Històries

Els obrers de Barcelona i de les localitats del Pla van dir prou. El dilluns 26 de juliol van anar a la vaga però ben aviat es va veure que allò era molt més que una protesta contra la mobilització dels reservistes. El malestar covat durant dècades supurava pels carrers de Gràcia, les Corts, Poble Nou, Sant Andreu, Sants... 
 

Mentrestant, convençudes que amb mà dura ho arreglarien, les autoritats van declarar l’estat de guerra i trairen l’exèrcit al carrer. Per tallar-los el pas, els obrers van construir barricades i va començar l’intercanvi de trets. Els disturbis es van allargar durant tot el dia. Però allò només va ser el pròleg. L’endemà els revoltats van començar les accions anticlericals. La primera església cremada va ser la de Sant Pau del Camp. Mica en mica, les columnes de fum van anar apareixent a tot arreu. Barcelona començava a guanyar-se el seu sobrenom: la Rosa de Foc.  

Van aconseguir arribar sans i estalvis. Allà van passar dos dies i dues nits atemorits per si algú els localitzava i els anava a buscar. Mentrestant a fora, els tirotejos eren constants a totes hores i, al veure que la situació no millorava, els religiosos van pensar que escapar de Barcelona per via marítima podia ser una opció, però quan van intentar fer el camí fins al port es van trobar el trajecte ple de barricades i de revoltats. Era impossible.  
 

Aterrits per la idea d’haver-se de quedar en aquella ciutat incendiada, van buscar una altra alternativa: anar a Montgat a peu seguint la via del tren. I així ho van fer. Mica en mica, pas a pas, es van allunyar de Barcelona. Però encara no podien llençar les campanes al vol. A Badalona es van adonar que encara corrien perill quan un grup de carabiners els va interceptar. Per sort, un home anomenat Joan Font que passava per allà va intercedir per ells i van poder continuar el trajecte. Però entre els obrers de Badalona, que també estaven en peu de guerra, de seguida va córrer la veu que hi havia tres capellans de Barcelona voltant pel poble i els van començar a perseguir armats amb pedres. Per evitar que hi hagués una desgràcia, en Font els va portar a casa seva i allà es van quedar fins que els perseguidors van deixar-los tranquils. Després, els religiosos es van traslladar a la parròquia on el mossèn encarregat de la rectoria els va acollir. Mentrestant a Badalona, els obrers de la fàbrica del vidre van començar a provocar disturbis a diferents punts de la ciutat. Calia marxar el més aviat millor. Però a on?  

El que no sabia mossèn Roura és que el seu poble estava de dol perquè hi havia arribat el rumor que l’havien assassinat. El seu nebot, que també era sacerdot a Sant Martí de Provençals, el dia de l’atac havia fugit amb l’altre grup i havia pogut arribar a Sant Pol abans. Pel camí li havien comunicat que el seu oncle havia mort i ell donà crèdit a la notícia perquè quan escapat el seu oncle estava acorralat a la rectoria.  
 

Quan els capellans es van fer a la mar, quasi no hi havia moviment perquè els pescadors de Calella s’havien sumat a la vaga i no havien sortit a feinejar. Per això, quan, des de la platja de Sant Pol, algú va avistar una vela i va identificar mossèn Roura a coberta es va avisar a tothom. Una gentada va córrer a rebre l’embarcació. Els sacerdots fugitius, que seguien aquell formiguer des del mar, es van espantar. I si la revolta havia arribat fins allà i els estaven esperant per linxar-los? Només quan van veure els mocadors agitant-se a l’aire i van sentir els crits d’alegria van respirar alleujats. 

L' Arxiu Municipal de Sant Pol de Mar

Tot aquesta història va ser explicada per l’arxivera Cristina Bosch a “Bocins d’història”, el programa de divulgació de l’Arxiu Municipal de Sant Pol de Mar emet a la ràdio municipal. Durant el programa es lamentà que als fons municipals no es conservava cap còpia del text de mossèn Roura. El que no sabia és que una de les oients del Bocins, Teresa Xumetra, en guardava una a casa seva i conscient de la importància d’aquell document, útil per a la història no només del poble sinó també per a conèixer millor els fets de la Setmana Tràgica, en va fer donació a l’Arxiu Municipal.  
 

Així doncs, gràcies a la tasca de divulgació des de l’Arxiu Municipal i a la generositat de Teresa Xumetra ara podem llegir de primera mà la fuga de mossèn Roura clicant aquest enllaç.