Orígens

Si volem fer un viatge en el temps i endinsar-nos en la memòria de la Guerra Civil Espanyola, el Poble Vell de Corbera d’Ebre és una parada obligada.

Situat al capdamunt del turó de la Montera, és un dels espais més simbòlics de la Batalla de l’Ebre, la més dura i decisiva de la Guerra. Entre el 25 de juliol i el 16 de novembre de 1938, després de 115 dies intensos de conflicte, la vida a Corbera d’Ebre va canviar.

El nucli antic del poble, que estava situat a la primera línia del front republicà, va ser destruït a conseqüència dels bombardeigs aeris i de l’artilleria de l’exèrcit franquista. El poble va quedar abandonat i, amb el temps, el veïnat es va traslladar a la part baixa del turó i va construir el Poble Nou.

Ara el Poble Vell és un espai de memòria, un museu a l’aire lliure. Permet conèixer els fets històrics i les conseqüències devastadores de la guerra de primera mà. A més dels carrers i les seves cases, també podrem contemplar els monuments a les Brigades Internacionals i la ‘Flama permanent’, l’escultura ‘La Bota’, de Joan Brossa, i ‘La Foradada’. El que no ens podem perdre és l’Abecedari de la Llibertat, un conjunt de 28 obres distribuïdes pel poble per reivindicar el valor de la paraula per sobre de la força i la violència, i l’Església Vella de Sant Pere, un espectacular edifici barroc de finals del segle XVIII que es va mantenir en peu malgrat la batalla. Posteriorment, ha estat restaurada i ara acull esdeveniments artístics i culturals.

Des del 1992 el Poble Vell de Corbera d’Ebre fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i constitueix un monument a la Pau.

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

A molts pobles de la serralada pirinenca tot és possible durant la nit en què celebren les Festes del Foc. La seva tradició d'orígens ancestrals aplega totes les famílies i veïnat pels volts de la revetlla de Sant Joan vora la llum màgica de les fogueres, les falles, els haros i els brandons.

Al mon rural trobem una gran quantitat de construccions bastides amb pedra que donen resposta a múltiples necessitats existents a l’època en què es van construir. És la tècnica que coneixem com "pedra seca" o "pedra en sec". Aquesta tècnica –o, més ben dit, conjunt de coneixements i tècniques- consisteix a aixecar qualsevol construcció amb pedres de l’entorn immediat sense cap material de cohesió, com ara la calç o el guix.

D’aquesta manera s’han erigit una gran diversitat tipològica de construccions, en la seva major part relacionades amb l’economia tradicional agro-ramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, etc. La pedra seca es practica des de la prehistòria, sobretot a partir del neolític. Segons dades recollides per l’Observatori del Paisatge, a Catalunya hi ha més de 19.000 elements que responen a aquestes característiques: marges, llogarets, pous de glaç, forns de calç, etc.

Des del 2018 la candidatura internacional “L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques”, presentada per 8 estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— ha estat inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial per a la UNESCO.
 

El conjunt de pintures rupestres de les Muntanyes de Prades està format per una quarantena de jaciments, però només tres són visitables: Portell dels Lletres, Mas d'en Llort i Mas d'en Ramon d'en Bessó.
 
A les composicions i escenes pictòriques s’observen caçadors i animals salvatges com cabres, cérvols, bòvids, senglars, etc., així com pastors amb animals domèstics i un gran nombre de signes abstractes i simbòlics. Permet veure la transició dels recol·lectors-caçadors (llenguatge més senzill) cap als agricultors (llenguatge més complex).
 
Aquest també podria haver estat un espai de culte al sol: a banda de les escenes de caça, també hi veiem la recol·lecció de la mel i postes de sol.
 
Per facilitar la comprensió del conjunt de totes les pintures, es va crear el Centre d'Interpretació de l’Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, situat a Montblanc. S’hi pot veure una bona mostra d'aquestes imatges prehistòriques i també una exposició, amb reproduccions a escala real dels abrics rupestres.
 
Part del conjunt (una quinzena) va ser inclòs a la llista del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998, juntament amb la resta de jaciments d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, i és part de la Ruta de l’Art Rupestre.

Les pintures rupestres del Cocó de la Gralla, amb més de 8000 anys d’antiguitat, van ser descobertes el 2004 per un veí de la zona, però fins deu anys després no es va informar les autoritats de la seva existència.
 
Les pintures estan situades al Parc Natural dels Ports, al barranc de Montpou, al municipi de Mas de Barberans (Montsià) i constitueixen una troballa extraordinària: hi trobem un tipus de figures que no havien estat documentades a Catalunya fins al 2018.

El conjunt de pintures està format per 69 figures d’estil llevantí o naturalista, entre les que es poden observar 27 arquers, 4 figures humanes o 3 cabres; algunes porten ornaments, com ara plomes. En destaquen dues fileres d’arquers a la carrera, així com diversos animals i petjades, que formen una possible escena de cacera. Aquestes figures fan d’aquest conjunt un dels més excepcionals que es conserven a Catalunya.

El municipi de Capçanes, al Priorat, concentra concentració de jaciments rupestres més gran de tot Catalunya. Sumen, en total, 19 conjunts repartits entre dos barrancs: el de la Vall i Parellada. Una de les representacions més importants és 'la matança', un mural de 27 figures que representen una matança o un sacrifici humà, una raresa en l'art llevantí que fa del conjunt una troballa única.  
 
Entre les més de 150 figures humanes i d’animals que s’identifiquen, destaca també un gran toro de 54 centímetres, un dels més grans documentats fins avui, així com tres gravats al sostre de l’abric que representen tres cérvols. Es tracta del primer conjunt a Catalunya on trobem pintures rupestres dibuixades al sostre d’un espai obert, que daten d’una època en què es creu que no hi havia art rupestre al territori i, per tant, podríem estar davant del principi de l’art rupestre a Catalunya.

Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
 
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
 
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
 
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.

Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.

Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.

Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència,  la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.

L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.

Amb 42 figures pintades i 260 elements gravats sobre la roca, la Roca dels Moros (el Cogul, les Garrigues) és sens dubte un dels jaciments rupestres més importants de la Península Ibèrica. El conjunt és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de 1998.

Aquesta zona de les Garrigues ha estat habitada per l’home de forma ininterrompuda des del Paleolític i la cavitat es va utilitzar durant uns 5.000 anys com a lloc de culte. Els darrers caçadors-recol·lectors (VIII-V mil·lenni aC) van deixar-hi les pintures que pertanyen a l’art llevantí. Més tard, durant el V i II mil·lenni aC, els grups neolítics van prendre’n el relleu per dibuixar a la roca les seves creences (representacions molt diverses que s’inscriuen dins de l’art esquemàtic). Els investigadors hi han identificat també inscripcions posteriors, d’època ibèrica i romana, tot i que moltes són il·legibles.

Entre les escenes més destacades hi ha la cacera, amb la representació d’una figura humana que porta un arc i unes fletxes i que s’enfronta a un senglar. També destaquen les figures de diversos braus. La singularitat del conjunt es mostra sobretot a l'escena que s'ha anomenat ‘la dansa fàl·lica’: un grup de dones vestides amb llargues faldilles i el cos nu s'agrupen en parelles i envolten un home amb el sexe exagerat. Es tracta d'una excepcional representació d'un acte ritual que reforça la identitat de la cova com a lloc de culte rupestre.