A vegades els dipòsits dels Arxius conserven documents que semblen trets d’una novel·la i de seguida fan volar la imaginació de qui els consulta. No cal que sigui res gaire complicat. Amb una sola fotografia és suficient per començar a fer-se preguntes i mirar d’entendre qui van ser els seus protagonistes.
Tot i la calor de l’estiu es va posar unes mitges negres i gruixudes. Era l’única manera de dissimular els pèls de les cames. Després va escollir una faldilla ampla perquè el volum de l’entrecuix no el delatés. I, per acabar d’assegurar la seva protecció, a sobre va col·locar-s’hi un davantal. Es va contemplar al mirall amb atenció. Li faltava un toc femení per acabar de fer més convincent el personatge. Es va posar un mocador al coll, unes discretes arracades de botó i un toc de maquillatge. Per primera vegada aquell rostre arrodonit, flàccid i barbamec jugava al seu favor.
Era l’hora de comprovar si la disfressa funcionava. Va sortir al carrer. No les tenia totes. S’hi jugava molt. De seguida, però, es va adonar que ningú li prestava massa atenció. Si de cas, fins i tot li va semblar que algun home de certa edat li feia bona cara. Fotografia de Luigi Morini Boveri, acompanyat per un motorista, Barcelona [1936-1938]. Al vers “Luis Morini Boveri su Barcelona”.
A la ciutat es respirava una mena d’eufòria enrarida. A Barcelona havien aconseguit aturar els militars rebels i hi havia moral de victòria, però també molts recels per identificar els sospitosos de simpatitzar amb el general Franco. Sabia perfectament que si l’identificaven era home mort.
Havia arribat a la ciutat el 1930 com a cap del servei d’informació del consolat italià, una manera molt elegant de dir que era l’encarregat de l’espionatge a terres catalanes. La seva principal missió era informar dels moviments dels seus compatriotes residents a Barcelona per detectar possibles grupuscles contraris a Mussolini. La feina no havia portat massa maldecaps fins aquell juliol, quan el Duce va donar suport als colpistes espanyols i els antifeixistes catalans havien posat els diplomàtics del consolat al punt de mira. Molts van escapar i van tornar al seu país, però, en canvi, Luigi Morini Boveri havia preferit quedar-se per continuar amb la seva missió. Disfressat de dona. Nota d'un amic de Morini: "Gigi, el record de l'amistat de les nits tristes i llunyanes dels bivacs no s'extingirà en el temps ni la distància. El vol no coneix confins, ni llunyanies ni límits. Enzo".
Si més no això és el que va declarar davant l’Audiència Provincial de Barcelona l’octubre de 1944. El juliol de l’any anterior l’havien detingut acusat d’estafa i per guanyar-se la simpatia del tribunal (i ser absolt), va recórrer a la seva adhesió amb el règim franquista. Per demostrar que era un feixista de pedra picada, com a prova va aportar una foto on sortia amb roba de dona al costat d’un personatge que no s’ha pogut identificar. Va assegurar que la disfressa havia estat un recurs per salvar la vida i per continuar servint a la causa de Franco i Mussolini. No se sap si va ser per l’impacte que va tenir el jutge en veure’l disfressat, per afinitat ideològica o per manca de proves, però la qüestió és que Morini va ser declarat innocent.
El més rocambolesc d’aquesta història, però, és que l’expedient de l’espia italià va ser localitzat a l’Arxiu Municipal de Roses sense que ningú ha sigut capaç d’aclarir com hi va arribar. No oblidem que per la seva proximitat amb la frontera francesa, la vila empordanesa va ser un enclavament rellevant durant la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. Nota d'amistat d'un ciutadà italià que diu: "sempre Pini in alto! És el meu auguri sincer d'una sincera i contínua amistat".
També queda per respondre perquè un espia que intentava passavar per desapercebut va deixar fer-se una foto lluint la disfressa que, en teoria, era la seva tapadora. Qui va disparar la càmera? Qui és el misteriós acompanyant que apareix al seu costat? Realment es guarnia d’aquella manera per passar desapercebut? O és que hi havia alguna altra raó per posar-se mitges, faldilla, davantal i arracades el juliol de 1936? Tampoc s’ha pogut aclarir encara si l’estafa del judici era real o simplement era una falsa acusació dels nous responsables del consolat per desempallegar-se d’un feixista en el moment que el règim de Mussolini havia caigut?
Molts d’aquests interrogants només es podran respondre quan algú comenci a estirar el fil de la documentació. Mentre esperem l’arribada d’algun intrèpid investigador que es decideixi a trobar l’explicació a l’enigma de l’espia disfressat, el seu expedient continuarà custodiat per l’Arxiu de Roses, fotografia de Morini inclosa. Fotografia de l'Arxiu Municipal de Roses. Imatge de "Pmesbell" - Treball propi, CC BY-SA 4.0.
I si vols consultar presencialment el document original a partir del qual es basa aquesta història a l'Arxiu, pregunta per l'expedient CAT AMR 1.1 Fons Ajuntament de Roses, Expedient de sol·licitud d’anul·lació de l’ordre d’expulsió d’Espanya de Luigi Morini Boveri, 24 d'octubre de 1944.
Imatge: CAT AMR 1.1 Fons Ajuntament de Roses, Expedient de sol·licitud d’anul·lació de l’ordre d’expulsió d’Espanya de Luigi Morini Boveri, 24 d'octubre de 1944.
