Audioguies

El major monument de Catalunya és també la fortalesa abaluartada més gran d'Europa. El Castell de Sant Ferran ocupa 550.000 m² al capdamunt d’un turó de Figueres. Com a bon castell fronterer, la seva situació és immillorable: té bones panoràmiques de la Serra de l’Albera, que fa frontera amb França, i del golf de Roses.

Precisament es va aixecar davant la necessitat de reforçar la frontera després de la Pau dels Pirineus de 1659 i deu el seu nom al rei Ferran VI. La fortificació, inaugurada el 1766, però acabada de construir el 1892, està formada per dos recintes.

L’interior, de més de 325.000 m2, consta de sis baluards units per panys de muralla. No passa desapercebuda la magnitud de l’edifici: cavallerisses amb capacitat per a 500 cavalls, magatzems per guardar queviures per a 10.000 persones en un any, una gran plaça d’armes, nou pavellons per a l’allotjament de les autoritats i les seves famílies, i quatre grans cisternes amb una capacitat total de nou milions de litres d'aigua.

El recinte exterior, amb un perímetre de 3.120 metres, l’integren tres hornabecs, set revellins i dues contraguàrdies. Està separat de l’exterior per un gran fossat de 10 hectàrees, que actualment es pot visitar, incloses les galeries subterrànies.

Les seves monumentals dimensions han fet sempre difícil i molt costosa la seva activitat militar que freqüentment ha estat per sota de les seves possibilitats. Des del 1997 s’organitzen visites guiades regulars al Castell de Sant Ferran.

Estudiar, conservar i divulgar la història de la ciutat; el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) articula un discurs explicatiu sobre la ciutat a través d’un extens fons i de diversos espais patrimonials extraordinaris. El museu recull la cultura material que explica el passat i el present i això es tradueix en una col·lecció rica i heterogènia que no para de créixer. El MUHBA és un mirall de les múltiples cares de la ciutat: un important nucli històric, una ciutat nova modernista i un conjunt divers d’antigues viles i de barris de nova creació.

El conjunt monumental de la plaça del Rei és el nucli fundacional del Museu d’Història de Barcelona des que es va crear l’any 1943. Al subsòl de la Casa Padellàs s’hi pot veure una part important de l'antiga Barcino; la visita permet passejar pels carrers de la Barcelona romana, atansar-se a la muralla de l’època, entrar en una tintoreria del segle II dC, veure els vestigis de la primera comunitat cristiana de la ciutat, etc. El conjunt es completa amb importants edificis medievals com el Palau Reial Major i el Saló del Tinell. Però a més d’aquests espais emblemàtics, la seu central del MUHBA conté l’exposició permanent, amb peces sobre l’antic règim municipal, els gremis i confraries barcelonines, la indústria de les indianes, la imatgeria popular i festiva de la ciutat, la Barcelona vuitcentista i la reforma urbana.

Amb els anys, aquest nucli històric s’ha ampliat considerablement i actualment recull fins a 15 espais patrimonials repartits per la ciutat. En destaquen el Temple d’August, la Via Sepulcral Romana, el Call, el Park Güell, Santa Caterina, el Turó de la Rovira o la Fabra i Coats, entre altres.

Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.

La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.

L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.

La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.

La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.

Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.

Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.

Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.

El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.

Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.

Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.

Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.

L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.

Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.

A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.

Bressol de Catalunya. Així és com es coneix el Monestir de Santa Maria de Ripoll i no és estrany. Fundat pel comte Guifré el Pelós l’any 879, sota la direcció de l’abat Oliba esdevé un centre religiós i cultural de primer ordre, amb un temple romànic ampli i majestuós i un scriptorium amb una gran producció literària, a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període.

La portalada del monestir, del segle XII, és la gran protagonista del conjunt. Dóna la benvinguda a fidels i curiosos i és una de les grans peces escultòriques del romànic europeu. Està totalment esculpida amb escenes de l’Antic Testament i al•legories. D’aquí que sigui coneguda com “la Bíblia de pedra”. La seva monumentalitat testimonia la grandesa que va viure Ripoll. No en va, durant molts anys el monestir va ser també el panteó dels comtes de Besalú i de Girona.

L'edifici va passar per diverses ampliacions i reconstruccions motivades per la falta d'espai, incendis, un terratrèmol i pillatges. Al 1886, el bisbe de Vic, Josep Morgades, encarrega la reconstrucció del monestir a l’arquitecte Elies Rogent. Ripoll recupera l’església i el claustre del monestir del segle XI amb una interpretació neoromànica.

Actualment Santa Maria de Ripoll es pot visitar i s'ha habilitat un centre d'interpretació i una exposició permanent sobre l’scriptorium, on s'explica la seva importància.