Class:
audioguide
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
