
Fundat a principis del segle XII, Santa Maria de Vallbona de les Monges és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. Des del moment de la seva construcció, el 1153, ha estat sempre habitat per monges i actualment forma part de la Ruta del Cister (juntament amb Santes Creus i Poblet).
El conjunt és representatiu de l’art cistercenc, fidel a la Regla de Sant Benet. Tal com es pot observar a Vallbona de les Monges, es prescindeix d’ornamentació, aconseguint uns espais funcionals i sobris.
Durant la visita a l’església, val la pena alçar la vista un moment. A la porta principal (s. XIII) hi trobem un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya. Un cop a dins, el temple es caracteritza per la simplicitat i l’admirable joc de llums. A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor.
La simplicitat i l’austeritat continua en el claustre, on es veuen clarament les fases de construcció. La nau sud, romànica primitiva, no té cap mena de decoració. La nau de llevant, romànica del segle XIII, presenta petits rosetons. La nau nord és gòtica i, finalment, la nau de ponent és una construcció renaixentista del segle XVI, però que segueix l’estil general de les galeries romàniques.
La catedral de Santa Maria va ser construïda entre el segle XII i XIV en el punt més alt de la ciutat, en un emplaçament ple d’història. Anteriorment hi havia hagut una mesquita del segle X, una basílica cristiana d’època visigòtica i, abans, un temple romà. I és que a Tarragona la catedral amaga en els seus fonaments un antic temple dedicat a August.
L'existència d’aquest edifici es coneixia per referències escrites i numismàtiques, tot i que no se’n citava la ubicació. El més lògic era que es trobés al fòrum de l’antiga Tàrraco, on segles més tard s’hi van alçar els temples cristians. L’any 2010, un equip d'arqueòlegs va excavar la nau central de la catedral i va posar al descobert les restes del temple romà.
La catedral, per la seva banda, és una obra de transició entre el romànic i el gòtic; el primer encara és vigent avançat el segle XII a molts indrets de la Catalunya Nova. A Tarragona conviu amb estils posteriors com el gòtic, l’art renaixentista i el barroc.
Destaquen les tres portes del temple, que corresponen a les seves tres naus: la principal és gòtica i les altres dues, romàniques. A l’alçar la vista, però, es pot comprovar que la catedral està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra.
El claustre gòtic, que porta al Museu Diocesà, brilla per una decoració escultòrica extensa. Els visitants més curiosos hi poden trobar una inscripció àrab amb data de l'any 960 de l'antiga mesquita i la representació de la llegenda popular de l'enterrament del gat per les rates.
A l’interior, el presbiteri i l’absis central tenen un element plenament romànic que pot passar desapercebut: el paviment. Està fet amb pedra i marbre, de colors blanc, negre, taronja i groc i amb dibuixos geomètrics entrellaçats.
El que no passa desapercebut és l’orgue, de grans dimensions. Va ser realitzat al segle XVI, tot i que al 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’òrgan romàntic del Palau Maricel de Sitges.
A les capelles, construïdes a partir del segle XIV, és on es manifesta més el canvi cap a l'estil gòtic i posteriors. La peça més destacada és el retaule major, d’alabastre policromat, on hi ha les escultures de Santa Tecla, Santa Maria i Sant Pau.
El Museu d’Art de Girona, fundat el 1976, no podia haver escollit millor escenari que el Palau Episcopal, dels segles XII i XVI, per acollir el seu fons. I és que aquest museu té la tercera col·lecció d'art romànic i gòtic més important de Catalunya. La joia de la corona és l’ara portàtil del Monestir de Sant Pere de Rodes, de pedra i fusta coberta de plata.
També destaca de la col·lecció medieval la biga romànica policromada procedent del Monestir de Sant Miquel de Cruïlles, una de les poques conservades a Europa. O la Verge de Besalú, considerada un dels millors exemples gòtics del seu gènere. Noms com Bernat Martorell i Lluís Borrassà també hi tenen presència.
Però el fons artístic del Museu d’Art de Girona va més enllà de l’edat mitjana. Està format per 8.500 objectes que engloben des de les colònies gregues fins al segle XX. Precisament aquest últim període té també una presència destacada al museu amb obres de Joaquim Vayreda, Santiago Rusiñol o Ramon Martí i Alsina.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
L'actual “boom” de la cuina catalana té molt en comú amb la primera edat d’or de la gastronomia del nostre país, que als segles XIV i XV és considerada la primera del món cristià, especialment a les corts de Nàpols i Roma. Així ho reflecteixen documents com el Llibre de Coch (Mestre Robert) o Com usar bé de beure e menjar (Francesc Eiximenis).
Lluny de l’imaginari col·lectiu amb reis i nobles menjant amb els dits, la cuina medieval catalana destaca pel seu refinament i la riquesa d’un receptari tan simple com exquisit. Convertida en símbol d’estatus social, també compta amb gourmets i cuiners famosos, i destaca per les bones maneres a taula.
Tot i no disposar encara dels productes d’Amèrica, la llista d’aliments és rica: cereals, tota mena de verdures, espècies i fruita fresca, fruits secs i carn de porc. Els rics afegeixen a la dieta arròs, fideus, carn d’aviram i de caça, i peix fresc o assecat.
La cuina catalana d’aquesta època també és innovadora perquè per primera vegada les dones poden participar als convits, grans àpats concebuts com un espectacle teatralitzat. També destaca per la gran varietat de tècniques, recipients i estris.
Les quatre grans Cròniques van ser escrites a finals del segle XIII i durant el XIV i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval. Els seus autors, Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, pretenien deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós es consideren les úniques autobiografies de monarques medievals.
A la primera de les cròniques, el Llibre dels feits, el rei Jaume I dicta els fets de la seva vida, obviant allò que el pot perjudicar per transmetre la imatge d’un monarca heroic i cavaller.
A el Llibre del rei En Pere, Bernat Desclot, no és testimoni directe del que explica. Tot i que destaca pel seu acurat treball de documentació, el seu relat ofereix una visió clarament interpretativa de Pere el Gran.
Tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, al Llibre de Ramon Muntaner l’autor manipula la història. Tampoc amaga el seu entusiasme pels monarques catalans, els quals considera éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
La quarta de les cròniques, el Llibre del Rei Pere III, destaca per la seva qualitat literària. Malgrat això, sempre ha estat menys considerada perquè s’allunya de l’esperit èpic i cavalleresc i presenta un rei obsessionat per imitar i superar els seus antecessors.
A la Biblioteca de Catalunya es conserven còdexs de les quatre grans Cròniques.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.