Noucentisme

El gran especialista en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, va “debutar” a Rocafort de Queralt l’any 1918. El resultat final, ple d’innovacions i atreviment arquitectònic, va ser una gran plataforma per la seva carrera.

El celler de Rocafort que veiem avui és fruit de tres intervencions fetes entre 1918 i 1947. Durant els primers anys, constava d’un edifici amb dues naus paral·leles i una tercera perpendicular que feia de moll de descàrrega i sala de màquines. Posteriorment es va ampliar amb una dues naus més, la modernització de la sala de màquines i un nou dipòsit d’aigua que substituïa l’original.

Però l’aportació més decisiva va ser la utilització, per primer cop, de l’arc parabòlic gaudinià com a principal suport de l’estructura de l’edifici. La idea original contemplava la tradicional encavallada de fusta, però les circumstàncies econòmiques del moment van fer canviar d’idea l’arquitecte: amb la Primera Guerra Mundial, el preu de la fusta s’havia multiplicat per cinc.

Pel que fa a la vessant més “estètica” del celler, destaca l’obra cuita utilitzada en els arcs de portes i finestres, així com el fris de rajola de ceràmica que recorre la cornisa de l’edifici. La façana principal del celler és perfectament simètrica i en destaca l’enorme finestral composat de tres elements, amb arcs rampants i de mig punt. La porta consisteix en una arc de mig punt adovellat que, al seu temps, fa de suport al gran finestral. Una composició que es repeteix a la façana de les tres naus.

Probablement ens trobem davant d’una de les obres més belles de l’arquitecte Cèsar Martinell. El Celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles, a les afores del nucli urbà, va ser el tercer encàrrec en només un any del més cèlebre dels arquitectes agraris catalans. Amb unes línies que ens recorden l’art gòtic, el celler de Nulles presenta una arquitectura depurada, monumental i elegant.

L’estructura de l’edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una construcció de dues naus de 21 per 18 metres sense mur de separació entre elles. Un esquelet esvelt, resistent i lleuger que dóna sensació d’amplitud i permet crear un espai diàfan i ordenat. La coberta de les naus està feta a base de bigues, llates de fusta, solera de rajola i teula. El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

La monumentalitat de la façana justifica plenament l’apel·latiu de “catedral del vi”. S’observa clarament la doble nau basilical gràcies a dos frontals simètrics i idèntics. Arrenca d’un sòlid basament de pedra que la recorre longitudinalment, trencat només per les dues portes de cada nau. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist). La façana llueix pilastres verticals de maó vist, des del parament fins a la coberta on els acabaments esglaonats formen un pendent simètric a banda i banda; destacables són també les arcuacions cegues i les originals cantonades de la façana fetes a base de pilars de maó formant relleus degradats.

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

El de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres. Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

La disposició del celler és semblant a la d’altres edificis contemporanis: tres naus rectangulars i paral·leles, teulades individualitzades a dues vessants i una altra nau col·locada perpendicularment a les altres. A l’estructura del celler hi trobem tota la genialitat modernista. Pere Domènech va dissenyar un sistema de pilars en creu que es convertien en arcs ogivals que fan la funció d’arcs torals i formers d’una nau (solucions aplicades ja en l’arquitectura medieval). Les naus, de 44 per 12 metres, albergaven un total de 40 tines de ciment armat de 340 hectolitres cada una, a més d’alguns cups subterranis. La nau perpendicular era una mica més petita (13 per 8 metres) i allotjava el moll d’entrada i la sala de màquines (amb premses d’última generació). Annex a aquesta nau, el celler també disposava d’un laboratori per tenir un millor control de tot el procés productiu.

La façana és igual per a les tres naus principals. Els historiadors ens parlen d’elements que recorden l’arquitectura catalana més genuïna: arcades ogivals amb petites finestres, pilars de maó disposats verticalment, coronaments triangulars i galeries d’arcs cecs que ens recorden al romànic llombard. Els materials utilitzats a la façana són la pedra picada, l’arrebossat i el maó vist. Un altre element “estètic” és el dipòsit de l’aigua. Situada al costat de la nau de descàrrega, és una torre circular de maó coronada per una teulada cònica decorada amb el clàssic trencadís modernista.

El celler de l’Espluga de Francolí disposava, l’any 1915, de 1.311 metres quadrats i 160 socis. Cèsar Martinell en va fer una ampliació l’any 1929 afegint una altra nau. L’any 1990 es va reformar i restaurar i, finalment, al 1998 s’hi inaugura el Museu del Vi.

Al sud de Barberà de la Conca trobem el celler del Sindicat Agrícola de Barberà de la Conca, conegut com a “celler de Dalt” o “Sindicat dels rics”. Es va construir entre els anys 1920 i 1921 i entre els seus artífex hi ha l’arquitecte Cèsar Martinell, l’enòleg Isidre Campllonch i l’enginyer ecòleg Imbert. Professionals que posaven tot el seu talent al servei de la burgesia agrària reformista.

La construcció va ser una de les més modernes del seu temps, sobretot gràcies a les innovacions tècniques introduïdes per Martinell. Són innovacions que afecten tant l’arquitectura com la tecnologia necessària per a l’elaboració de vi i que Martinell aplicarà a gairebé tots els cellers que va dissenyar: aixecar l’estructura de les naus sobre arcs parabòlics de maó, situar les finestres a la part baixa de les naus, fer els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants i, per últim, la composició i textura de les façanes.

L’edifici té dues naus rectangulars paral·leles però, a diferència d’altres cellers, les seves dimensions són desiguals. La gran estava destinada a l’estiba mentre que la petita es dividia en moll de descàrrega, sala de màquines i casa del conserge.

El cos principal, de 43 per 21 metres, està dividit en tres naus i presenta la típica planta basilical utilitzada en les esglésies cristianes. Les naus estan separades per pilars amb planta de creu que, a la part superior es bifurquen donant lloc a arcs equilibrats o catenaris (molt utilitzats per Antoni Gaudí). A sobre dels arcs hi ha unes parets on reposen les encavallades que sostenen la teulada a doble vessant; a les parets hi ha grans finestres fetes amb maó vist –igual que les portes- que il·luminen aquesta gran nau central.

Però el que més destaca de l’exterior és l’elegant torre de l’aigua, construïda posteriorment. Té dos cossos, un de planta quadrada i un altre octogonal i finalitza amb un coronament cònic. Alguns autors han assimilat aquesta estructura amb els campanars barrocs. Una referència més de les “catedrals del vi” als temples cristians de casa nostra.

La vida cultural de Cervera té un protagonista: l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere. A finals dels anys 50 va organitzar el Museu de Cervera i, al 1963, en un moment de plena transformació agrícola, va crear el Museu del Blat i la Pagesia per documentar la vida i treball abans de la industrialització del camp català.

L’actual Museu Comarcal de Cervera és, d’alguna manera, el llegat d’aquest prohom de la cultura. És la suma de l’antic Museu de Cervera, el Museu del Blat i la Pagesia i, finalment, la Casa Museu Duran i Sanpere, casa natal de l’historiador.

Precisament la casa pairal és la seu principal del Museu.  A la planta baixa es poden veure les exposicions permanents que mostren les col·leccions artístiques i històriques de l’antic Museu de Cervera. Es pot recórrer també la planta noble i descobrir com vivia una família benestant d’interior al segle XIX. Es conserven el mobiliari i bona part dels objectes de la casa, inclosa la biblioteca d’Agustí Duran i Sanpere i la seva col·lecció de càmeres fotogràfiques i de filmació.

L’altra seu és el Museu del Blat i la Pagesia, de caràcter etnogràfic. Va néixer de la crida de Duran i Sanpere als pagesos de la zona per intentar recollir tots aquells objectes del camp que havien caigut en desús. Es va crear un fons amb més de 600 objectes. Actualment aquest museu està en procés de remodelació.

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

L’antiga casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures cabdals del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba. Actualment convertida en museu, ens apropa la figura del fundador de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
 
Acompanyats per un audiovisual, podrem repassar la seva trajectòria professional i l’ideari del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsarem per la seva esfera més personal ja que l’arquitectura i el mobiliari són els originals de la vivenda. Així podem conèixer com era la vida en una casa rural benestant de principis del segle XX.
 
A excepció del despatx, que conté el mobiliari que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta d’espais de la casa es conserven intactes. Destaquen la cuina, centre de la vida familiar, i el menjador, reservat exclusivament per a les ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses en la majoria de cambres, especialment les habitacions.

El polític i escriptor Víctor Balaguer, com a home de la Renaixença, estava convençut que la cultura era la base de progrés d’un poble. Per això al 1884 va encarregar construir a Vilanova i la Geltrú el primer edifici públic del país destinat alhora a funcions de biblioteca i museu, on posaria a l’abast de la ciutadania les seves col·leccions d’art, llibres i etnografia.
 
Actualment, el museu compta amb un fons propi de més de 8.000 peces que inclouen una col·lecció d’arqueologia i una d’etnografia provinents de donacions d’amics il·lustrats de Víctor Balaguer. Destaca la mòmia d’un infant de l’antic Egipte, coneguda popularment com a Nesi.
 
Sobre el fons d’art, part de la col·lecció fundacional es pot veure a la sala de la Pinacoteca que recrea l’ambient original dels salons de Belles Arts del segle XIX. Quadres de Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda o Joaquín Sorolla mostren els gustos burgesos de l’època. Complementen aquesta sala les obres d’El Greco, Ribera o Rubens, cedides des dels inicis pel Museo del Prado.
 
El recorregut continua pel Modernisme, Postmodernisme i Noucentisme amb obres de petit format de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Francesc Domingo o Xavier Nogués. També compta amb la col·lecció d’art informalista més completa de Catalunya que procedeix del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
 
Pel què fa al fons bibliogràfic, és un dels més rics del segle XIX a Catalunya, amb més de 50.000 llibres i un total de 100.000 documents. Entre ells, els epistolaris de Víctor Balaguer.