Durant molts segles els crims eren castigats amb penes que ara ens semblen terribles perquè es volia escarmentar als seus responsables. A Barcelona, el juliol de 1612, es va viure un cas que ha deixat un curiós rastre documental.
Havia corregut la veu per la ciutat i una colla de tafaners de seguida s’hi havien acostat, per no perdre’s cap detall de l’espectacle. La comitiva avançava amb penes i treballs. Tot i el que es veia més era l’escala, la gent només es fixava en aquell home que caminava cap cot, amb un ridícul barret al cap i un cartell penjat al pit. Els insults i les escopinades anaven marcant el pas lent i avergonyit del condemnat, que no gosava aixecar la mirada de terra.
Quan van arribar a la plaça dels traïdors, el van fer pujar a l’escala. La cridòria va ser enorme. Aquella gentada ja tenia l’espectacle servit.
- Tu que saps llegir, digues què explica el cartell. –Li van demanar a un home una mica més jove que els altres.
Sense dubtar-ho va acostar-se al presoner. S’hi va apropar tant que va percebre una nauseabunda pudor feta d’orina i suor. Tot plegat, amb la calor de l’estiu, encara era més desagradable.
- Calleu, que el volem sentir! –Van reclamar alguns. Imatge: Claustre del convent de Santa Caterina (AHCB, Col·lecció de Dibuixos, Subcol·lecció de dibuixos de temàtica barcelonina: Topografia, reg. 19227)
A la plaça es va fer el silenci i el jove va començar a llegir en veu alta:
- Aquest és Gabriel Monclús natural de la vila de Maella del Regne d’Aragó, lo qual induït per lo esperit maligne no dubtà, dilluns el dia dos del present i corrent mes de juliol, sacrílegament a furtar i robar les flautes de l’orgue de l’església del monestir de Santa Caterina de l’orde dels predicadors de la present Ciutat...
Va haver d’aturar-se perquè la plaça va esclatar en un allau d’insults i crits contra el lladre, que continuava sense voler mirar aquella gentada.
-Calleu! Segueix llegint! Imatge: Santa Caterina. Vista d’un angle del claustre del convent. s.d. August Blanchard (AHCB, Col·lecció de Gravats, Subcol·lecció de Gravats de Barcelona: Topografia, reg. 12441)
El jove va esperar uns instants que els més exaltats s’haguessin desfogat.
-Volem saber quina és la condemna!
Va intentar cridar tant com va poder:
-Diu que l’Il·lustríssim i Reverendíssim senyor Bisbe l’ha condemnat a infàmia pública i a estar-se a l’escala de la vergonya amb aquest epitafi i la mitra el cap.
-I què més? -va preguntar algú.
-També diu que serà bandejat de la ciutat i del bisbat de Barcelona durant cinc anys… i que si torna abans, serà assotat. Imatge: Mitra de Sant Valero. Catedral de Roda d’Isàbena, del segle XII. Fotografia de 1929 (AFB, Ajuntament de Barcelona, C6_080_014)
La cridòria va tornar a omplir la plaça. Alguns ho celebraven com una victòria, mentre altres es queixaven que allò els semblava massa poc per haver robat al convent. Ara bé, tots sense excepció es van abraonar cap a l’escala per veure de més a prop a Gabriel Monclús, que podia estar prou content. Patir l’escarni públic no era el pitjor que li podia passar si es comparava amb els assots o amb altres càstigs físics que s’infligien als condemnats. I això que el Convent de Santa Caterina (situat on ara hi ha el mercat homònim) era un dels més importants i la seva església un dels edificis més remarcables de la ciutat.
A Monclús li hauria pogut sortir molt més car aquell intent de robatori, perquè els Usatges de Barcelona, que recollien part de les lleis de l’època, contemplaven càstigs com la castració, el buidatge d’ulls o l’amputació de diverses parts del cos, amb un ampli ventall de possibilitats que anaven des de l’escapçament dels nas als dits passant per les orelles o les mans senceres. I evidentment, també hi havia la pena de mort. Imatge: Taula de les taxes i salaris que han de pagar als seus carcellers els presos de les presons reials de la ciutat de Barcelona, del principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1609)
I si bé és cert que va haver de marxar de les terres de la diòcesi barcelonina, almenys podria anar a un lloc on no fos assenyalat pel seu crim, perquè l’escarni públic marcava els condemnats de per vida. Era una degradació social que els deixava assenyalats per sempre.
No sabem què va ser de la vida del lladre, però sí del cartell. Es va guardar i quatre segles després es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Presenta una cal·ligrafia generosa, clara i neta, pensada per facilitar-ne la lectura, i a més, com que hi havia molta gent analfabet el cartell s’encapçala amb un dibuix on es pot veure Gabriel Monclús en ple robatori dels tubs, guiat pel diable en persona. És una il·lustració carregada d’expressivitat que de seguida et trasllada al lloc dels fets, tal i com podeu comprovar vosaltres mateixos.Imatge; Angela Llop - Flickr: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, CC BY-SA 2.0,
