Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.
L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.
L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.
Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.
Tant se val que no sigui un dia festiu. Cada 23 d'abril els carrers, rambles i places d’arreu del país s’omplen de llibres, roses i senyeres per celebrar la Diada de Sant Jordi, una jornada participativa en la que la paraula escrita i recitada pren tot el protagonisme.
Però la Festa del Llibre no ha estat sempre lligada al patró de Catalunya. Impulsada per l’editor Vicent Clavel per promoure el llibre a Catalunya, la primera Diada va ser el 7 d’octubre de 1927. Dos anys després els llibreters van sortir un 23 d’abril, i l’èxit va propiciar el canvi de data, que a més coincidia amb la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
Declarada Festa Nacional de Catalunya, la Diada de Sant Jordi ha contribuït des dels seus inicis a impulsar la producció i comercialització del llibre en català. A més, els lectors poden interactuar amb els seus escriptors predilectes. El passeig entre parades de llibres i la tradició de regalar una rosa complementen la jornada.
La consolidació de Sant Jordi com la Festa del Llibre, també internacionalment, arriba amb la proclamació per la Unesco del 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.
La tradició cristiana de la Passió es converteix en una representació teatral de carrer en aquesta població del Baix Empordà. La Processó de Verges té més de 300 anys d’història i se celebra cada Dijous Sant.
El misteri que es representa es basa en un llibre en vers de fra Antoni de Sant Jeroni de 1773 que adapta el drama de les darreres hores de Jesucrist. La teatralització de la processó permetia trencar la barrera del llatí eclesiàstic i facilitava l’adoctrinament amb un llenguatge més proper.
La processó arrenca des de l’església a les 12 de la nit. Durant el recorregut pels carrers del poble, i sota l’única llum de les torxes enceses, es representen les escenes de la Passió. Tothom espera el moment en què s’interpreta la Dansa de la Mort. En aquesta representació macabra i ancestral d’origen medieval cinc esquelets col·locats en forma de creu salten i ballen al so d’un tabal.
Verges és l’única població catalana que conserva aquesta escenificació, i per aquesta raó la Processó de Verges va ser declarada Festa tradicional d’interès nacional el 1983.
La Passió d’Olesa de Montserrat, una de les més conegudes i grans de Catalunya juntament amb la d'Esparraguera, té un origen eminentment religiós: l’Arxiu Parroquial d’Olesa conserva el document més antic que en fa referència, un inventari del 1530.
Però des dels seus inicis aquest espectacle teatral sempre ha tingut un caràcter urbà, cívic i popular. És per això que en diferents etapes l’Església va intentar controlar-lo, primer traslladant la representació dins del temple, i posteriorment prohibint-lo.
Finalment, a partir de 1847 l’espectacle es va representar en diferents escenaris (el Teatre Principal, el Teatre del Círcol, el Teatre Olesa i el Gran Teatre de la Passió), amb l’única pausa que va suposar la Guerra Civil. Actualment, i des del 1987, el modern Teatre de la Passió d’Olesa, de grans dimensions, és l’escenari de les representacions.
Centenars d’olesans, inclosos prop de 500 figurants, participen desinteressadament cada any en la representació teatral de la Passió, que sol tenir lloc els caps de setmana de març i abril. El 1996 es va aconseguir el rècord mundial en reunir simultàniament 729 actors en escena.
La Passió d’Esparraguera és un grandiós espectacle teatral capaç de transmetre a prop de 15.000 espectadors cada any l'essència d'uns personatges amb dos mil anys d'història. Comparteix amb la d’Olesa de Montserrat l’honor de ser una de les Passions més importants de Catalunya.
Aquesta representació és possible gràcies a la mobilització de tot el poble d’Esparraguera. Hi participen una gran quantitat d’actors i figurants, més els qui treballen entre bambolines i els membres de l’orquestra i la coral. En total, prop d’un miler de persones ocupen el Teatre de la Passió, l’escenari d’aquest espectacle des del 1969.
El resultat de tot aquest esforç és una desena de representacions que destaquen per la seva complexitat dramàtica i tècnica, amb ràpids canvis escenogràfics i efectes especials.
Les primeres notícies de la representació de la Passió a Esparreguera són de principis de segle XVII. És una evolució teatral dels misteris, representacions dramàtiques d’origen medieval. Amb tot, la versió actual de la Passió d’Esparreguera és la que escriu el poeta local Ramon Torruella el 1960, mentre que la música original és de Josep Borràs. L’estructura s’ha mantingut, amb 4 actes i fins a 35 quadres.
Com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, bona part del patrimoni artístic de l'Església es va dispersar o privatitzar. Amb la Renaixença catalana es va intentar recuperar i protegir tot aquest llegat amb iniciatives com el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, fundat el 1893 seguint l’exemple del Museu Episcopal de Vic. Actualment gestiona un important llegat artístic provinent de les terres de ponent i de l'antiga Diòcesi de Lleida, que cobreix des de la prehistòria fins l'edat moderna.
El 2007 s’inaugura la nova seu que planteja criteris de museïtzació moderns. Durant la visita al museu cal fer parada obligatòria davant algunes peces destacades. Entre elles hi ha un cap de sàtir romà, frontals d’altar del segle XIII i fragments escultòrics romànics i retaules gòtics de la Seu Vella. Del Renaixement i Barroc trobem obres del pintor Pere Nunyes, escultures de Gabriel Joly i Damià Forment i diverses obres del pintor Antoni Viladomat.
De tota la col·lecció permanent destaquen dues peces úniques: el joc d’escacs del segle X-XI de Sant Pere d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes, una de les obres gòtiques més importants del patrimoni català.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
