Class:
buytickets
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.
Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.
Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.
A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.
La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.
La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.
Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.
En aquesta petita vall del Pirineu hi trobem un conjunt d’esglésies i ermites excepcionals que s’erigeix com el bressol i la màxima expressió de l’art romànic català. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, el conjunt de la Vall de Boí el conformen Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Totes les esglésies són visitables excepte Sant Quirc de Durro i l’Assumpció de Cóll.
D’estil romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són temples funcionals i senzills d’una o tres naus, erigits amb petits carreus de granit. Les cobertes són embigats de fusta o voltes de canó. I és que aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat austera, lligada a l’entorn natural i fortament jerarquitzada.
L’interior de les esglésies estava decorat amb pintures murals i talles. Les figures hieràtiques (amb les imatges de la verge i els sants i la figura dominant del Pantocràtor) i el joc de colors caracteritzen unes pintures simbòliques i de gran creativitat, que representen una de les fites més altes de l’art romànic a nivell internacional.
Ja a finals del segle XIX i principis del XX, el conjunt romànic va fascinar els intel·lectuals de la Renaixença. Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, i institucions com l’Institut d’Estudis Catalans contribueixen a la revalorització i conservació de l’art del Pirineu.
Avui una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserva a diferents museus catalans, especialment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tot i així, moltes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures romàniques originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus. En el cas de Sant Climent de Taüll, un modern mapping recrea els frescos originals de l’absis i ofereix una experiència immersiva del que va ser el moment de la seva creació. Alhora, la visita al conjunt d’esglésies es pot complementar amb el Centre del Romànic de la Vall de Boí.
