Tortosa va ser durant els segles XIV i XV un enclavament mercantil de primer ordre. Aquest esplendor es reflecteix en edificis com la catedral, els palaus nobiliaris, el palau episcopal, el clos de muralles o la llotja. Al segle XVI Tortosa era una de les ciutats de més pes polític, demogràfic i econòmic de Catalunya. D’aquesta època daten els Reials Col·legis, el conjunt renaixentista més important de Catalunya.
El conjunt monumental està format per tres edificis. El més important és el Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties, del 1564, on en un inici s’educava a joves musulmans conversos. És un gran edifici de dos pisos organitzats entorn d'un pati central -l’únic pati del Renaixement a Catalunya-, on destaca la rica ornamentació escultòrica amb alta influència italiana.
L’altre edifici és el Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, del 1578. Era en origen un convent dominicà, però els bombardejos franquistes (1937-1939) només van deixar dempeus la senzilla portalada renaixentista de dos cossos.
Completa el conjunt l’Església de Sant Domènec, del 1585. És una església d'una sola nau, d’estil gòtic, amb capelles laterals. En l'actualitat presideix la nau central un armari-arxiu procedent de la desapareguda casa de la ciutat. Des del 2008, acull el Centre d'Interpretació del Renaixement.
La Central de Capdella, ubicada al municipi de la Torre de Capdella, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de la gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3.
El 1914 la companyia Energia Elèctrica de Catalunya posava en funcionament la central hidroelèctrica. Va ser una obra farònica que aprofitava les aigües del sistema de l'Estany Gento a través d'un canal de 5 quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. A més, es van haver d’habilitar noves infraestructures: un funicular, carreteres d’accés, carrilets, habitatges per a treballadors, etc. Tot i així, el projecte va estar enllestit en només dos anys.
Al cap d’un temps, la Central va ser traspassada a la Canadenca (ara Fecsa-Endesa). Actualment, en una part de les instal·lacions hi trobem el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que posa en valor el que va suposar la Central per a la indústria i també per al territori.
Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.
La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.
L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
Els Jardins de Santa Clotilde, situats sobre un penya-segat de gran bellesa amb vistes al mar, són considerats l'exemple de jardí noucentista. Van ser realitzats per l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, gran seguidor de Jean Claude Nicolas Forestier, que va projectar, entre d’altres, els jardins de Montjuïc i del Parc de la Ciutadella.
En un intent de recuperar les formes clàssiques, els Jardins van ser dissenyats a la manera dels antics jardins del Renaixement italià. S’estructuren a partir d'un esgraonament aterrassat, on la diversitat d'espècies de plantes mediterrànies s'alterna amb petits estanyols i conjunts escultòrics.
Prop de l'entrada principal dels jardins hi ha la casa original que destaca per les arcades de mig punt de la planta baixa, una gran terrassa i una torreta de tres pisos. A la façana sud de la torre hi ha un panell de rajola pintada dedicat a Santa Clotilde que data de 1930.
Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com l'Escala de les Sirenes, que surt des de l'esplanada de la casa. A mesura que s’hi baixa es barregen les olors de resines, llorers i plantes aromàtiques amb la del mar de fons.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l’Orfeó Català, l'any 1891 van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l’entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals de segle XIX. El 23 d’abril de 1905 va començar la construcció i l’alta societat barcelonina no se’n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
A la façana destaca sobretot el conjunt escultòric de l’al·legoria de la música popular. Un cop dins, el vestíbul principal, un espai barroc ple de color, és l’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d’acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran lluerna amb forma d’esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins. L’escenari és l’altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l’edifici.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l’arquitectura es combina amb l’escultura, l’ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l’obra d’art total.
Qui ha dit que un hospital ha de ser blanc i despullat de decoració? Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 1902 l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner va projectar un hospital ple de bellesa, ric en ornamentació, colors i vegetació.
Es tracta d’un complex monumental format per 27 pavellons de maó vermell a la frontera entre l’Eixample i el Guinardó. Una autèntica ciutat hospitalària on, envoltats de jardins, es distribueixen els serveis mèdics i generals, els departaments i una església. Tots ells connectats a través d’una xarxa subterrània de passadissos de 2 Km de longitud que permet el trasllat de malalts sense sortir a l’exterior.
El projecte de Domènech i Montaner, que acabà el seu fill l’any 1930, és una concepció arquitectònica i urbanística totalment innovadora respecte les tipologies d’hospital vigents fins a principis del segle XX. Segueix el corrent higienista: separa els serveis per evitar contagis i afavoreix la llum natural i els espais oberts, per renovar l’aire i fer la convalescència més agradable als pacients.
Després de més de 80 anys d’activitat sanitària, el 2009 l’hospital es traslladà a unes noves instal·lacions. Un cop buits i readaptats, els pavellons modernistes de Domènech i Montaner acullen diferents institucions.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
Ubicat al bell mig de la ciutat de Barcelona, el Parc de la Ciutadella no només és un referent com a espai verd: la seva gran diversitat d'elements (museus, llac, cascada, vegetació centenària, escultures...) fan que sigui especialment valorat pels veïns i visitants de la ciutat. Construït a la segona meitat del segle XIX amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, l’actual parc ocupa els terrenys de la ciutadella que ordenà construir Felip V després de la Guerra de Successió.
Dels pavellons aixecats per l'Exposició Universal se’n conserven el Castell dels Tres Dragons (seu del Museu de Zoologia de Barcelona), l’Umbracle i l’Hivernacle. Però on se centren totes les mirades és en el llac i la cascada monumental. Un jove Antoni Gaudí va participar en la construcció de la font, coronada per una escultura de ferro forjat.
A l’antiga plaça d'armes de la fortalesa trobem la seu del Parlament de Catalunya i, molt a prop, s'hi pot veure una còpia d’El desconsol, de Josep Llimona. Aquesta rèplica és la més destacada del centenar d’escultures que el visitant pot contemplar al parc.
L’accés principal a la Ciutadella es fa pel passeig de Lluís Companys, que encapçala l’imponent Arc de Triomf modernista i que perfila una de les postals urbanes més belles de la ciutat.
Durant molts anys, la Ciutadella va ser l'únic parc de la ciutat, i el primer dels actuals que es va dissenyar específicament com a espai públic. La seva versatilitat converteix el pulmó verd de Barcelona en escenari d’activitats lúdiques i culturals.
