Barroc i Contrareforma

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Ubicat estratègicament al cim de la muntanya de Montjuïc, el castell batejat amb el mateix nom és una construcció defensiva imponent que respon al model de fortificacions en forma d’estrella. El seu aspecte actual es deu a la reforma de les antigues instal·lacions realitzada per l’enginyer militar Juan Martín Cermeño durant el segle XVIII.

Però, més enllà de la seva arquitectura, el castell de Montjuïc ha estat escenari de nombrosos episodis sagnants i repressius al llarg dels seus 400 anys d’història. Actualment, el recinte és propietat de la ciutat i s’ha convertit en un símbol de Barcelona.

Els orígens del castell es remunten a 1640, en plena Guerra dels Segadors, quan es va aixecar un petit fortí al voltant d’una antiga torre de vigilància. Era l’inici de la militarització de la muntanya, que ha marcat la seva història fins a mitjans del segle XX.

Aquesta petita fortificació inicial va ser reformada i modernitzada en profunditat per Juan Martín Cermeño. Acabada la Guerra de Successió (1701-1714), el castell passava definitivament a titularitat monàrquica i s’hi establia una guarnició permanent. Juntament amb la Ciutadella, Montjuïc es convertia en el guardià de la ciutat de Barcelona.

La intervenció va suposar l’enderrocament del fortí original i la construcció dels nous edificis sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems i un camí cobert perimetral. Cermeño va acabar de “modernitzar” les instal·lacions dotant-les de serveis i de cisternes i va ordenar també la construcció del fossat.

Al llarg del segle XIX el castell va tornar a tenir protagonisme militar com a repressor dels moviments insurreccionals a la ciutat. Fins a 3 cops es va bombardejar Barcelona (1842-1843 i 1856) des de la fortalesa, que es va utilitzar per empresonar sindicalistes, anarquistes i revolucionaris, igual que durant la Setmana Tràgica de 1909. Amb la Guerra Civil Espanyola l’espai va tenir els mateixos usos en mans del govern republicà. Posteriorment, el castell va convertir-se en lloc commemoratiu dels vencedors de la guerra, presó militar i escenari de consells de guerra (el de més transcendència política va ser l’afusellament del president Lluís Companys).

Es va convertir en museu militar el 1963. Finalment el castell va passar a titularitat municipal l’any 2007, tancant definitivament les portes del museu i recuperant l’espai per a la ciutat.

Rafael d'Amat i de Cortada (1746 - 1819), baró de Maldà, és una de les figures més significatives de la cultura catalana del segle XVIII i el màxim representant de la prosa memorialística i autobiogràfica de l'època. I és que va escriure durant 50 anys un dietari en el qual descrivia minuciosament tot el que succeïa al seu voltant, el Calaix de sastre, que s’ha convertit en un testimoni històric de primer nivell.

El baró de Maldà pertanyia a la petita noblesa barcelonina i, com a tal, era un home conservador i profundament religiós, a més de declaradament antifrancès. No era un gran afeccionat a la lectura ni mai va fer gala d’una gran formació cultural. Tot i així, tenia vocació de cronista. Des del 10 de juliol de 1796 fins pocs dies abans de morir, va omplir més de setanta volums de temes diversos, des de fets personals i de la vida quotidiana fins a esdeveniments socials, polítics i culturals.

Utilitzava un llenguatge popular i col·loquial, fins i tot poc curós. És significatiu que estigués redactat en català, ja que al segle XVIII el castellà era la llengua de prestigi. La raó és que el Calaix de sastre mai no va ser publicat a l'època, sinó que la seva finalitat era llegir-la en tertúlies amb cercles d'amics i coneguts.

Aquest dietari extens és una aproximació sense precedents a un periodisme incipient i permet conèixer de primera mà com es vivia a la Catalunya i especialment a la Barcelona del segle XVIII. Alhora, s'ha considerat el Calaix de sastre una de les mostres més importants del rococó català. A banda del dietari, s'han conservat altres manuscrits del baró, com L'explicació de la ciutat de Barcelona o Successos de Barcelona des de lo any 1750 fins al de 1769.

La basílica de Santa Maria de Mataró acull al seu interior un dels exemples més destacats del barroc religiós català: la capella dels Dolors, conservada en el seu estat original. Es va construir entre els segles XVII i XVIII i es va completar entre el 1722 i el 1737 amb frescos, olis, teles i elements escultòrics realitzats per Antoni Viladomat.
 
Les sis grans teles que hi ha a les parets laterals de la capella dels Dolors són estacions del via crucis i es combinen amb escenes de la corona dolorosa.
 
L’artista barceloní també és l’autor de la decoració d’altres elements del Conjunt dels Dolors: la sagristia, la cripta i la sala de juntes. Aquesta última és una cambra de planta octogonal completament coberta de pintures de Viladomat on destaquen els apòstols i evangelistes. Tot el conjunt es caracteritza pel seu dramatisme i teatralitat.

Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.

Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.

Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.

Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El poder dels monjos de l’orde de Sant Bru, instal·lats a Escaladei des del segle XII, va ser tan important que va arribar a batejar tota una comarca: el Priorat. De l’antiga esplendor només se’n conserven les ruïnes de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei, la primera de totes les que més tard es van aixecar arreu de la Península Ibèrica.

El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
 
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
 
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
 

Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.

El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.

Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.

Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.

El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.

Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.

Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.

Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.

Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.