Catalunya reial

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

Pintura mural, sobre fusta, escultura, teixits, indumentària, fons documental, orfebreria, objectes per a la litúrgia... El fons actual del Museu Diocesà d’Urgell és un referent de l’art sacre on hi brilla especialment el Beatus de Liébana, una de les dues úniques còpies que hi ha a Catalunya de l’obra que l’abat Beat del monestir de Liébana va escriure a finals del segle VIII comentant el llibre de l’Apocalipsi.  

Curiosament el Museu va néixer a partir d’una exposició temporal que es va realitzar l’any 1957 amb les peces del Tresor de la Catedral. Tal va ser l’èxit de la mostra que l’exposició es va fer permanent i la col·lecció es va anar ampliant amb peces procedents de tota la diòcesi d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i del segle XIX. Entre les adquisicions hi ha tresors com la Butlla del papa Silvestre II.

El 1969 es va habilitar l’església de la Pietat (annexa a la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell) com a seu del museu. Aquest espai aporta obres pròpies al fons de la col·lecció com el retaule de la Pietat i el conjunt de la Dormició, realitzades per l’escultor Jeroni Xanxo.

Una de les obres més significatives del fons és El retaule dels Goigs de la Verge, d'Abella de la Conca. És de Pere Serra i data del segle XIV. A més del seu valor artístic, té al darrere una història de lladres de guant blanc. Va ser robat el 1972 i, després d’un llarg periple, es va recuperar sis anys més tard a Nova York.

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Bernat Metge (1346-1413) és el primer representant de l'humanisme a les lletres catalanes i introdueix l'estil renaixentista. Intel·ligent i àcid, és l’autor d’una de les obres cabdals de la literatura catalana antiga, Lo Somni (1399).

Del seu pare, l'especier Guillem Metge, en va rebre una primera formació en filosofia natural. Quan aquest va morir, la seva mare es va casar amb Ferrer Saiol, funcionari de la Cancelleria Reial. El pare putatiu va introduir-lo en l'art de l'escriptura i en una fulgurant carrera dins l’estat que el va portar a ser secretari reial de Joan I i més tard del seu germà, Martí l’Humà.

Entre les seves primers obres hi ha Llibre de Fortuna e Prudència (1381) o la traducció del Valter e Griselda de la versió llatina que havia fet Petrarca d'aquesta història del Decameró. També les obres satíriques El Sermó i la Medicina apropiada a tot mal.

Lo Somni va arribar precedit per l’escàndol. Després de la tèrbola mort del monarca Joan I en un accident de cacera el 1396, un complot va inculpar els consellers i cortesans, entre ells Metge. Va ser acusat de corrupció, traïció i afront al rei. Tot i que en va ser absolt per Martí I en arribar al tron, aquest episodi va marcar la seva vida i obra.

Precisament Lo Somni és un diàleg entre Bernat, el rei Joan I i les figures mitològiques Orfeu i Tirèsies. El monarca es troba al purgatori, en via de salvació i se li apareix a Bernat, que és l’alter ego de l’autor. L’objectiu que perseguia Metge en escriure-la era l’exculpació dels seus càrrecs, tot i que el resultat és una obra polièdrica que trenca amb tot l’anterior.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

A la baixa edat mitjana, una de les famílies baronials més importants de les terres gironines va establir-se en un dels turons de la serra de Finestres, dins l’actual Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Poc a poc la població es va anar concentrant en aquell punt que acabaria convertint-se en el municipi de Santa Pau. Actualment la vila encara conserva l’essència el que va ser un centre de poder econòmic i comercial.

La fesomia del nucli antic, concebut principalment a la primera meitat del segle XIV, és típicament medieval, envoltat per muralles i amb carrers estrets i irregulars. El centre neuràlgic és la plaça Major o Firal dels Bous, una plaça porxada triangular on se celebraven els mercats i fires. I és que des del 1297 el nucli urbà tenia el privilegi d’espai protegit per a la celebració de mercats. Al davant hi trobem el castell, que s’aixeca en el punt més alt del poble. Es va començar a construir cap al segle XIII, tot i que posteriorment se li va donar l’actual aparença de gran casal.

La plaça està presidida per l'església gòtica de Santa Maria. És l’actual parròquia, després que l’església romànica de Santa Maria dels Arcs, als afores, quedés molt malmesa pels terratrèmols de 1427 i 1428.

La resta del nucli medieval s’estructura al voltant del carrer del Pont i el carrer Major. És des del Portal del Mar des d’on es té una de les millors vistes de les valls de la rodalia i en un dia clar fins i tot es pot veure el golf de Roses.

Poc ha canviat en la morfologia urbana de Peratallada d’ençà de l’època medieval. I és que no només no s’ha expandit fora de les muralles, sinó que ha sabut conservar els seus orígens arquitectònics i urbanístics com s’aprecia al passejar pels seus carrers estrets i tortuosos. No en va és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval.

El nucli fortificat es concentra al damunt d’una enorme roca natural sorrenca, tallada artificialment per donar-li verticalitat (d’aquí el topònim “pedra tallada”). Al capdamunt hi trobem el castell (del segle XI, però amb indicis que hi podria haver una estructura anterior), amb la seva torre de l’homenatge i el palau.

Al voltant del castell es desplegava una muralla que formava un primer recinte clos, que estava envoltat per dues muralles més. D’aquest sistema defensiu actualment es conserven alguns llenços de murs, valls excavats a la roca, algunes torres com la Torre de les Hores i el Portal de la Verge. La població, per tant, quedava dividida en tres sectors entre les muralles, cosa que accentua la trama urbanística de passos i carrerons.

Uns 200 metres al nord, extramurs, es troba l'església parroquial de Sant Esteve, obra de finals del romànic.

El topònim Pals (derivat del llatí palus, “terreny pantanós”) descriu perfectament el marc geogràfic de maresmes i aiguamolls que hi havia en aquest tram de costa. Per això no és casual que l’origen de la vila sigui al capdamunt d’un puig, sobre la plana. Actualment el nucli antic de Pals, conegut com el barri del Pedró, permet fer un recorregut pel passat medieval del poble.

De damunt les taulades del nucli antic destaca la Torre de les Hores, l’únic testimoni que queda de l’antic castell de Pals. Es tracta de la seva torre mestra, de planta circular i estil romànic, bastida sobre un pòdium de roca natural. El seu nom prové d’un petit campanar gòtic de tres pilastres que se li va afegir al segle XV.

L'església de Sant Pere és un edifici d’una nau d’estil gòtic, amb algunes incorporacions més tardanes com la portalada barroca. Aquesta substitueix una anterior construcció romànica (del segle XII) de la qual es conserven restes a la façana occidental, incorporades a l’actual frontis. Per construir la nau molt probablement es va aprofitar pedra procedent del castell, que estava en ruïnes.

Les muralles de Pals són unes de les més ben conservades de l'Empordà. El seu traçat es manté pràcticament íntegre, i només alguns pocs trams han estat transformats o enderrocats, especialment a la banda de llevant i de migdia, que és per on s'ha estès la vila. L’interior del nucli vell és un conjunt de carrers estrets i costeruts, que s’articulen al voltant del carrer Major, que té trams coberts. El que dóna unitat al conjunt és el color groguenc de les parets provinent de la pedra sorrenca amb què estan construïdes.

Un imponent edifici prop del riu Ebre és testimoni des del segle XIV de la història de Tortosa. La catedral de Santa Maria és, juntament amb el castell de la Suda i els Reials Col·legis, el conjunt arquitectònic més destacat de la ciutat.
 
En el mateix emplaçament que van ocupar successivament el fòrum romà, una mesquita i una catedral romànica, s’aixeca l’actual catedral de Santa Maria, que es va començar a construir el 1347 seguint el preceptes del gòtic més clàssic. Tot i així, inclou elements constructius posteriors com la façana barroca acabada el 1757.
 
Del conjunt en destaquen la nau central i el claustre, amb una important mostra de lapidari, i la capella de la Mare de Deu de la Cinta, d’estil barroc.
 
Alhora, no es pot passar per alt el ric patrimoni pictòric i escultòric que ha tingut la catedral de Tortosa començant pel retaule de la Mare de Déu de l’Estrella (segle XIV) que presideix l’altar major. Altres retaules gòtics han ocupat les parets de la basílica com el de la Mare de Déu dels Àngels, de Pere Serra (actualment al MNAC), o el de la Transfiguració, atribuït al taller de Jaume Huguet.
 
Aquest últim és una de les obres estrella del Museu de la Catedral, que mostra prop de 200 peces de l’art religiós acumulat durant nou segles. S’hi poden veure pintures, escultures, tapissos, objectes d’orfebreria i una valuosa col·lecció de còdexs.