Fa dos segles Valls es va tenyir de sang. Una sèrie d’assassinats van enterbolir la vida de la ciutat. A vegades, però, les coses no són el que semblen. I el que aparentment era una mal païda rivalitat castellera, en realitat tenia arrels més profundes. Dos-cents anys després descobrim el misteri gràcies la documentació conservada sobre aquells fets.
Com que era la festa del barri de la Mare de Déu del Carme, aquell diumenge hi havia hagut comèdies al teatre i l’alcaid de la presó, Josep Térmens, i el seu amic Josep Vallverdú, que era sotsbatlle de Valls, no s’ho havien volgut perdre. Van passar una bona estona i es van poder treure les cabòries del cap després d’un dia tant intens. La tranquil·litat, però, només va durar fins que va acabar la funció. Quan cap a les deu de la nit van sortir de sala, es van trobar un dels mossos d’esquadra que hi havia a la ciutat. Els va informar que hi havia hagut aldarulls. Amb el que havia passat al matí no els va sorprendre gaire.
Per assegurar-se que tot estava en ordre, es van dividir en patrulles. El grup d’en Térmens va recórrer el carrer dels Metges i els va semblar veure un cos. Era negra nit i costava veure-ho bé. Guiats per la tímida llum de les làmpades que portaven, van apropar-s’hi. Es tractava de Joan Bofarull, conegut per tothom com en Caballé. I era mort.
“Temps ha que t’ho pronosticava”, no es va poder estar de dir el cap dels Mossos d’Esquadra, Pere Màrtir Veciana, que acompanyava el grup d’en Térmens a la ronda. Uns quants homes van agafar el cadàver per traslladar-lo a l’hospital. Pel camí van topar amb la patrulla d’en Vallverdú, que al carrer del Carme havien localitzat un altre home mort. Era més jove i es deia Pau Monconill. Les dues víctimes tenien una cosa en comú: eren de la Colla dels Pagesos, un dels dos grups que feien castells a la ciutat; l’altre era la Colla dels Menestrals.
De fet, els castells eren l’evolució del ball de valencians que ja estava molt arrelat a Valls i era un tipus de dansa habitual a les celebracions religioses i tenia la particularitat d’acabar amb la construcció d’una torre humana. A finals del segle XVIII aquella tradició va anar evolucionant i les colles de dansaires competien per veure qui aconseguia enfilar-se més amunt. Com que la rivalitat a vegades anava més enllà i la vessant festiva s’imposava a la religiosa, a molts indrets es va prohibir aquell tipus de ball.
En canvi, a Valls va continuar sense entrebancs i va anar agafant força. Va ser així com va néixer el fet casteller. L’historiador Alexandre Cervelló n’ha trobat la primera actuació que es coneix en un document de 1791. Des de llavors es van anar fent construccions humanes amb l’anhel de superar el rival. La competència era estimulant i les dues colles va anar depurant la tècnica fins a ser capaços d’aconseguir fites extraordinàries. Com la que es va viure el dia dels assassinats.
El diumenge 19 de juliol de 1819 la Colla dels Menestrals va aconseguir una gesta històrica: aixecar un castell de vuit pisos. No ho havia aconseguit mai ningú abans i el grup estava eufòric. Sobretot perquè havien avançat la Colla dels Pagesos, que eren els veterans. Ara bé, aquests tampoc van voler ser menys i amb molt d’esforç van aconseguir emular la gesta dels seus adversaris. La tensió entre les dues colles es podia tallar amb un ganivet i, per por que acabessin a les mans, les autoritats van prohibir fer més castells durant la tarda de diumenge. Tenien l’esperança que així la cosa no aniria més. Però quan en Térmens i en Vallverdú van sortir del teatre ja van veure que les bones intencions havien quedat en no res.
Malauradament es conserva poca documentació d’aquells fets i amb prou feines es pot apuntar que el principal sospitós dels crims era un blanquer anomenat Francisco Queralt, conegut com en Cameta. Ara bé, deuria esquivar la Justícia perquè el seu nom apareix entre la llista dels involucrats en un altra baralla que acabaria malament. Tot amb tot, els crims van comportar que els Menestrals tinguessin prohibit fer castells durant 15 anys, si més no a Valls, on no van reaparèixer fins el 1834.
El maig de 1821 un grup d’homes -entre els que hi havia en Cameta- va atacar Josep Pont Capdevila i Josep Montserrat Pont, avi i nét respectivament. El més jove va morir a causa de les ferides. Aquests dos, igual que les víctimes de 1819, també eren de la Colla dels Pagesos. El rastre de sang, però, no es va aturar. El 5 d’abril de 1822 un altre pagès amb vincles a la mateixa colla, de nom Francisco Miquel Coll, va perdre la vida a ganivetades.
Tanta era la passió per aquesta activitat que la gent s’anava matant pels carrers? O potser hi havia alguna cosa més? Alguns dels primers investigadors del fet casteller van donar a entendre possibles diputes familiars, però Alexandre Cervelló ha demostrat que els clans més involucrats amb la festa de l’època tenien gent a les dues colles. Gràcies a la seva recerca, ha pogut comprovar que malgrat competir a la plaça mantenien una bona relació; fins al punt que uns feien padrins de bateig de les criatures mútuament, compartien propietats i fins i tot eren esmentats conjuntament en herències.
I això havia estat així des del segle anterior. Què havia canviat doncs? La situació política. Després de la guerra contra Napoleó, Ferran VII va recuperar el tron i malgrat les aparents intencions inicials d’acatar la Constitució de Cadis de 1812, ben aviat es va veure que la seva idea era regnar com si el món encara visqués al segle XVIII, quan els monarques tenien el poder absolut. Això va derivar en un profund malestar entre els sectors més progressistes, que el 1820 van acabar promovent un cop d’estat perquè Ferran VII acceptés la constitució d’una vegada per totes. Començava el Trienni Liberal.
La societat estava dividida. I si a una banda hi havia els liberals, a la contrària hi havia els reialistes, que donaven suport a la corona sense fissures. A Valls, com en altres ciutats, la gent prenia part en funció de la seva adscripció social. Així, mentre els pagesos eren majoritàriament partidaris de la monarquia, els menestrals eren liberals. O sigui que quan les dues colles s’enfrontaven a la plaça, la disputa no era només pels castells.
Ara bé, perquè les majoria de víctimes només són d’un bàndol? És que uns eren més violents que els altres? Historiadors com Cervelló ho dubten. Tot fa pensar que quan el 1823 Ferran VII va recuperar el control total del poder posant fi al Trienni Liberal, es va perseguir més als antiabsolutistes. De fet els últims deu anys del seu regnat (1823-33) són coneguts com la Dècada Ominosa per la ferotge repressió contra els opositors. Tindria tot el sentit del món, doncs, que la documentació que ens hagi arribat i que ara conserva l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp sigui de les víctimes partidàries del rei com a prova incriminatòria per perseguir els liberals. És fàcil de comprovar. Ho podeu fer vosaltres mateixos.
