Paisatge cultural

Ja les domus romanes es decoraven amb flors i herbes quan arribava la primavera. Les festes de les Enramades continuen aquesta tradició, cobrint els carrers amb catifes de flors per celebrar el Corpus. Una de les festes de les Enramades més destacades és la d’Arbúcies, que ja apareix documentada al segle XVI i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional l'any 1999. Se celebra durant la vuitada de Corpus.

En un inici, es posaven branques davant les cases, que permetien cobrir tot el carrer de garlandes fetes amb fulles i flors. D’aquí el nom d’”enramades”. Avui les branques i garlandes s’han substituït per banderetes de paper i de plàstic. El que sí ha perdurat fins als nostres dies són les catifes de flors que servien per ornamentar els carrers per on passava la solemne processó de Corpus. Durant la vigília dones i nens recol·lectaven flors boscanes i el dia de Corpus s’escampaven. Durant la postguerra (1947) es comencen a fer dibuixos i filigranes amb els pètals de les flors.

Fins al segle passat, les Enramades d’Arbúcies van tenir un marcat accent religiós. La processó, encapçalada pel pas del santíssim sagrament, era l’element bàsic de la celebració tradicional. A partir del 1977 se substitueix per una cercavila amb gegants, grallers, carrosses i altres elements festius. L’acte principal de la celebració laica és la dansa que cada barri fa en l’enclavament més representatiu.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un museu viu. No s’emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels municipis d’Àneu que, en conjunt, expliquen com han viscut els habitants d’aquestes valls pirinenques des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que neix el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat del territori on s’inscriu.
 
El centre neuràlgic és la Casa Gassia, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l’actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. A partir d’aquí, l’Ecomuseu s’estén per 10 centres patrimonials més.
 
Hi trobem esglésies -Sant Joan d’Isil, Sant Julià d’Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu i el Conjunt Monumental de Son- que expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. I també edificis defensius tan distants en el temps com el castell medieval de València d’Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d’Àneu. Alhora, els equipaments industrials com la serradora hidràulica d’Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.
 
Així, a través dels objectes i elements situats en els seus llocs d’origen, l’Ecomuseu apropa les transformacions que ha sofert aquest territori en les darreres dècades, i permet relacionar els elements naturals i monumentals amb les tradicions socials, culturals i etnogràfiques.

En aquesta petita vall del Pirineu hi trobem un conjunt d’esglésies i ermites excepcionals que s’erigeix com el bressol i la màxima expressió de l’art romànic català. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, el conjunt de la Vall de Boí el conformen Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Totes les esglésies són visitables excepte Sant Quirc de Durro i l’Assumpció de Cóll.

D’estil romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són temples funcionals i senzills d’una o tres naus, erigits amb petits carreus de granit. Les cobertes són embigats de fusta o voltes de canó. I és que aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat austera, lligada a l’entorn natural i fortament jerarquitzada.

L’interior de les esglésies estava decorat amb pintures murals i talles. Les figures hieràtiques (amb les imatges de la verge i els sants i la figura dominant del Pantocràtor) i el joc de colors caracteritzen unes pintures simbòliques i de gran creativitat, que representen una de les fites més altes de l’art romànic a nivell internacional.

Ja a finals del segle XIX i principis del XX, el conjunt romànic va fascinar els intel·lectuals de la Renaixença. Josep Puig i Cadafalch, entre d’altres, i institucions com l’Institut d’Estudis Catalans contribueixen a la revalorització i conservació de l’art del Pirineu.

Avui una bona part de les pintures, talles i mobiliari es conserva a diferents museus catalans, especialment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Tot i així, moltes de les esglésies compten amb importants fragments de pintura mural i escultures romàniques originals, a més de reproduccions de les que es conserven als museus. En el cas de Sant Climent de Taüll, un modern mapping recrea els frescos originals de l’absis i ofereix una experiència immersiva del que va ser el moment de la seva creació. Alhora, la visita al conjunt d’esglésies es pot complementar amb el Centre del Romànic de la Vall de Boí.

Al sud del Pallàrs Sobirà s’ubica Gerri de la Sal, una petita vila medieval que encara conserva el recinte tancat i que destaca pel seu patrimoni industrial i arquitectònic: l’alfolí de la sal i el Monestir de Santa Maria.

L’explotació de la font de sal, que fins fa poc temps va ser el principal motor econòmic d’aquesta vila, explica l’afegitó en el seu topònim. Com a testimoni d’aquest passat industrial, es conserva la Casa de la sal o Reial Alfolí de Gerri, el gran magatzem on s’extreia, es tractava i s’emmagatzemava la sal des de l’edat mitjana. Considerat l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars, acull ara el Museu de Gerri de la Sal.

L’interès patrimonial d’aquest conjunt es completa amb les restes d’una mostra del romànic català en estat pur: el Monestir de Santa Maria, que es troba just davant del poble.

Consagrat a l’ordre benedictí el 1149, en poc temps es va convertir en un important centre evangelitzador del Bisbat d’Urgell i també en un dels més rics. Però a finals del segle XII els comtes van retirar el suport al monestir, i els van prendre terres i propietats. Els problemes econòmics i les disputes van desembocar en la despoblació dels seus dominis i finalment es va exclaustrar el 1835. Del monestir, ara només en queda l’església amb l’atri o porxo d’entrada. A l’interior s’hi poden veure fins a 30 capitells decorats.

“Una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient”. Així és com, segons Aulus Gel·li, descrivia Cató al segle II una de les mines de sal potàssica més importants del món, que es troba a Cardona. Es tracta d'una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargada i una superfície de 100 hectàrees amb unes característiques geològiques i naturals úniques. Ha estat explotada a cel obert des del Neolític, i del 1900 al 1990 a través de l'extracció, després de la descoberta de sals potàssiques a càrrec de l’enginyer Emili Viader i Solé.

La Muntanya de Sal de Cardona és avui un equipament cultural i turístic dedicat a la divulgació de la importància del jaciment geològic i de l’aprofitament que l’home n'ha fet durant segles.

L’àrea museogràfica és un espai obert en el qual s’expliquen la geologia, mineralogia i botànica de la Vall Salina de Cardona, inclosa des del 1992 en el Pla d’Espais d’Interès Natural.

També s’hi pot conèixer la història de l’explotació de les sals durant segles. Entrant a l’antic pou miner es pot contemplar una peça única de l’arqueologia industrial, la maquinària d’extracció de sal dissenyada i construïda als anys 20.