L’any 1900, l’empresari Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció als afores de Barcelona d’una urbanització per a famílies benestants amb seixanta habitatges unifamiliars. Malgrat la modernitat del projecte, va ser un fracàs comercial que va obligar els seus promotors a paralitzar-lo l’any 1914. En l’actualitat és un dels parcs públics més importants de Barcelona.
Gaudí va experimentar amb formes arquitectòniques estretament relacionades amb el paisatge i la natura. La parcel·la escollida, gairebé sense vegetació, era pedregosa i amb acusades irregularitats en el terreny. Gaudí va potenciar aquestes particularitats amb la creació de camins sinuosos o l’ús de materials del lloc, com les pròpies pedres, per construir espais coberts i porxos suportats amb columnes inclinades.
Potser la part més espectacular del parc és la doble graonada amb una monumental font central en forma de drac, tota ella coberta de trencadís de colors (obra de Jujol). La doble escala condueix a una àmplia superfície coberta que, projectada com un gran mercat, es sustenta amb 86 majestuoses columnes d’estil dòric. El sostre està ornamentat per coloristes medallons. Per damunt d’aquest espai se situa una gran plaça, delimitada per un llarg banc que dibuixa una original trajectòria serpentejant.
A la casa que es va construir com a mostra dels habitatges de la futura urbanització, denominada Torre Rosa en referència a la Verge del Roser, Antoni Gaudí hi va viure des de l’any 1906 fins el 1925.
Pel seu gran nombre de plantes i la seva considerable extensió, el Jardí Botànic de Marimurtra és la col·lecció de planta viva més important de Catalunya i una de les més destacades d'Europa. Cada any atrau un bon nombre de visitants, seduïts per un espai de lleure i contemplació únic al peu del Mediterrani.
Ubicat a Blanes, aquest jardí històric destaca per l'abundància de cactus i de vegetació mediterrània, tot i que també s’hi pot veure una gran varietat de plantes provinents de tot el món (compta amb més de tres mil espècies). Durant el recorregut, el visitant gaudirà de la gran riquesa botànica així com dels bells racons de descans, les fonts d'aigua potable, el llegat arquitectònic (la casa biblioteca Carl Faust i el templet de Linné) i els miradors amb espectaculars vistes sobre el Mediterrani.
El jardí va ser creat per l’industrial alemany Carl Faust el 1924. Va completar la seva afició naturalista amb la posada en marxa de l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània, pionera a l’Estat.
Més enllà del seu gran interès paisatgístic, actualment la institució segueix el camí marcat pel seu fundador, fent una tasca activa en la conservació, la recerca i la divulgació en el camp de la botànica.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Situat a la falda de Collserola, el Laberint d’Horta és un parc històric de Barcelona i un dels jardins més antics que perduren a la ciutat. Dissenyat el 1791 per Joan Antoni Desvalls, està format per 750 metres de xiprers retallats i s’inspira en el mite de Teseu: qui aconsegueix arribar al centre troba l’amor com a recompensa.
Desvalls, marquès de Llupià, del Poal i d’Alfarràs, va ser un noble amant de la ciència, la natura i l’art, passions que va conjugar en la construcció del Laberint. Seguint les idees del neoclassicisme i en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti, va idear un jardí amb un laberint de xiprers, escultures i relleus que representen personatges de la mitologia grecoromana i que simbolitzen els diversos nivells de l’amor.
Actualment, el parc ocupa una superfície de 9 hectàrees i es divideix en dues parts: el jardí neoclàssic i el jardí romàntic. Hi destaquen la varietat botànica i l’abundància ornamental, així com els elements arquitectònics propis dels jardins romàntics (templets, canal d’aigua i escultures, a més del palau de la família Desvalls). Tot i no ser el refugi de cap Minotaure posa a prova el sentit de l’orientació de qui hi entra.
Entre Cambrils i Montbrió del Camp hi trobem una de les millors mostres de jardineria romàntica del Mediterrani. El Parc Samà és una barreja de jardí botànic i zoològic i bosc autòcton, que avui dia segueix seduint els seus visitants gràcies a la bellesa i l’harmonia del conjunt i al seu delicat exotisme.
El promotor del parc va ser Salvador Samà i Torrents, marquès de Marianao, pertanyent a una família d’indians que s’havia establert a Cuba i que va voler traslladar al Baix Camp l’ambient de l’antiga colònia. El projecte el va executar Josep Fontserè i Mestre, autor de la gran cascada del Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Al 1881 es va començar la plantació del Parc amb llargues fileres de plàtans, mandariners, til·lers, castanyers d'índies, nenúfars, palmeres i iuca, entre d’altres espècies vegetals. Posteriorment, el parc va acollir els animals del zoo privat del marquès, que s’exhibien en diversos habitacles i gàbies. Igualment importants en la composició del parc són els elements arquitectònics: el palau, l’estany i la cascada, el Pavelló dels Lloros i la Torre de l’Angle en són els més destacats.