Class:
buytickets
Ubicada al barri barceloní de Gràcia, la Casa Vicens va ser el primer treball important de l'arquitecte Antoni Gaudí. L'habitatge és un dels set edificis obra del genial arquitecte inscrits a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2005.
Construïda entre els anys 1883 i 1885, la casa presenta diferents volums separats per angles esglaonats, en un concepte oposat al de La Pedrera en què predominen les línies ondulades. La construcció desprèn un toc oriental i mudèjar, de moda a l’època, amb la façana coberta de rajoles verdes i blanques. Una clara al·lusió a Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa i l’home que va confiar en Gaudí per dissenyar el seu futur habitatge. Per a la decoració, Gaudí s’inspira en les plantes que creixen al jardí de la finca, aplicant per primer cop el seu criteri de fer servir la natura com a inspiració per a l’arquitectura.
A l’interior hi segueix predominant l’estil mudèjar, que es manifesta d'una manera molt acusada a l'habitació anomenada "fumador". Als sostres, ornamentacions en forma de plantes i flors multicolors completen un conjunt exòtic i sorprenent que va fer furor entre l'elit barcelonina de l’època.
El MNAC es troba ubicat al Palau Nacional de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional de 1929. L'any 1934 va obrir les portes aplegant la col·lecció medieval, que poc a poc es va anar ampliant amb altres períodes. Entre les obres més emblemàtiques destaquen les magnífiques pintures de l'absis de Sant Climent i Santa Maria de Taüll.
Altres peces de primer ordre són les pintures murals de Santa Maria d'Àneu i Sant Quirze de Pedret, la Majestat Batlló o el Frontal d'altar d'Avià, pel que fa a l’art romànic. Del període gòtic destaquen obres mestres dels pintors Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà, entre altres.
L’art modern també hi té un lloc destacat i més des del 2014, quan es van renovar les col·leccions, les sales i la museografia d’aquesta cronologia. La vicaria, de Marià Fortuny, és una de les obres estrella, seguida de peces dels artistes més representatius del Modernisme, com Gaudí o Casas, i dels de les avantguardes, com Picasso o Miró.
Grans pintors europeus del Renaixement i el Barroc com, per exemple, Tiziano o Velázquez, i la col·lecció de fotografia completen el fons.
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.
El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.
El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.
Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.
Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.
Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.
Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.
Tancat temporalment fins a nou avís. Per a més informació consulteu el seu web.
Amb un estil original, fantàstic i ple d’imaginació, la Casa Batlló és una de les obres més representatives de l’arquitecte Antoni Gaudí. Situada al passeig de Gràcia de Barcelona i inspirada en la natura, és un prodigi de disseny ornamental i una obra mestra de forma, color i llum. Per tot això, va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco.
Sens dubte, la façana és l’element arquitectònic més singular de la Casa Batlló; la combinació de pedra, ferro forjat, trencadís de vidre i ceràmica policromada la converteixen en una de les més creatives i originals dissenyades per l'arquitecte.
A la part superior, la teulada té forma de llom d’animal amb unes grans escates tornassolades. Coronen el conjunt peces esfèriques de grans dimensions que semblen crestes i fan pensar en la figura d’un drac o un animal fantàstic semblant. Un altre element destacat de la façana és la torre coronada per una creu de quatre braços, així com el disseny de temes aquàtics que decora els murs. Els balcons amb forma d’antifaç i la galeria del pis principal simulant ossos són dos atractius més de l’edifici.
A l’interior hi destaquen, entre altres elements, el sostre del saló principal, els grups de xemeneies del terrat, l'escala principal i els arcs parabòlics de les golfes, que creen espais diàfans i ventilats avançats a la seva època.
“Una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient”. Així és com, segons Aulus Gel·li, descrivia Cató al segle II una de les mines de sal potàssica més importants del món, que es troba a Cardona. Es tracta d'una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargada i una superfície de 100 hectàrees amb unes característiques geològiques i naturals úniques. Ha estat explotada a cel obert des del Neolític, i del 1900 al 1990 a través de l'extracció, després de la descoberta de sals potàssiques a càrrec de l’enginyer Emili Viader i Solé.
La Muntanya de Sal de Cardona és avui un equipament cultural i turístic dedicat a la divulgació de la importància del jaciment geològic i de l’aprofitament que l’home n'ha fet durant segles.
L’àrea museogràfica és un espai obert en el qual s’expliquen la geologia, mineralogia i botànica de la Vall Salina de Cardona, inclosa des del 1992 en el Pla d’Espais d’Interès Natural.
També s’hi pot conèixer la història de l’explotació de les sals durant segles. Entrant a l’antic pou miner es pot contemplar una peça única de l’arqueologia industrial, la maquinària d’extracció de sal dissenyada i construïda als anys 20.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l’Orfeó Català, l'any 1891 van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l’entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals de segle XIX. El 23 d’abril de 1905 va començar la construcció i l’alta societat barcelonina no se’n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
A la façana destaca sobretot el conjunt escultòric de l’al·legoria de la música popular. Un cop dins, el vestíbul principal, un espai barroc ple de color, és l’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d’acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran lluerna amb forma d’esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins. L’escenari és l’altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l’edifici.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l’arquitectura es combina amb l’escultura, l’ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l’obra d’art total.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
