Religiós

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Situat a la Vall de Sant Daniel, en un espai natural a tan sols deu minuts caminant del Barri Vell de Girona, el Monestir de Sant Daniel acull des de fa més de mil anys una comunitat de monges benedictines, hereves d'un destacat patrimoni cultural.

El Monestir va ser fundat entre els anys 1015 i 1018 per Ermessenda i Ramon Borrell, comtes de Girona, Barcelona i Osona. L’església romànica, del segle XI, va ser construïda seguint la tradició local de nau única, amb un magnífic exemple de cimbori que corona l'encreuament de la nau amb el transsepte.

El sepulcre de Sant Daniel, a la zona del transsepte nord, és obra d’Aloi de Montbrai i va ser encarregat l’any 1345 per acollir les restes de Sant Daniel.

En el claustre hi conviuen el romànic, a la galeria inferior i el gòtic, a la galeria superior en un estil decoratiu senzill i seré. Des del claustre s’accedeix a antigues sales com la fogaina o el celler, decorades actualment amb antigues ceràmiques i estris utilitzats en diferents moments de la història mil·lenària del Monestir.

El Monestir compta també amb un Arxiu Històric on es custodia la documentació generada per la seva activitat, accessible al públic interessat.

A la vall del Llobregat, prop del municipi de Cercs, s’alça l’església de Sant Quirze de Pedret, un dels pocs edificis del segle X que es conserven a Catalunya i un dels millors exemples de l’arquitectura pre-romànica del país. El temple formava part del comtat de Berga i estava sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell.

Es tracta d’un edifici de tres naus. La central correspon a l’església original preromànica (s.IX), mentre que les laterals són fruit d’una ampliació (ja plenament romànica) del s.X. Posteriorment s’hi incorporarien la portada i el campanar de torre, que es va enfonsar parcialment al segle XV, probablement a causa d’un terratrèmol.

Sant Quirze de Pedret conserva elements arquitectònics genuïns que la relacionen amb altres edificis preromànics de Catalunya com, per exemple, les esglésies de Terrassa. Aquests elements són els arcs ultrapassats o de ferradura que veiem a l’interior del temple, l’absis trapezoïdal enlloc del semicircular, o les teules d’argila vermella enlloc de pissarra, fruit de la influència del Califat de Còrdova als comtats catalans.

La restauració de Sant Quirze de Pedret ha volgut recuperar l’aspecte de l’església del segle X. S’ha recuperat l’aspecte original de la coberta; s’ha afegit calç a les parets i el paviment de la nau central s’ha cobert amb terra batuda.

Tot i la singularitat de l’edifici i la seva conservació, si hi ha un aspecte artístic que destaca són les pintures murals del temple, de dos períodes diferenciats. A l’absis central de l’església de Pedret hi veiem unes de les pintures més remotes del Pirineu català. Daten del segle X i estan protagonitzades per tres personatges molt ben definits: un orant que resa amb els braços estesos, un genet acompanyat per diversos animals i un clergue. L’estil i el significat d’aquestes primeres pintures recorden obres paleocristianes mediterrànies.

El cicle de Pedret data del segle XI i s’atribueix al cercle del “mestre de Pedret”. En aquestes pintures on trobem el simbolisme més complex del temple. Situades originàriament a les absidioles de les naus laterals, hi identifiquem escenes del col•legi apostòlic encapçalat per Pere, la Verge Maria i el Nen Jesús, imatges de sants (Mateu), diverses inscripcions en llatí i al·lusions a la idea del Judici Final.

Però si hi ha una escena curiosa pintada a les parets de Sant Quirze aquesta és la “paràbola de les verges”, que escenifica el capítol alliçonador de les verges prudents i les verges folles. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserven les originals, mentre que a l’església s’hi poden veure reproduccions fidels.
 
Sant Quirze de Pedret forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’.

Al peu del Canigó hi trobem el monestir de Sant Miquel de Cuixà que, juntament amb Ripoll, va ser un poderós centre religiós, polític i cultural durant l’edat mitjana.

El naixement del monestir data de l’any 879, i és fruit d’una desgràcia: després que una riuada destruís l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, els monjos supervivents es van instal·lar en un petit cenobi dedicat a Sant Germà i dirigit pel pare Protasi. Gràcies a la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, aquesta petita cel·la es convertiria en el monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà, un dels més poderosos de l’època.

El segle X va ser el de la consolidació del monestir: les seves terres, dominis i esglésies que en depenien van créixer de forma espectacular. L’any 956, Garí va reconstruir l’església de Sant Miquel aixecada pocs anys abans pel comte Sunifred II de Cerdanya.

L’arribada de l’abat Oliba, introductor del romànic llombard a Catalunya, va suposar una revolució arquitectònica al monestir. Oliba hi va afegir dos corredors, tres absidioles i va aixecar un cimbori sostingut amb columnes de marbre rosa i capitells de marbre blanc. També va edificar la cripta de la Nativitat o del Pessebre de planta circular, la capella de la Trinitat i dos campanars llombards a banda i banda del creuer (actualment només en queda un).

El claustre es va començar a construir durant el segle XII per ordre de l’abat Gregori. Fet amb marbre rosat i una espectacular decoració escultòrica, era un dels més grans dels comtats catalans. Actualment, per seguir la pista a alguns dels seus capitells hem de viatjar a Nova York, al museu The Cloisters.

Sant Miquel de Cuixà té l’honor de ser considerat el bressol de la llengua catalana. Possiblement, de l’escriptori de Cuixà en va sortir la cèlebre Cançó de Santa Fe, un poema hagiogràfic que es considera un dels exemples literaris més antics en una llengua romanç, tot i que es discuteix si es tracta de llengua occitana o catalana.

Entre els molts noms il·lustres vinculats a Sant Miquel de Cuixà hi trobem els de l’arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, encarregat de les campanyes de restauració del monestir fetes el 1938, i el del músic Pau Casals, que hi va inaugurar el Festival de Música Clàssica de Prada el 1954.

Sant Miquel de Cuixà forma part de l'escapada 'Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’. 




Autor de les fotografies: Josep Renalias.

Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Construïda durant la segona meitat del segle XI per ordre dels comtes del Pallars, Ramon V i Valença (fill d’Arnau Mir de Tost), l'església de Santa Maria de Mur és un cas excepcional de canònica romànica en territori català. A diferència d’altres, conserva la seva estructura original intacta, formada per l’església, el claustre i les dependències dels canonges.

L’església la podem catalogar dins l’estil romànic llombard per les faixes i els arcs cecs que decoren el seu exterior. Segueix el patró típic del romànic, amb una planta basilical de tres naus orientada a l’est i coberta per una robusta volta de canó. La volta se sosté gràcies a pilars i arcs torals i la nau nord, caiguda des de fa segles, es va refer amb tres capelles gòtiques. Juntament amb l’església, el claustre –ja del segle XII- és una de les joies del conjunt. Té forma rectangular i els seus costats són desiguals en nombre de columnes i arcades. La majoria de capitells originals s’han perdut però a la galeria oest encara podem observar-ne alguns.

L’església de Santa Maria de Mur no es considerà acabada (com la majoria de temples romànics) fins que la totalitat dels seus murs van estar pintats. A l'absis central hi trobem un Pantocràtor, encercat dins una màndorla, assegut i envoltat d'estrelles. També s'hi observen els quatre evangelistes (Tetramorf), unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades. En un segon nivell hi veiem les figures dels dotze apòstols, amb dues escenes que rarament podem veure a les pintures romàniques que han arribat a l'actualitat: uns atlants i dues escenes referides a Abel i Caïm. A la part inferior o tercer nivell, s’hi expliquen episodis de la infantesa de Jesús, i en un dels absis laterals, hi trobem un tema poc freqüent: l’Ascenció, rarament representada als absis.
Les valuoses pintures de Santa Maria de Mur van ser arrencades mitjançant la tècnica de l’strappo i venudes l’any 1919 a l’antiquari nord-americà Ignacio Pollak. Aquesta acció va motivar la primera intervenció de la Junta de Museus de Catalunya que, malgrat els esforços, no va poder evitar que les pintures anessin a parar als Estats Units.

Des de l’any 2008 però, l’església de Santa Maria de Mur mostra als visitants una còpia fidel d’aquestes pintures gràcies a una innovadora tècnica d’impressió. Aquesta acció, juntament amb la restauració del claustre i de l’església, fa que l’antiga canònica mostri una fisonomia més propera a l’original.

L’església de Santa Maria de Mur forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: els Pallars i l’Alt Urgell’.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.

Enmig de la vall d’Àger s’alça l’antiga canònica de Sant Pere, un dels conjunts més importants del romànic català. Envoltades per una muralla i situades en un punt estratègic que domina tota la vall, les seves pedres porten escrita una part de la història de la conquesta cristiana.

L’origen del conjunt el trobem en el castell aixecat pels àrabs. La vall d’Àger, així com la majoria de les terres de Lleida, va quedar sota el domini islàmic a principis del segle VIII. I no va ser fins al segle XI que els cristians, comandats per Arnau Mir de Tost, van ocupar la fortalesa. Arnau Mir i la seva muller Arsenda van convertir el castell en el seu centre polític i residència i van ordenar la construcció de l’església de Sant Pere, que ben aviat va acollir una comunitat de canonges.

El conjunt comprenia diversos edificis provinents de construccions, transformacions i estils diversos: l’església, amb una part més antiga que configurava la cripta, el claustre romànic, que al segle XIV se substituiria per un d’estil gòtic per ordre de Pere I, comte d’Urgell, i dependències gòtiques, reformades en alguns casos per adaptar-les als nous estils, com el refectori renaixentista.

Després d’una època d’esplendor, en gran part al privilegi de l’exempció episcopal, el conjunt va entrar en decadència al segle XV a causa del despoblament de la vall d’Àger i la guerra contra Joan II. Al segle XVI Sant Pere d’Àger es va secularitzar i es va convertir en col·legiata. Posteriorment quedaria ensorrat sota els cops de guerres, setges i saquejos (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió i Guerra del Francès, entre d’altres).
Actualment es poden trobar ornaments i pintures murals al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i als Estats Units.

La Col·legiata de Sant Pere d’Àger forma part de l'escapada 'Descobrint Àger'.




Autors de les fotografies: Galazan, Rotatebot i Josep Renalias.

L’imponent edifici de la Catedral de Girona amaga diversos tresors romànics. Romànica va ser la primera catedral consagrada el 1038 i, tal com passa amb la majoria d’edificis religiosos, s’hi van anar superposant altres estils amb les diferents etapes constructives.

Per trobar el rastre de l’arquitectura romànica haurem de visitar el claustre i, des d’allà, fer un cop d’ull a l’antic campanar, conegut també com la “torre de Carlemany”. Tampoc podem abandonar l’edifici sense fer un cop d’ull al que es coneix com el “tresor de la catedral”, on hi destaca el magnífic Tapís de la Creació.

Datat a la segona meitat del segle XII, el claustre de la catedral de Girona és un dels més interessants del romànic català gràcies a la seva riquesa escultòrica. Hi trobem escultures de gran qualitat als seus 122 capitells i als frisos decorats que envolten els pilars. La pedra esculpida mostra escenes historiades de l’Antic i del Nou Testament, escenes aïllades amb humans i animals,  i finalment, motius vegetals i geomètrics purament decoratius. Entre les representacions més destacades, podem citar el capítol de l’Anastasis i davallament de Crist a l’Infern, en un dels frisos de la galeria sud, o episodis dedicats a Noè i al Diluvi, a la galeria oest.

L’altre element arquitectònic romànic és l’antic campanar de l’edifici del segle XI. Aquest campanar es podria comparar en monumentalitat als de Sant Miquel de Cuixà i Sant Pere de Vic. Originalment de planta quadrada i amb set pisos d’alçada, presenta tots els elements propis dels campanars llombards del segle XI: lesenes, arcs cecs, i frisos de dent de serra com a principals elements decoratius, a més de finestres geminades (dues per pis) amb arcs de mig punt. Construït en dues fases, a partir del tercer pis destaquen les arcuacions i els frisos fets amb pedra volcànica negra, que els fan destacar del conjunt.

El Tapís de la Creació és una peça gairebé única al món només igualada en valor artístic i històric pel tapís de Bayeux (s. XI). Es tracta d’un “retrat” medieval de la Creació que il·lustra l’origen del cel i de la terra tal com eren concebuts a finals del segle XI. Com que el Tapís de la Creació no consta a cap dels inventaris de teixits que es feien a la Catedral de Girona, no se’n sap del cert l’origen. No obstant, sembla ser que aquesta peça ornamental religiosa d’uns 12 metres quadrats es va fer a Girona a finals del segle XI en un obrador de brodadors utilitzant la pintura a l’agulla. Actualment el Tapís de la Creació, juntament amb el Beatus de Girona, és un dels elements més destacats de la col·lecció del Tresor.
 
La Catedral de Girona forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Montseny a la Garrotxa’.




Autors de les fotografies: Bob Masters i Josep Giribet.

La catedral de Vic és un compendi d’estils que van des del preromànic de la cripta fins al neoclàssic de la façana, passant pel claustre gòtic i alguna capella barroca.

Per descobrir el romànic amagat caldrà que ens desplacem al costat esquerre de l’edifici per trobar-hi dues construccions del segle XI: el campanar i la cripta. Totes dues provenen de l’antic temple preromànic reformat per l’abat Oliba, nét de Guifré el Pilós i promotor de nombrosos edificis (els monestirs de Ripoll i Cuixà, entre d’altres).

El campanar de la catedral de Vic és un bon exemple de l’arquitectura romànica llombarda en terres catalanes. De planta quadrada, està fet amb carreus petits i regulars. Mesura vuit metres de costat i els seus sis pisos i 46 metres d’alçada en fan una construcció sòlida i esvelta al mateix temps.
L’ornamentació arquitectònica és un compendi del romànic llombard: arcuacions cegues, lesenes i frisos de dents de serra adornen els diferents pisos del campanar. Les finestres augmenten en nombre i grandària a mesura que la torre guanya alçada: de les espitlleres dels primers pisos, passem a les obertures biforades del quart pis i triforades als dos superiors.

L’altre element romànic el trobem dins l’edifici: la cripta, just a sota del presbiteri, amb els capitells preromànics provinents de l’antiga església de Santa Maria. La cripta consta de tres naus cobertes per voltes d’aresta. Vuit columnes cilíndriques sostenen les voltes i se sap que els capitells que les coronen són els elements més antics de tota la catedral.

La seva decoració és senzilla, a base de motius vegetals, i estan fortament influïts per l’art califal. La cripta va quedar cegada al segle XVIII i es va descobrir de nou el 1943 gràcies a les excavacions d’Eduard Junyent.

La catedral de Vic forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: de Barcelona a Vic’.




Autors de les fotografies: Mutari, Bocachet i Salut Vilaró.

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.