Image:
Situats a la serra de Godall d’Ulldecona, els Abrics de l'Ermita són el conjunt més important de pintures rupestres d’estil llevantí a Catalunya i formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco des de l’any 1998 i de La Ruta de l’Art Rupestre.
En aquest conjunt excepcional, l’home neolític va traçar-hi un món de creences o relats mítics relacionats amb la cacera. Les escarpades cingleres de Godall eren un lloc propici per a la captura d’animals i així es pot veure a les pintures a través de les diverses espècies d’animals de la zona, dels arquers i, fins i tot, de divinitats i especialistes encarregats de dur a terme els rituals. Els experts afirmen que la societat neolítica utilitzava la pintura rupestre com a mitjà de comunicació amb l’objectiu d’assenyalar llocs de reunió i de celebració de determinats ritus.
Les primeres pintures de la serra de Godall es van descobrir l’any 1975 en una cova del barranc. Actualment s’hi han localitzat fins a catorze abrics decorats per l’home fa 8.000 anys. Just al costat dels abrics, el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita, creat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, permet al visitant descobrir el llegat artístic i històric d’Ulldecona a través de recursos gràfics, fotografies, audiovisuals i calcs de les pintures.
L'ésser humà sempre ha necessitat expressar les seves inquietuds i pensaments. Quan l’escriptura no existia, l’expressió plàstica va ser el recurs idoni per transmetre aquestes idees. El conjunt d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica està format per 757 jaciments amb pintures, i va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Es tracta del conjunt de jaciments d’art rupestre més gran d’Europa. A Catalunya hi trobem els abrics d’ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona), Roca dels Moros (el Cogul) i la Cova dels Vilasos o dels Vilars (Os de Balaguer), entre d'altres.
Els humans que van habitar les muntanyes litorals i interiors d’Aragó, Catalunya, València, Castella-La Manxa, Múrcia i Andalusia van escollir abrics i coves poc profundes per pintar i gravar símbols i escenes de la seva vida quotidiana. De totes formes, els murs decorats també plantegen molts interrogants sobre les seves creences, organització i altres aspectes que difícilment arribarem a conèixer.
Les pintures de l’arc mediterrani es van executar a les darreries del Paleolític fins a l’edat del bronze o del ferro. Classificades com a art llevantí, expressen idees que fins aleshores eren inexistents: l’home mostra la seva relació amb l’entorn, els vincles amb la natura, les creences i, alhora, manifesta el seu domini i intervenció en el medi on viu.
Els creadors de les pintures rupestres van utilitzar diferents tècniques i colors creant diversos estils que els estudiosos han classificat en naturalista, esquemàtic i macroesquemàtic. Aquests dos últims es van imposar en la fase final, i es decantaven per una estilització cada vegada més accentuada de les expressions i pel creixent protagonisme de signes i símbols. El color més utilitzat és el vermell, en totes les seves variades tonalitats.
65 milions d’anys d’antiguitat, més de 38.000m2 d’extensió i 3.500 petjades de dinosaure. Aquestes dades fan del jaciment de Fígols-Vallcebre de Fumanya un dels més importants d’Europa amb restes fòssils del Cretaci superior.
Situat a l'Alt Berguedà, el conjunt paleontològic inclou les antigues explotacions de carbó a cel obert de Fumanya Sud (Fígols), Fumanya Nord, Tumí (Vallcebre) i Coll de Pradell (Vallcebre-Saldes). A més de les petjades (icnites), els paleontòlegs hi han identificat restes de fòssils d’ous i d’ossos de dinosaure, un gran nombre de restes vegetals (troncs d’arbres, fulles de diferents tipus, algues...) i animals (closques de mol·luscs i invertebrats fossilitzats).
El descobriment dels Jaciments de Fumanya data de 1985, quan Lluís Viladrich i la seva esposa, membres del col·lectiu Berguedà de Ciències Naturals, es trobaven d’excursió a la zona i van sospitar que els clots que s’observaven al celobert de Fumanya Sud podrien correspondre a petjades d’algun animal. Les investigacions posteriors de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell van confirmar aquesta primera teoria.
Ocupades per l’home des dels inicis del Paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls, el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà el formen diversos abrics o coves (la de l’Arbreda, la de Mollet i el Reclau Viver).
Els estudis que s’hi han fet revelen que ens trobem en un dels millors jaciments de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. Fa uns 200.000 anys (Paleolític mitjà) els seus hostes van ser els preneandertals (Homo heidelbergensis); més tard (entre 90.000 i 39.000 anys) hi van viure els neandertals i finalment, durant el Paleolític superior, les coves van ser refugi per a l’home modern (Homo sapiens). Tots ells van habitar aquest indret durant els últims episodis glacials, quan el paisatge era molt diferent a l’actual.
Entre les troballes més importants, destaca el crani localitzat el 1973, que és la resta d'humà modern més antiga de Catalunya (té 22.300 anys d’antiguitat).
Les primeres excavacions arqueològiques les va iniciar Pere Alsius i Torrent a la segona meitat del segle XIX. Ja al segle XX les va continuar el doctor Josep Maria Corominas (1943) i actualment hi treballen investigadors de la Universitat de Girona i del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual parc.
Com era la vida a la Catalunya de fa 7.000 anys? Donar resposta a aquest interrogant és més fàcil des del descobriment del jaciment de La Draga, a Banyoles. Aquest poblat neolític, actualment negat per les aigües de l’estany, és un dels assentaments d’agricultors i ramaders més antics de Catalunya i un jaciment excepcional: és l’únic de la Península Ibèrica on s’han recuperat intactes eines fetes totalment de fusta.
L'any 1994, el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) va començar-ne l’excavació i l’estudi, treballs que continuen actualment tant a terra com a nivell subaquàtic. Les eines de fusta localitzades son arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors i tascons, així com mànecs, també de fusta, d’aixes, falçs i tiges de fletxa. El paviment recuperat de les cabanes on s’aixoplugaven ha permès fer la reconstrucció d’alguns d’aquests habitatges prehistòrics.
Actualment, el Parc Neolític de la Draga, situat a tocar del poblat lacustre, permet al visitant descobrir la vida quotidiana al neolític i conèixer una mica més els seus antics pobladors. Aquests, instal·lats als marges de l’estany, van gaudir d’un hàbitat que els oferia recursos en abundància.
Amb 6.000 anys d’antiguitat, les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Estaven dedicades a l’extracció de variscita (o cal·laïta), un mineral semipreciós que s’utilitzava per fer peces de joieria.
A banda de la complexa xarxa minera que el forma, el jaciment destaca per les restes arqueològiques que s’hi han trobat, que reflecteixen el context socioeconòmic i cultural del Neolític a la Península Ibèrica. Eines de pedra, os i fusta (encara no coneixien els metalls), fragments de ceràmica i restes de materials constructius són alguns exemples d’aquests vestigis neolítics.
Un dels objectes més destacats és la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de ceràmica negra; es tracta d’una peça incompleta i trencada en diferents fragments, dels quals es pot deduir una forma femenina, d’estructura simètrica i desproporcionada, amb ulls en forma de sols i amb les extremitats superiors recolzades sobre un ventre prominent. La Venus de Gavà podria ser la imatge d’una deessa de la fertilitat i constitueix una de les poques representacions religioses del neolític existents a la Península.
Les manifestacions artístiques (la Venus i les joies) i la complexitat de les mines posa de manifest que els habitants de la zona formaven una societat avançada i amb sòlides creences religioses.
El Pirineu va ser un dels últims espais que els dinosaures van habitar, fa 65 milions d’anys. Això fa que el jaciment cretàcic de Coll de Nargó sigui considerat per la comunitat científica com un dels més importants del món. I és que és una gran font d’informació del moment que es van extingir els darrers grans dinosaures i va començar una nova era dominada pels mamífers.
El jaciment consta d’una zona oberta al públic que s’anomena el “Mirador del Cretaci”, des d’on es poden veure petjades, restes fòssils vegetals i animals, ous i nius de dinosaure. Per divulgar la importància del jaciment, es va crear el museu Dinosfera, un centre d’interpretació interactiu basat en les noves tecnologies.
L’exposició permanent se centra sobretot en explicar com es creu que era el procés de reproducció d’aquests gegants de la natura. I és que una de les peces més espectaculars trobades a Coll de Nargó i que es poden veure al museu és el niu de dinosaure més gran d’Europa. Precisament, un dels principals responsables de les postes que s’han trobat a la zona és el titanosaure. Per això una reproducció d’aquest sauròpode presideix l’inici de l’exposició.
Quan es va morir el paleontòleg Miquel Crusafont, els fills van cedir el fons i la col·lecció de fòssils del seu pare a l’Institut Provincial de Paleontologia, amb la condició que no sortís de Sabadell.
Aquest institut va passar a anomenar-se posteriorment Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i avui és el centre de referència en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia a Catalunya (la ciència que estudia els éssers vius del passat a través dels fòssils). Al llarg de la seva història, la col·lecció s’ha ampliat fins als 200.000 registres fòssils, obtinguts a diferents jaciments, convertint-se en una de les més importants d’Europa.
Entre les troballes més conegudes que custodia l’ICP hi ha en Jordi i la Montse (Hispanopithecus laietanus) i en Pau (Pierolapithecus catalaunicus). Tots ells són primats de més de 12 milions d’anys i han permès explicar millor el període entre els homínids i els seus ancestres primats.
Des del 2010, el museu s’ha convertit en el principal espai divulgatiu de l’ICP. Allà, a través de recorreguts interactius, es mostra com és el procés de recerca paleontològica, com és un laboratori de restauració de fòssils, fòssils en 3D i recreació de paisatges de fa 66 milions d'anys, quan el que avui són els Pirineus era una zona poblada per dinosaures.
Els Vilars (o Vilasos), una petita balma a l’oest d’Os de Balaguer, ha estat durant segles refugi de pastors, cosa que es pot veure en les seves parets i sostres ennegrits. No va ser fins als anys 70 que darrere de les marques del fum es van descobrir unes pintures rupestres amb més de 4.000 anys d’història. Actualment formen part del conjunt d’Art rupestre de l'arc mediterrani de la Península Ibèrica, declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1998.
Tot i no fer més de 60m2, la cova està ricament decorada: s’han identificat fins a 28 figures o traços. En tot el conjunt, es conserven tres grups de figures especialment significatives pel seu contingut. En primer lloc, una escena de dansa, on un home agafa per la cintura dues dones vestides amb les faldilles típiques de la pintura llevantina. Les tres figures estan pintades amb vermell intens.
Un altre dels grups està format per quatre cercles concèntrics i es creu que és una representació "heliolítica", de tribut al sol. Per últim, al fons de la cova, s’aprecia una escena de caça, on es representen cabres, llops, guineus i fins i tot una cérvola.
La ubicació de la cova és privilegiada. Per la seva orientació rep els primers raigs de sol i, alhora, té una àmplia visibilitat de la vall del riu Farfanya.
