Religiós

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Una de les col·leccions d’art romànic català més importants de Catalunya es pot veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, ubicat al Palau Episcopal. A més de fer parada a l’època medieval, el visitant podrà fer un viatge en el temps: des de la prehistòria fins a l’edat contemporània.

A l'extensa sala de romànic destaquen, per damunt d'altres peces, els elements arquitectònics que provenen dels claustres de la catedral de Santa Maria de Solsona: diversos capitells i una columna historiada pel taller del mestre Gilabert de Tolosa.

Molt destacables són també la mostra de marededéus dels segles XII i XIII i grans exemples de pintura mural preromànica i romànica dels conjunts de Sant Quirze de Pedret i Sant Vicenç de Rus, la pintura sobre taula dels plafons laterals de l'altar de l'església de Sant Andreu de Sagàs, la taula gòtica amb l'escena del Sant Sopar de Santa Constança de Linyà i el retaule de Sant Jaume de Frontanyà.

El Museu Diocesà de Solsona va ser creat el 1896 pel bisbe Ramon Riu i Cabanes. Els objectius eren els mateixos que els dels altres museus eclesiàstics com el Museu Episcopal de Vic, fundat 5 anys abans: preservar el patrimoni de la diòcesi i contribuir a la reconstrucció nacional impulsada per la Renaixença catalana. Tot aquest patrimoni va perillar amb l'esclat de la Guerra Civil, el 1936. Per això, part de les obres van ser traslladades a Ginebra i van tornar a Solsona un cop acabada la guerra. L’actual museu és una herència de la renovació que es va fer als anys vuitanta

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
 
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
 
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
 
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.

Un imponent edifici prop del riu Ebre és testimoni des del segle XIV de la història de Tortosa. La catedral de Santa Maria és, juntament amb el castell de la Suda i els Reials Col·legis, el conjunt arquitectònic més destacat de la ciutat.
 
En el mateix emplaçament que van ocupar successivament el fòrum romà, una mesquita i una catedral romànica, s’aixeca l’actual catedral de Santa Maria, que es va començar a construir el 1347 seguint el preceptes del gòtic més clàssic. Tot i així, inclou elements constructius posteriors com la façana barroca acabada el 1757.
 
Del conjunt en destaquen la nau central i el claustre, amb una important mostra de lapidari, i la capella de la Mare de Deu de la Cinta, d’estil barroc.
 
Alhora, no es pot passar per alt el ric patrimoni pictòric i escultòric que ha tingut la catedral de Tortosa començant pel retaule de la Mare de Déu de l’Estrella (segle XIV) que presideix l’altar major. Altres retaules gòtics han ocupat les parets de la basílica com el de la Mare de Déu dels Àngels, de Pere Serra (actualment al MNAC), o el de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet.
 
Aquest últim és una de les obres estrella del Museu de la Catedral, que mostra prop de 200 peces de l’art religiós acumulat durant nou segles. S’hi poden veure pintures, escultures, tapissos, objectes d’orfebreria i una valuosa col·lecció de còdexs.

La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com la Seu, és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
 
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
 
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
 
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
 
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.

Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
 
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
 
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
 
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
 
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

El poder dels monjos de l’orde de Sant Bru, instal·lats a Escaladei des del segle XII, va ser tan important que va arribar a batejar tota una comarca: el Priorat. De l’antiga esplendor només se’n conserven les ruïnes de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, la primera de totes les que més tard es van aixecar arreu de la Península Ibèrica.

El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
 
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
 
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
 

A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.

Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.