Jardí històric | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Jardí històric

T
Vols sentir-te com si passegessis per uns jardins anglesos, frondosos i aparentment anàrquics? Aquesta és la sensació que ofereix el Parc Nou d’Olot, que va obrir les seves portes el 1943, quan la finca senyorial es va convertir en parc municipal. Entre d’altres coses, s’hi pot visitar una petita roureda natural de roure pènol que ha estat catalogada com a arbreda monumental i que té arbres de més de 150 anys i 25 metres d’alçada.

Dins del recinte del Parc Nou existeixen avui una vintena d'espècies vegetals. Aquesta gran diversitat i la necessitat de preservar la roureda de roure pènol van portar a la creació del Jardí Botànic de Vegetació Natural Olotina l'any 1986. El conjunt permet observar la complexitat de la vida del bosc humit. El maig de 2005 es va obrir al públic el jardí de plantes medicinals de la Garrotxa.

Dins el parc hi ha la Torre Castanys, coneguda també com a Casa Sureda, un edifici modernista que acull un centre d'informació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i el Museu dels Volcans. Aquest últim explica, a través de maquetes i tecnologia interactiva, els fenòmens sísmics i vulcanològics tan importants a la comarca, un simulador de terratrèmols únic a Catalunya.
T
El 1927, el coronel tsarista exiliat Nicolai Woevodsky i la seva esposa Dorothy Webster, aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració, buscaven un lloc paradisíac en el Mediterrani on establir-se. Prop de Calella de Palafrugell, sobre un penya-segat del cap Roig, van construir-hi un castell que els lligaria a aquest indret la resta de la seva vida (fins i tot van demanar ser-hi enterrats). L’edifici estava envoltat per un idíl·lic jardí botànic, considerat un dels més importants del Mediterrani.

El propi Nicolai va dissenyar la mansió, d’estil neomedieval (imitant el monestir de Poblet), que es va començar a construir el 1931 i es va acabar el 1975. Popularment es coneix com “Cal Rus” per l’origen del seu propietari. Tot i així, el matrimoni va viure sempre a la finca que dóna a l’accés al jardí botànic. Aquest és el principal llegat de Dorothy Webster. Ella i un equip de jardiners de la zona es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees de terreny per poder plantar-hi diferents espècies. Al 1935 eren més de 500 entre flora mediterrània, tropical i subtropical.

Quan el matrimoni va morir, la finca va passar a la Fundació Caixa Girona i després a l’Obra Social “la Caixa”, que ha convertit el terreny en un parc d’escultures d’artistes contemporanis amb obres de Jorge Oteiza, Jaume Plensa o Xavier Corberó. Cada estiu aquests jardins acullen un prestigiós cicle de concerts: el Festival Jardins de Cap Roig.
T
Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.
T
El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.
T

L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.

Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.

Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.

A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.

T

Pel seu gran nombre de plantes i la seva considerable extensió, el Jardí Botànic de Marimurtra és la col·lecció de planta viva més important de Catalunya i una de les més destacades d'Europa. Cada any atrau un bon nombre de visitants, seduïts per un espai de lleure i contemplació únic al peu del Mediterrani.

Ubicat a Blanes, aquest jardí històric destaca per l'abundància de cactus i de vegetació mediterrània, tot i que també s’hi pot veure una gran varietat de plantes provinents de tot el món (compta amb més de tres mil espècies). Durant el recorregut, el visitant gaudirà de la gran riquesa botànica així com dels bells racons de descans, les fonts d'aigua potable, el llegat arquitectònic (la casa biblioteca Carl Faust i el templet de Linné) i els miradors amb espectaculars vistes sobre el Mediterrani.

El jardí va ser creat per l’industrial alemany Carl Faust el 1924. Va completar la seva afició naturalista amb la posada en marxa de l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània, pionera a l’Estat.

Més enllà del seu gran interès paisatgístic, actualment la institució segueix el camí marcat pel seu fundador, fent una tasca activa en la conservació, la recerca i la divulgació en el camp de la botànica.

T

A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.

La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.

Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.

Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.

T

La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.

Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.

Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.

T

Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.

Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.

Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.

T

Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi trobem una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic i zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.

El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

Al 1881 es va començar la plantació del Parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. Igualment importants en la composició del parc són els elements arquitectònics: el palau, l’estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.