Image:
Pel seu gran nombre de plantes i la seva considerable extensió, el Jardí Botànic de Marimurtra és la col·lecció de planta viva més important de Catalunya i una de les més destacades d'Europa. Cada any atrau un bon nombre de visitants, seduïts per un espai de lleure i contemplació únic al peu del Mediterrani.
Ubicat a Blanes, aquest jardí històric destaca per l'abundància de cactus i de vegetació mediterrània, tot i que també s’hi pot veure una gran varietat de plantes provinents de tot el món (compta amb més de tres mil espècies). Durant el recorregut, el visitant gaudirà de la gran riquesa botànica així com dels bells racons de descans, les fonts d'aigua potable, el llegat arquitectònic (la casa biblioteca Carl Faust i el templet de Linné) i els miradors amb espectaculars vistes sobre el Mediterrani.
El jardí va ser creat per l’industrial alemany Carl Faust el 1924. Va completar la seva afició naturalista amb la posada en marxa de l'Estació Internacional de Biologia Mediterrània, pionera a l’Estat.
Més enllà del seu gran interès paisatgístic, actualment la institució segueix el camí marcat pel seu fundador, fent una tasca activa en la conservació, la recerca i la divulgació en el camp de la botànica.
A la riba est de l’Estany de Banyoles, entre el paratge dels Desmais i la Caseta de Fusta i resseguint el passeig enjardinat, destaquen unes construccions singulars: les pesqueres.
La construcció d’aquestes plataformes de pesca va iniciar-se al segle XIX i va durar fins al 1931, quan l’Ajuntament va prohibir edificar-ne més. Originalment senzilles van anar-se sofisticant amb el pas del temps. De la forma funcional es va passar a grans estructures més amples amb capacitat per a més barques, símbol de prestigi social i econòmic.
Com a conseqüència de l’expansió de la burgesia catalana i la pràctica d’esports aquàtics, les pesqueres van ser objecte de reformes durant tot el segle XX, tant per augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge, com per a hostatjar-s’hi.
Actualment només poden veure’s des de l’exterior ja que són de titularitat privada.
Nou en contraposició a vell. Modern enlloc de Modernisme. El Noucentisme, el moviment cultural i polític de principis del segle XX (1906-1923) neix amb la voluntat de superar el panorama artístic català dominant fins llavors. Segons els postulats definits per Eugeni d’Ors, calia recuperar les arrels del món clàssic i crear un nou univers lingüístic i iconogràfic.
L’assaig i la poesia són els principals gèneres literaris del Noucentisme català, i noms com Josep Carner, Enric Prat de la Riba o Pompeu Fabra marquen els inicis del moviment.
Si el Noucentisme trenca amb el Modernisme, les Avantguardes trenquen amb el Noucentisme. Sorgeixen a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial com a reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia. Inclouen moviments artístics com el cubisme, que reinterpreta l'espai i utilitza formes geomètriques; el Futurisme, que desafia la bellesa clàssica; el Dadaisme, caracteritzat per la negació i la confusió; i el Surrealisme, que aposta per la l’absència de la raó en la creació.
A Catalunya els principals noms del moviment literari avantguardista són poetes com Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Josep M. Junoy o J.V. Foix.
La Central de Capdella, ubicada al municipi de la Torre de Capdella, va ser la primera central hidroelèctrica de Catalunya. La seva gestació va ser a finals del segle XIX quan Emili Riu, periodista i polític de Sort, va trobar una via d’aprofitament de la gran reserva d’aigua de la Vall Fosca, que supera els 50 milions de m3.
El 1914 la companyia Energia Elèctrica de Catalunya posava en funcionament la central hidroelèctrica. Va ser una obra farònica que aprofitava les aigües del sistema de l'Estany Gento a través d'un canal de 5 quilòmetres amb un desnivell de 836 metres. A més, es van haver d’habilitar noves infraestructures: un funicular, carreteres d’accés, carrilets, habitatges per a treballadors, etc. Tot i així, el projecte va estar enllestit en només dos anys.
Al cap d’un temps, la Central va ser traspassada a la Canadenca (ara Fecsa-Endesa). Actualment, en una part de les instal·lacions hi trobem el Museu Hidroelèctric de Capdella, pertanyent a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que posa en valor el que va suposar la Central per a la indústria i també per al territori.
Definit pel dramaturg Àngel Guimèra com una de les catedrals del vi, el celler modernista de Pinell de Brai és l’expressió arquitectònica del cooperativisme agrari a Catalunya de finals de segle XIX. La seva construcció s'encarrega a Cèsar Martinell el 1919 que utilitza tots els elements de l’arquitectura tradicional catalana, l’estètica modernista, i ho enriqueix amb les innovacions tècniques del seu mestre Antoni Gaudí.
La llum que es filtra entre els finestrals, la planta que recorda la d’una església i la sensació d’amplitud recrea l’interior d’una catedral gòtica. Però més enllà de la bellesa arquitectònica de l’edifici, Martinell crea un espai funcional destinat a la producció de vi. Per això, hi incorpora importants innovacions tècniques: l’estructura de naus basada en arcs parabòlics, el sistema de ventilació a través de grans finestrals o l’aïllament en càmeres dels recipients per a l’elaboració del vi.
L’element més característic del celler és sens dubte el fris de ceràmica vidriada de la façana dissenyat pel pintor Francesc Xavier Nogués, on se succeeixen escenes de la verema i de l'elaboració del vi i l'oli. Malgrat la seva espectacularitat, per falta de pressupost es va eliminar del projecte inicial i no es va incorporar fins al 1949.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
Els Jardins de Santa Clotilde, situats sobre un penya-segat de gran bellesa amb vistes al mar, són considerats l'exemple de jardí noucentista. Van ser realitzats per l’arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí, gran seguidor de Jean Claude Nicolas Forestier, que va projectar, entre d’altres, els jardins de Montjuïc i del Parc de la Ciutadella.
En un intent de recuperar les formes clàssiques, els Jardins van ser dissenyats a la manera dels antics jardins del Renaixement italià. S’estructuren a partir d'un esgraonament aterrassat, on la diversitat d'espècies de plantes mediterrànies s'alterna amb petits estanyols i conjunts escultòrics.
Prop de l'entrada principal dels jardins hi ha la casa original que destaca per les arcades de mig punt de la planta baixa, una gran terrassa i una torreta de tres pisos. A la façana sud de la torre hi ha un panell de rajola pintada dedicat a Santa Clotilde que data de 1930.
Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com l'Escala de les Sirenes, que surt des de l'esplanada de la casa. A mesura que s’hi baixa es barregen les olors de resines, llorers i plantes aromàtiques amb la del mar de fons.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
