L'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) és l’arxiu històric que conté el fons documental de les institucions de l’antiga Corona d’Aragó, a més d’altres fons històrics espanyols. L’antic Arxiu Reial de Barcelona acumula entre les seves parets més de set segles d’història.
El rei Jaume II d’Aragó va crear el 1318 l’Arxiu Reial de Barcelona amb l’objectiu d’unificar els fons de tots els territoris de la Corona. Al principi s’hi van custodiar principalment escriptures referents al Patrimoni Reial, així com documents de govern i justícia. Durant la monarquia borbònica es va modernitzar l’edifici (1738), es va aprovar un nou reglament intern (1754) i va passar a anomenar-se Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA). Amb el canvi de nom es va iniciar la tasca d’incorporar al fons de la Corona d’Aragó els arxius d’institucions de l’Antic Règim.
Fins l'any 1993 la seva seu va ser el Palau del Lloctinent, un edifici construït entre 1549 i 1557 com una ampliació del Palau Reial Major de Barcelona. Posteriorment la majoria de documents, així com la tasca de recerca, conservació i custòdia, es van traslladar a l’actual seu del carrer dels Almogàvers. La seu històrica es manté per a la difusió, a través de cursos i exposicions, i per a actes protocol·laris.
Des d'un manuscrit del segle X, a les Actes del Consell de Govern de la Generalitat republicana, passant pels arxius i fons personals de noms il·lustres de la societat catalana dels segles XIX i XX com Francesc Macià, Prat de la Riba, Eugeni d'Ors o Carles Riba. Des del 1980 l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) és la institució encarregada d'aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental del país.
Com a arxiu general de l’administració, l'ANC ingressa, recupera i gestiona la documentació que genera l'acció política i administrativa de la Generalitat de Catalunya. Com a arxiu històric nacional, es dedica a la recuperació de la documentació clau per al coneixement del nostre passat.
A banda dels arxius procedents d’administracions, d’associacions i fundacions i de l’Església, en els seus més de 900 fons i col·leccions documentals destaquen especialment els fons personals i les col·leccions de manuscrits, pergamins i impresos.
La història de l’Arxiu Nacional de Catalunya s’inicia el 1936, durant la República, i es reprèn amb el final de la dictadura franquista. L’actual seu de Sant Cugat és un modern edifici que disposa de les darreres tecnologies per a garantir la millor conservació dels documents.
La casa de l’industrial xocolater Antoni Amatller és un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista catalana i un dels pocs de Barcelona que encara conserva la riquesa ornamental pròpia d’aquest estil impulsat per la burgesia. Ubicada al Passeig de Gràcia, és obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que va rebre l’encàrrec de remodelar de cap a peus l’edifici adquirit per l’industrial.
La Casa Amatller destaca per la composició de la façana i per la reestructuració i redecoració de la planta baixa i el pis principal, un reflex de l’originalitat de l’arquitectura i les arts decoratives modernistes. La façana és una composició colorista que incorpora esgrafiats a base de blanc, ocre i mangra, rajoles vidriades, fusteria verda, forja negra i pedra grisa de Montjuïc. A més, s’hi aprecia una singular decoració escultòrica, on destaca el relleu de Sant Jordi i el drac, obra d'Eusebi Arnau. El capser esglaonat del capdamunt de la façana recorda la forma d’una clàssica tauleta de xocolata i és un dels trets més característics de l’edifici. A l’interior, cal admirar el mobiliari, les columnes, el terra, els sostres i les làmpades, decoració original de la residència.
Actualment, la Casa Amatller és la seu la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic. Compta amb uns 400 objectes de l’època romana, medieval, barroca i modernista. Però per sobre de tot destaquen els seus recursos documentals. Manté una gran fototeca especialitzada en art hispànic, amb prop de 350.000 unitats que il·lustren i inventarien les obres d'art. La seva consulta és imprescindible per a l'investigador en la història de l'art.
L´Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) és la institució que s’encarrega de la custòdia, conservació, tractament i difusió de la documentació històrica que ha generat el govern de la ciutat des del segle XIII, quan es va crear el règim municipal de Barcelona, i fins a la revolució liberal de mitjans del segle XIX.
Amb el temps s’han incorporat una gran diversitat de materials arxivístics, bibliogràfics o hemerogràfics d’interès històric que l’han convertit en un dels centres arxivístics més importants de Catalunya i lloc de consulta imprescindible per a historiadors.
Des del 1920 la seu de l’arxiu és la Casa de l’Ardiaca, un edifici fruit de la refosa de diferents immobles construïts al damunt d’un segment de l’antiga muralla romana. D’estil gòticorenaixentista, també incorpora elements de caire modernista. A la dècada dels noranta va ser objecte d’una profunda remodelació que va modernitzar les instal·lacions i les va adequar a la conservació i consulta.
Actualment els fons i col·leccions de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona s’estructuren en tres seccions principals: fons documentals, la biblioteca i l’hemeroteca.
La Xarxa d'Arxius Comarcals (XAC) està integrada d’arxius d’àmbit comarcal que treballen per assegurar els principis de procedència i territorialitat en el tractament i accés als documents.
Cadascun dels 41 arxius de la xarxa és responsable d’organitzar, preservar, difondre i facilitar l’accés a la documentació i el patrimoni documental de la seva comarca, i alhora col·labora amb les diverses administracions públiques.
Així, també són els encarregats de custodiar la documentació dels ajuntaments de menys de 10.000 habitants, els protocols notarials de més de 100 anys, la documentació de l’administració de justícia, els registres públics de l’estat, i qualsevol altre documentació d’interès històric o cultural de l’àmbit comarcal.
Des del 1981 els tres arxius provincials (Girona, Lleida,Tarragona) també formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de la Generalitat.
Per a conèixer la memòria històrica del país resulta clau la conservació del patrimoni documental. A Catalunya, 330 arxius són els encarregats de preservar i difondre aquest valuós testimoni personal, legal i institucional.
Tant si són de titularitat pública (local, comarcal, provincial o nacional), com si pertanyen a entitats oficials (universitats, col·legis professionals...) o entitats privades (associacions, fundacions...), en tots aquests arxius s’hi pot trobar documentació molt diversa: textual, audiovisual, cartogràfica i electrònica.
El Sistema d’Arxius de Catalunya (SAC) és l’òrgan que vetlla per unes normes i procediments comuns per a la gestió i protecció del patrimoni documental de Catalunya. En formen part, entre d’altres, els arxius de la Generalitat, el de la Corona d’Aragó, els arxius de municipis de més de 10.000 habitants, els de les diputacions provincials, els arxius de les universitats i els diocesans i eclesiàstics.
Les quatre grans Cròniques van ser escrites a finals del segle XIII i durant el XIV i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval. Els seus autors, Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, pretenien deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós es consideren les úniques autobiografies de monarques medievals.
A la primera de les cròniques, el Llibre dels feits, el rei Jaume I dicta els fets de la seva vida, obviant allò que el pot perjudicar per transmetre la imatge d’un monarca heroic i cavaller.
A el Llibre del rei En Pere, Bernat Desclot, no és testimoni directe del que explica. Tot i que destaca pel seu acurat treball de documentació, el seu relat ofereix una visió clarament interpretativa de Pere el Gran.
Tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, al Llibre de Ramon Muntaner l’autor manipula la història. Tampoc amaga el seu entusiasme pels monarques catalans, els quals considera éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
La quarta de les cròniques, el Llibre del Rei Pere III, destaca per la seva qualitat literària. Malgrat això, sempre ha estat menys considerada perquè s’allunya de l’esperit èpic i cavalleresc i presenta un rei obsessionat per imitar i superar els seus antecessors.
A la Biblioteca de Catalunya es conserven còdexs de les quatre grans Cròniques.
El Museu Memorial de l’Exili (MUME) és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Ubicat a la Jonquera, el pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.
La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
