Religiós | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Religiós

T
La Sagrada Família és l’obra més emblemàtica d’Antoni Gaudí i el símbol per excel·lència de Barcelona. Iniciada l’any 1883, és una de les basíliques més originals del món. Ocupa una illa sencera de l’Eixample i les seves torres són visibles des de bona part de la ciutat. La cripta i la façana de la Nativitat han estat reconegudes com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Gaudí hi va treballar durant més de quaranta anys i s’hi va dedicar en exclusiva els últims 15 anys de la seva vida. El fet que hi estigui enterrat evidencia la importància que tenia per ell aquesta obra.

Va concebre el temple com una gran síntesi entre arquitectura, natura i religió. Es configura com una basílica de planta de creu llatina amb tres grans façanes, la del Naixement, la de la Passió i la de Glòria, i divuit torres que representen els apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesucrist. L’interior s’organitza com un gran bosc de pedra, amb columnes que es ramifiquen com arbres i filtren la llum a través dels vitralls.

Durant molt temps pels barcelonins i barcelonines la Sagrada Família ha estat una obra eternament inacabada. Després de la mort de Gaudí, el 1926, la construcció va continuar seguint els seus models i maquetes, malgrat la destrucció de part del material original durant la Guerra Civil. Al llarg del temps, diferents arquitectes han mantingut viu el projecte fins a l’actualitat.

El 20 de febrer de 2026 es va assolir una fita molt important: amb la col·locació del braç superior de la creu de la torre de Jesucrist, el temple va arribar al seu punt més alt. Amb l’acceleració dels últims anys, cada cop falta menys perquè l’emblemàtic edifici sigui una realitat. Es preveu que les obres s’acabin durant la propera dècada.
T
Al camí que va del Monestir de Montserrat a la Santa Cova hi trobem un conjunt d’obres escultòriques de caràcter religiós que conformen el Rosari Monumental de Montserrat. Està format per quinze escenes dedicades als misteris de la Verge, encarregades a artistes reconeguts, i és un dels conjunts modernistes a l’aire lliure més importants de la seva època. Antoni Gaudí hi va posar el seu granet de sorra amb el conjunt dedicat al Primer Misteri de Glòria.

L’arquitecte va integrar l’obra al paisatge i la va concebre com un espai integrat a la muntanya. Per fer-ho va engrandir una petita cavitat natural on va disposar les figures. També va ampliar el camí amb una petita esplanada i un banc de pedra que segueix el perfil del terreny i afavoreix la contemplació del conjunt.

L’escena representa la resurrecció de Jesús. A la part inferior, un àngel i les tres Maries, escultures de Josep Llimona, observen el sepulcre buit. A la part superior, la figura de Crist, l’única feta amb bronze, s’eleva flanquejada per un escut de Catalunya fet amb mosaic.

El projecte del Rosari Monumental va començar l’any 1896 i es va allargar més de dues dècades. Tot i l’entusiasme inicial de Gaudí, amb el temps es va anar distanciant del projecte i l’obra es va acabar amb la participació dels seus col·laboradors. El conjunt es va inaugurar el 1916 sota la direcció de Jeroni Martorell.
T
L’antic Col·legi Sant Ignasi de Manresa, un dels col·legis més antics del país, acull des del 2024 el Museu del Barroc de Catalunya. L’equipament, ideat per a ser el referent nacional d'aquest període artístic, acull les obres més representatives del barroc català, amb un total de 182 peces, 12 recursos audiovisuals i 5 recursos sonors.  
 
El museu fa valdre el patrimoni barroc del nostre país i n’afavoreix el coneixement i la divulgació, aportant una lectura i interpretació que vincula la societat i el pensament del present. A mesura que es recorre l’exposició, els àmbits d’interpretació mostren la complexitat del període barroc i construeixen narratives que conviden els visitants a connectar amb les obres.  
 
La col·lecció està formada per obres de tallers manresans i autors de gran rellevància com els Grau o els Sunyer i pintors destacats com Francesc Pla o Antoni Viladomat. Tots ells configuren una continuïtat cronològica i un relat narratiu que mostra l’evolució artística de Catalunya des de principis del segle XVII fins a finals del segle XVIII. 
 
L’exposició es forma a partir dels fons del Museu de Manresa, de l’aportació del Museu Nacional d’Art de Catalunya i de la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat de Catalunya, així com de l’aportació de diversos museus del país. 

AVÍS: La Necròpolis de Tàrraco tancarà al públic a partir del 23 de febrer com a conseqüència de l’inici de les obres de rehabilitació integral.

La Necròpolis  de Tàrraco, situada als afores de l'antiga ciutat de Tàrraco, a la vora del riu Francolí, ens ofereix un viatge en el temps cap a les pràctiques funeràries i creences del món romà i sobre la vida en els barris fora muralles d’una ciutat romana.

Aquest extens cementiri conté tant tombes de persones de religió romana com tombes dels primers romans cristians, d’entre els segles III-V dC. Amb més de 2.000 enterraments documentats, és un dels cementiris més importants dels conservats de l’imperi romà.

En passejar per la necròpolis, es poden contemplar diferents tipus de sepultures. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció de l’estatus social de la persona difunta. Com més categoria tenia, més a prop s’enterrava d’una via principal, com la Via Augusta. Així, trobàvem des de simples fosses amb taüts fets de materials com la fusta, la pedra o el plom, fins a monuments funeraris més elaborats, com mausoleus i esglésies, amb sarcòfags decorats.

El 1923 els treballs de construcció de la Fàbrica de Tabacs van posar al descobert la necròpolis. La posterior excavació va permetre concloure que el 259 dC hi van ser enterrats el bisbe de Tàrraco Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. També va permetre localitzar les criptes dels Arcs i la dels Enginyers;  revelar detalls sobre les creences religioses i la vida en època romana; i recuperar peces, com la lauda sepulcral d’Òptim, el sarcòfag dels Lleons o la Nina d’ivori, apareguda dins un sarcòfag amb les despulles d’una nena de sis anys.

La necròpolis de Tàrraco és, doncs, una parada imprescindible per a totes aquelles persones interessades en l'arqueologia i la història romana, un lloc que forma part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, inscrit a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2000.

Situat a la Vall de Sant Daniel, en un espai natural a tan sols deu minuts caminant del Barri Vell de Girona, el Monestir de Sant Daniel acull des de fa més de mil anys una comunitat de monges benedictines, hereves d'un destacat patrimoni cultural.

El Monestir va ser fundat entre els anys 1015 i 1018 per Ermessenda i Ramon Borrell, comtes de Girona, Barcelona i Osona. L’església romànica, del segle XI, va ser construïda seguint la tradició local de nau única, amb un magnífic exemple de cimbori que corona l'encreuament de la nau amb el transsepte.

El sepulcre de Sant Daniel, a la zona del transsepte nord, és obra d’Aloi de Montbrai i va ser encarregat l’any 1345 per acollir les restes de Sant Daniel.

En el claustre hi conviuen el romànic, a la galeria inferior i el gòtic, a la galeria superior en un estil decoratiu senzill i seré. Des del claustre s’accedeix a antigues sales com la fogaina o el celler, decorades actualment amb antigues ceràmiques i estris utilitzats en diferents moments de la història mil·lenària del Monestir.

El Monestir compta també amb un Arxiu Històric on es custodia la documentació generada per la seva activitat, accessible al públic interessat.

A la vall del Llobregat, prop del municipi de Cercs, s’alça l’església de Sant Quirze de Pedret, un dels pocs edificis del segle X que es conserven a Catalunya i un dels millors exemples de l’arquitectura pre-romànica del país. El temple formava part del comtat de Berga i estava sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell.

Es tracta d’un edifici de tres naus. La central correspon a l’església original preromànica (s.IX), mentre que les laterals són fruit d’una ampliació (ja plenament romànica) del s.X. Posteriorment s’hi incorporarien la portada i el campanar de torre, que es va enfonsar parcialment al segle XV, probablement a causa d’un terratrèmol.

Sant Quirze de Pedret conserva elements arquitectònics genuïns que la relacionen amb altres edificis preromànics de Catalunya com, per exemple, les esglésies de Terrassa. Aquests elements són els arcs ultrapassats o de ferradura que veiem a l’interior del temple, l’absis trapezoïdal enlloc del semicircular, o les teules d’argila vermella enlloc de pissarra, fruit de la influència del Califat de Còrdova als comtats catalans.

La restauració de Sant Quirze de Pedret ha volgut recuperar l’aspecte de l’església del segle X. S’ha recuperat l’aspecte original de la coberta; s’ha afegit calç a les parets i el paviment de la nau central s’ha cobert amb terra batuda.

Tot i la singularitat de l’edifici i la seva conservació, si hi ha un aspecte artístic que destaca són les pintures murals del temple, de dos períodes diferenciats. A l’absis central de l’església de Pedret hi veiem unes de les pintures més remotes del Pirineu català. Daten del segle X i estan protagonitzades per tres personatges molt ben definits: un orant que resa amb els braços estesos, un genet acompanyat per diversos animals i un clergue. L’estil i el significat d’aquestes primeres pintures recorden obres paleocristianes mediterrànies.

El cicle de Pedret data del segle XI i s’atribueix al cercle del “mestre de Pedret”. En aquestes pintures on trobem el simbolisme més complex del temple. Situades originàriament a les absidioles de les naus laterals, hi identifiquem escenes del col•legi apostòlic encapçalat per Pere, la Verge Maria i el Nen Jesús, imatges de sants (Mateu), diverses inscripcions en llatí i al·lusions a la idea del Judici Final.

Però si hi ha una escena curiosa pintada a les parets de Sant Quirze aquesta és la “paràbola de les verges”, que escenifica el capítol alliçonador de les verges prudents i les verges folles. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserven les originals, mentre que a l’església s’hi poden veure reproduccions fidels.
 
Sant Quirze de Pedret forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’.
Al peu del Canigó hi trobem el monestir de Sant Miquel de Cuixà que, juntament amb Ripoll, va ser un poderós centre religiós, polític i cultural durant l’edat mitjana.

El naixement del monestir data de l’any 879, i és fruit d’una desgràcia: després que una riuada destruís l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, els monjos supervivents es van instal·lar en un petit cenobi dedicat a Sant Germà i dirigit pel pare Protasi. Gràcies a la protecció dels comtes de Cerdanya i Conflent, aquesta petita cel·la es convertiria en el monestir de Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà, un dels més poderosos de l’època.

El segle X va ser el de la consolidació del monestir: les seves terres, dominis i esglésies que en depenien van créixer de forma espectacular. L’any 956, Garí va reconstruir l’església de Sant Miquel aixecada pocs anys abans pel comte Sunifred II de Cerdanya.

L’arribada de l’abat Oliba, introductor del romànic llombard a Catalunya, va suposar una revolució arquitectònica al monestir. Oliba hi va afegir dos corredors, tres absidioles i va aixecar un cimbori sostingut amb columnes de marbre rosa i capitells de marbre blanc. També va edificar la cripta de la Nativitat o del Pessebre de planta circular, la capella de la Trinitat i dos campanars llombards a banda i banda del creuer (actualment només en queda un).

El claustre es va començar a construir durant el segle XII per ordre de l’abat Gregori. Fet amb marbre rosat i una espectacular decoració escultòrica, era un dels més grans dels comtats catalans. Actualment, per seguir la pista a alguns dels seus capitells hem de viatjar a Nova York, al museu The Cloisters.

Sant Miquel de Cuixà té l’honor de ser considerat el bressol de la llengua catalana. Possiblement, de l’escriptori de Cuixà en va sortir la cèlebre Cançó de Santa Fe, un poema hagiogràfic que es considera un dels exemples literaris més antics en una llengua romanç, tot i que es discuteix si es tracta de llengua occitana o catalana.

Entre els molts noms il·lustres vinculats a Sant Miquel de Cuixà hi trobem els de l’arquitecte i arqueòleg Josep Puig i Cadafalch, encarregat de les campanyes de restauració del monestir fetes el 1938, i el del músic Pau Casals, que hi va inaugurar el Festival de Música Clàssica de Prada el 1954.

Sant Miquel de Cuixà forma part de l'escapada 'Cap de setmana romànic: del Ripollès a la Catalunya del Nord’. 




Autor de les fotografies: Josep Renalias.
Els orígens del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres es troben a mig camí entre la història i la llegenda. Aquesta explica que un dels fills dels vescomtes d'Osona i Cardona va parlar només tres dies després de néixer per anunciar que no viuria més de 30 dies. Un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula, i al lloc on l’animal s'aturés s'hi havia de construir un monestir.

Sembla més versemblant la versió que ens parla de la posició estratègica que ocupa el monestir, situat en un meandre molt pronunciat del riu Ter on antigament hi havia un castrum serrae o torre de defensa. Una construcció que els vescomtes van convertir en monestir.

Ermetruit, vescomtessa d'Osona, va ser la promotora del monestir, l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Es va començar a construir l'any 1005 i, set anys més tard, hi començava la vida monàstica. L'església es consagrava el 1050.
A excepció de curts períodes favorables (quan l'abadia comptava amb el suport de la noblesa local com els senyors de Savassona, els Tavertet o els Sau), el monestir va estar marcat per l'infortuni. Deu anys més tard de la consagració de l'església, l'abadia va baixar a la categoria de priorat perquè tenia menys de 12 monjos i el 1079 va passar a ser el centre administratiu en terres catalanes de la poderosa abadia de Cluny.

Entre els segles XIII i XV, Sant Pere de Casserres va entrar en decadència a causa de les fams, guerres, terratrèmols i epidèmies, com la pesta negra de 1348. Al segle XIX, el monestir va passar a mans privades i va ser utilitzada com a granja i vivenda de masovers. El conjunt que veiem actualment és el resultat de diverses restauracions, com la de Camil Pallàs (1952-1962) i la de Joan-Albert Adell i el Consell Comarcal d'Osona (1994-1998).

El temple és un compendi del romànic: tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars amb elements arquitectònics decoratius amb finestres cegues, frisos dentats i un petit claustre d'arcs de mig punt suportats sobre columnes. L'interior de l'església estava completament decorat amb pintures murals, però actualment només en queden algunes mostres deteriorades.

Dos elements s’escapen del cànon: per una banda, l'església mesura més d'amplada que de llargada, un fet poc habitual en el romànic català. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos. A l’exterior del monestir hi trobem un edifici de planta rectangular que feia les funcions d'hospital i, al costat de l’absis s’hi conserven diverses tombes antropomòrfiques.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.
Construïda durant la segona meitat del segle XI per ordre dels comtes del Pallars, Ramon V i Valença (fill d’Arnau Mir de Tost), l'església de Santa Maria de Mur és un cas excepcional de canònica romànica en territori català. A diferència d’altres, conserva la seva estructura original intacta, formada per l’església, el claustre i les dependències dels canonges.

L’església la podem catalogar dins l’estil romànic llombard per les faixes i els arcs cecs que decoren el seu exterior. Segueix el patró típic del romànic, amb una planta basilical de tres naus orientada a l’est i coberta per una robusta volta de canó. La volta se sosté gràcies a pilars i arcs torals i la nau nord, caiguda des de fa segles, es va refer amb tres capelles gòtiques. Juntament amb l’església, el claustre –ja del segle XII- és una de les joies del conjunt. Té forma rectangular i els seus costats són desiguals en nombre de columnes i arcades. La majoria de capitells originals s’han perdut però a la galeria oest encara podem observar-ne alguns.

L’església de Santa Maria de Mur no es considerà acabada (com la majoria de temples romànics) fins que la totalitat dels seus murs van estar pintats. A l'absis central hi trobem un Pantocràtor, encercat dins una màndorla, assegut i envoltat d'estrelles. També s'hi observen els quatre evangelistes (Tetramorf), unes inscripcions de textos religiosos i set làmpades. En un segon nivell hi veiem les figures dels dotze apòstols, amb dues escenes que rarament podem veure a les pintures romàniques que han arribat a l'actualitat: uns atlants i dues escenes referides a Abel i Caïm. A la part inferior o tercer nivell, s’hi expliquen episodis de la infantesa de Jesús, i en un dels absis laterals, hi trobem un tema poc freqüent: l’Ascenció, rarament representada als absis.
Les valuoses pintures de Santa Maria de Mur van ser arrencades mitjançant la tècnica de l’strappo i venudes l’any 1919 a l’antiquari nord-americà Ignacio Pollak. Aquesta acció va motivar la primera intervenció de la Junta de Museus de Catalunya que, malgrat els esforços, no va poder evitar que les pintures anessin a parar als Estats Units.

Des de l’any 2008 però, l’església de Santa Maria de Mur mostra als visitants una còpia fidel d’aquestes pintures gràcies a una innovadora tècnica d’impressió. Aquesta acció, juntament amb la restauració del claustre i de l’església, fa que l’antiga canònica mostri una fisonomia més propera a l’original.

L’església de Santa Maria de Mur forma part de l'escapada ‘Cap de setmana romànic: els Pallars i l’Alt Urgell’.



Autor de les fotografies: Josep Giribet.
Enmig de la vall d’Àger s’alça l’antiga canònica de Sant Pere, un dels conjunts més importants del romànic català. Envoltades per una muralla i situades en un punt estratègic que domina tota la vall, les seves pedres porten escrita una part de la història de la conquesta cristiana.

L’origen del conjunt el trobem en el castell aixecat pels àrabs. La vall d’Àger, així com la majoria de les terres de Lleida, va quedar sota el domini islàmic a principis del segle VIII. I no va ser fins al segle XI que els cristians, comandats per Arnau Mir de Tost, van ocupar la fortalesa. Arnau Mir i la seva muller Arsenda van convertir el castell en el seu centre polític i residència i van ordenar la construcció de l’església de Sant Pere, que ben aviat va acollir una comunitat de canonges.

El conjunt comprenia diversos edificis provinents de construccions, transformacions i estils diversos: l’església, amb una part més antiga que configurava la cripta, el claustre romànic, que al segle XIV se substituiria per un d’estil gòtic per ordre de Pere I, comte d’Urgell, i dependències gòtiques, reformades en alguns casos per adaptar-les als nous estils, com el refectori renaixentista.

Després d’una època d’esplendor, en gran part al privilegi de l’exempció episcopal, el conjunt va entrar en decadència al segle XV a causa del despoblament de la vall d’Àger i la guerra contra Joan II. Al segle XVI Sant Pere d’Àger es va secularitzar i es va convertir en col·legiata. Posteriorment quedaria ensorrat sota els cops de guerres, setges i saquejos (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió i Guerra del Francès, entre d’altres).
Actualment es poden trobar ornaments i pintures murals al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i als Estats Units.

La Col·legiata de Sant Pere d’Àger forma part de l'escapada 'Descobrint Àger'.




Autors de les fotografies: Galazan, Rotatebot i Josep Renalias.