplicitat, bellesa i sostenibilitat d’una construcció popular emblemàtica

Pedra sobre pedra

Catalunya és una terra rica en patrimoni, i arreu hi ha camins i construccions plenes d’història. Parlem de la pedra seca, una de les tècniques per excel·lència de l’arquitectura tradicional que, com indica el seu nom, empra la pedra com a material principal, un recurs abundant en l’àmbit rural.  
 
Aquesta tècnica consisteix a aixecar construccions col·locant pedra sobre pedra sense utilitzar cap element d’unió entre elles, com ara guix o ciment, i la solidesa de la construcció rau en la distribució correcta de les pedres. Tot i que aparentment sembla senzilla, es tracta d’una tècnica històrica que requereix un alt coneixement del material. De fet, encara hi ha qui s’hi dedica: els margers o les margeres. 

Un manual per introduir-se a aquesta tècnica a través d'explicacions molt entenedores és Parets de pedra seca. Manual per a la construcció i la reparació. Aquest llibre publicat a Suïssa es pot consultar ara en català gràcies a la Fundació el Solà i l'Editorial Andorra.
  • Imatge extreta del vídeo-presentació de la candidatura de l'art de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO
  • Sostre de les Tines de Solanes. El Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Foto: Jordi Play  
  • Marges. Ripollès. Foto: Jordi Play  
  • Llibre "Parets de pedra seca. Manual per a la construcció i la reparació"

Arreu de la Mediterrània i molt més

La tècnica de la pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític, i les primeres construccions tenen el seu origen a l’Orient Mitjà. A causa dels moviments migratoris, es va estendre per la conca mediterrània, fins a convertir-se en una arquitectura popular.
 
A la Península Ibèrica, Catalunya és una de les zones més riques en construccions de pedra seca, com també ho són el País Valencià i les Balears. Tot i que és difícil datar l’inici de la pedra seca a Catalunya, podem situar aquest moment amb els ibers, al segle VI aC, i l’edat d’or al segle XVIII, amb les primeres construccions que encara es conserven avui dia. Si les volem veure, hem de fer parada obligada al Camp de Tarragona, al Penedès, a l’Urgell, al Segrià, a la Ribera d'Ebre, a la Terra Alta, a l’Empordà, a les Garrigues, a la Segarra i al Bages.

  • Cabana de volta. Agramunt (Urgell). Foto: Vicent Loscos
  • Barraca al Ximbalar. Llançà (Alt Empordà). Foto: Vicenç Armangue

Arquitectura diversa, funcional i única

Al llarg dels anys, i gràcies a la pedra seca, s’ha donat resposta a necessitats de l’agricultura, la ramaderia, l’abastament d’aigua, l’explotació forestal i les comunicacions terrestres. Malgrat que fan servir el mateix element principal, les construccions són ben diferents entre elles i depenen del tipus de pedra emprat, les tradicions constructives locals i els usos. I és que cada edificació té una raó de ser.  
 
Hi ha les barraques, una de les estructures més freqüents, que serveixen d’aixopluc per a la pagesia, tant per protegir-se de la pluja i altres inclemències del temps com per escalfar-se vora el foc, a l’hivern, o protegir-se del sol i la calor, a l’estiu. També serveixen per protegir el bestiar i com a magatzem. Trobem diversos tipus de barraques com ara cabanes, aixoplucs i coves, que poden ser de planta circular, quadrada, rectangular o de volta de canó.
Altres tipus de construccions són l’aljub, un dipòsit per recollir l’aigua de la pluja; la pleta, una porció de terreny no conreat per fer-hi pasturar el bestiar, o les tines, uns recipients per a la producció vinícola. Això, unit al toc artístic personal del marger o la margera que la va crear, ha fet que cada construcció sigui única.

  • Barraca gran de la Capona. El Pla de Santa Maria (Alt Camp). Foto: Esther Bargalló
  • Gran forn d’oli de ginebre. Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre). Foto: Josep Blanch
  • Marges. El Perelló (Baix Ebre). Foto: Esther Bargalló
  • Pleta de Mont-roig. Els Plans de Sió (Segarra). Foto: Vicent Loscos
  • Tines de Solanes. El Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Foto: Jordi Play

Sostenibilitat en estat pur

La pedra seca és una tècnica versàtil, resistent i totalment respectuosa amb el medi ambient. El material s’extreu del mateix terreny, no es tracta i, un cop acabada la construcció, es mimetitza i s’integra perfectament en el paisatge. A més, qualsevol estructura que es deixi d’utilitzar o pateixi erosió o deterioració es reintegra de nou amb l’entorn natural.
 
Això fa que les construccions de pedra seca siguin de quilòmetre zero i 100 % sostenibles i que, en funció de les qualitats de la roca mare, les edificacions tinguin unes característiques i uns colors particulars segons el territori.
 
Per exemple, trobem contrastos cromàtics com el blanc clar de la pedra calcària, usada a les zones del Camp de Tarragona, la Catalunya Central, les comarques gironines i les Terres de l’Ebre; les tonalitats fosques de la pedra seca de pissarra, usada a l’Alt Pirineu, l’Aran i l’Alt Berguedà; el roig de la pedra volcànica del parc de Pedra Tosca, a la Garrotxa, l’únic indret de Catalunya amb construccions aixecades amb aquest tipus de pedra, o el tipus Buntsandstein, la pedra vermellosa típica de moltes construccions del Baix Llobregat i altres indrets.

  • Barraca al Penedès. Foto: Jordi Play
  • Barraca de les Oliveres o Fontanals. El Pla de Santa Maria (Alt Camp). Foto: Esther Bargalló
  • Barraca al Parc de Pedra Tosca. Les Preses (Garrotxa). Foto: Esther Bargalló

Pedra mullada

Si observem les construccions de les Terres de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Camp de Tarragona i les comarques de la Conca de Barberà i el Priorat, veurem que hi abunden edificacions amb unes formes ben curioses. El motiu? En aquestes zones àrides, on l’aigua es un bé escàs, hi trobem un patrimoni hídric extraordinari. Aljubs, basses, sèquies, pous, sínies i cisternes són algunes de les infraestructures per a l’abastament d’aigua freàtica i pluvial, claus per al treball al camp.
 
És, doncs, una tècnica que no només és sostenible pel material en si, sinó també pels usos de les seves construccions.

  • Pou de la sínia de ca la Marta. Fatarella (Terra Alta). Autoria i propietat de les imatges: Fundació el Solà i Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili en el marc de la tesi doctoral titulada “Pedra en sec: herència constructiva, coneixements i tècnica”
  • Cisterna de Solsona. Tivenys (Baix Ebre). Autoria i propietat de les imatges: Fundació el Solà i Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili en el marc de la tesi doctoral titulada “Pedra en sec: herència constructiva, coneixements i tècnica”
  • Aljub Ribot, a la Gironeta. Torrebesses (Segrià). Foto: Mario Urrea
  • Pou de gel. Tàrrega (Urgell). Foto: Oriol Saula. Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega
  • Bassa Bep del Pubill. Torrebesses (Segrià). Foto: Mario Urrea

Els acabats

Les construccions de pedra seca acaben aquí? No. Dins les construccions de pedra seca hi podem trobar molts altres elements com escales, forns, aixoplucs i estructures per guardar-hi les patates (trumferes) o les arnes per a la producció de la mel (arneres). A les Terres de Ponent i l’Alt Pirineu també hi trobem amagatalls per caçar amb vesc o llobateres, uns tancats formats per un mur lleugerament inclinat cap a l’interior que servia com a parany per caçar llops. 
 
A l’interior de les barraques també s’hi poden trobar elements decoratius: unes cavitats practicades a les parets ja previstes en el moment de construir les edificacions. Menjadores, armaris, bancs i llars de foc en són alguns exemples.  
 
També hi trobem altres elements funcionals: el pagès deixava el càntir o el porró als cocons per tal que es mantingués en fresc, guardava el cistell amb el menjar o les tisores de podar a les fornícules, feia una becaina al jaç o bé feia ús de la fumera, una obertura que fa la funció de xemeneia.
  • Marge amb escales al Tossal de la Fonta. Preixana (Urgell). Foto: Andreu Serés 
  • Barraca. Mont-roig del Camp (Baix Camp). Foto: Antoni Salvador
  • Fornícules a la barraca del Quicolis. Freginals (Montsià). Foto: Esther Bargalló
  • Amagatall per caçar amb vesc. Tàrrega (Urgell). Foto: Roger Costa
  • Decantador. Fatarella (Terra Alta). Autoria i propietat de les imatges: Fundació el Solà i Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili en el marc de la tesi doctoral titulada “Pedra en sec: herència constructiva, coneixements i tècnica”

Catalunya, territori de pedra seca

Actualment, hi ha més de 32.000 construccions de pedra seca inventariades a Catalunya, algunes de les quals han estat declarades Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). És el cas de la barraca del Jaume de la Cota, a Mont-roig del Camp (Baix Camp), una de les barraques més monumentals de Catalunya. La seva alçària interior de 3,90 m i el seu diàmetre de 4,10 m li han atorgat el sobrenom de “La Catedral”.   
 
Una altra de les construccions de rècord és el Mas Llauradó, a Aitona (Segrià). Es tracta d’una cabana de 200 m2 de superfície interior i 5,6 m d’alçària, i és considerada la construcció de pedra seca amb volta més gran de Catalunya. És tan gran que, fins i tot, un tractor hi pot girar a dins.
Però no totes les construccions declarades BCIN són barraques. Fins a tretze tines també van ser reconegudes amb aquesta distinció, totes elles ubicades als municipis de Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, i Talamanca. Precisament en aquesta darrera localitat del Bages s’ubica un dels conjunts d’aquesta tipologia més ben conservats. Es tracta d’un conjunt de set tines per a la producció vinícola construïdes de manera col·lectiva entre els segles XVIII i XIX. Si bé les tines sovint es construeixen dins dels nuclis urbans i en cavitats subterrànies, la Casa de les Tines es va aixecar al mig de les vinyes i en superfície. També cal destacar el marge de Bessó, a Vinaixa (Garrigues), un dels marges més llargs, amb 128 m de llargària; i la mina d’aigua de l’Estany (Moianès), un exemplar únic a Catalunya, amb un recorregut de 435 m de longitud.

  • Barraca del Jaume de la Cota. Mont-roig del Camp (Baix Camp). Foto: Esther Bargalló 
  • Mas Llauradó. Aitona (Segrià). Foto: Mateu Esquerda 
  • Barraca de l’Ametller. Amposta (Montsià). Foto: Esther Bargalló 
  • Casa de les Tines. Talamanca (Bages). Foto: Esther Bargalló 
  • Tines d’en Bleda. Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Foto: Jordi Play  
  • Marge del Bessó. Vinaixa (Garrigues). Foto: Ferran Obiols 

Una tècnica sense fi

El major reconeixement per a la pedra seca va arribar l’any 2018, quan la UNESCO va incloure aquesta tècnica a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Xipre va encapçalar la candidatura, i s’hi van sumar Grècia, França, Croàcia, Eslovènia, Itàlia, Suïssa i Espanya amb l’objectiu de posar en valor aquestes construccions i el seu paper dins el paisatge, el territori i la biodiversitat.
 
Tot i ser una tècnica mil·lenària, la pedra seca afortunadament no s’ha perdut i es continua utilitzant en l’arquitectura contemporània i sostenible. A més, nombroses associacions, professionals i experts han posat en marxa iniciatives per difondre i reivindicar el seu valor patrimonial i l’ofici de marger o margera.
 
És el cas de l’entitat sense ànim de lucre Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, que treballa per fomentar i difondre les diferents iniciatives entorn de la pedra seca; la Setmana de la Pedra Seca, un esdeveniment anual per a la promoció i el reconeixement de la tècnica com a patrimoni i ofici; la Trobada de Pedra Seca i Arquitectura Tradicional, una jornada bianual de difusió, estudi i intercanvi d’idees entre persones i col·lectius interessats en la pedra seca; l’exposició «Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya» i cursos i tallers ocupacionals de restauració de construccions de pedra seca.

  • Vídeo de la candidatura de l’art de la pedra seca com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. 

La pedra seca en digital

Si vols saber més sobre aquesta tècnica i explorar les construccions que hi ha pel territori, pots consultar iniciatives i recursos en format digital, com ara l’inventari col·laboratiu Wikipedra, l’app de la Pedra Seca i el glossari de l’Observatori del Paisatge, amb un recull de més de mig miler de mots relacionats amb el món de la pedra seca dels territoris de parla catalana.  
  • Captures de pantalla de la Wikipedra i del glossari de l’Observatori del Paisatge.