Romanticisme i Industrialització

Frederic Marès, a més de ser escultor, va sentir des de ben jove la passió pel col·leccionisme. Al llarg de més de 80 anys va aplegar un gran nombre d'obres d'art (especialment escultura) i més de 50.000 objectes. El 1944, va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona que les exhibia, dos anys més tard al Museu Frederic Marès, ubicat dins l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona.

Al soterrani i a les dues primeres plantes es concentra la col·lecció d’escultura hispànica: des de l’antiguitat fins al segle XIX. Una de les joies de la corona és el relleu L’aparició de Jesús als seus deixebles al mar, atribuït al Mestre de Cabestany, obra mestra del romànic català procedent del monestir de Sant Pere de Rodes. També hi està ben representada l’escultura del Renaixement i el Barroc castellà. En menor mesura es mostren altres col·leccions artístiques durant el recorregut (pintura, orfebreria, mobiliari o teixits).

En el mateix edifici també s’exposen els objectes que havia anat col·leccionant Marès: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, soldadets de plom, etc. És l’espai anomenat Gabinet del col·leccionista (Marès el va batejar com Museu Sentimental). El visitant pot recórrer 17 sales, on s’acumulen milers d’objectes curiosos i entranyables que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del segle XIX.

Finalment, qui vulgui endinsar-se més en la figura de Frederic Marès pot visitar l’estudi biblioteca de l’artista. Aquest espai acull un conjunt d’obres escultòriques de Marès, que ell mateix va triar per mostrar-les al públic, a més d’una sèrie d’objectes personals.

Al segle XVII la família Papiol es va establir a Vilanova de Cubelles, l’actual Vilanova i la Geltrú. El seu poder i propietats van anar en augment fins a esdevenir una de les famílies més influents del moment. Una bona manera de demostrar aquesta posició social va ser aixecar una mansió de 5 plantes en ple carrer Major, cosa que poques famílies podien permetre’s.

La casa es va començar a construir el 1790 per ordre de Francesc de Papiol i Padró i es van necessitar 11 anys per acabar-la. Una austera façana neoclàssica amagava uns opulents salons que van reunir l’alta societat local fins als anys cinquanta. Al 1961 es va obrir al públic com a Museu Romàntic, seguint els passos del de Can Llopis de Sitges. Mantenia l’estructura, la distribució i la decoració originals.

La planta noble, residència principal de la família, respon a un refinat gust vuicentista on destaquen les grisalles de les parets. Durant la visita es pot veure la sala de música, la de billar, i molt especialment el gran saló de ball, on la família rebia els convidats. El circuït també passa per les habitacions privades del senyor de la casa o els banys i tocadors. La casa compta també amb una petita capella privada, d’estil neoclàssic, i una biblioteca de prop de 6.000 volums datats entre el segle XVI i XIX.

La mansió es divideix en dues zones més: la del servei (que inclou cuina, forn de pa i rebost) i la de les tasques del camp (graner, celler i estable). A la part posterior de la residència s’hi troba un jardí romàntic que acull alguns carruatges i bicicletes de l’època. 

La família Llopis es dedicava al conreu de vinyes. De fet, el seu celler elaborava la Malvasia Llopis, un vi dolç característic de la vila de Sitges. El darrer membre de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis i Casades, va deixar la casa pairal en testament a la Generalitat de Catalunya juntament amb el mobiliari i altres objectes, amb l’encàrrec d'instal·lar-hi un museu romàntic. Així va ser. El Museu Romàntic Can Llopis va obrir les seves portes el 1949.

L’edifici és una casa construïda al final del segle XVIII en estil neoclàssic de formes sòbries i elegants. L’interior reflecteix com vivia una família burgesa durant el segle XIX, evolucionant des dels gustos més aristocràtics de principis de segle fins a l’esplendor del romanticisme. Aquesta evolució també s’aprecia en detalls com la il·luminació, que combina les aranyes d’espelmes amb l’enllumenat de gas.

El museu compta amb una sèrie de diorames, que il·lustren la vida quotidiana i les tradicions populars al segle XIX. També custodia la col·lecció de nines i joguines de l’artista Lola Anglada, formada per més de 400 peces dels segles XVIII i XIX. Abans de marxar, el visitant no es pot perdre el carruatge per a 14 persones i la col·lecció de velocípedes.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.

Al pis superior de l’edifici de la Llotja de Mar de Barcelona, hi trobem una de les institucions clau en la vida cultural de Catalunya al segle XIX i principis del XX. És la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, creada el 1850 per vetllar pel patrimoni català i fomentar l’ensenyament de les belles arts a través de l’Escola de la Llotja. Ara, deslligada de la seva tasca educativa, està centrada en la difusió del seu fons artístic, bibliogràfic i arxivístic.
 
La seva col·lecció d’art està formada per més de 700 pintures, 250 escultures i diversos dibuixos i gravats d’artistes des del segle XVI fins el segle XX: des d’Annibale Carracci o Juan Ribalta fins a Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs. Són destacables les col·leccions de dibuixos de Pau Milà i Fontanals i de Lluís Rigalt. Tot i així, el Museu de l'Acadèmia és un referent, sobretot, en art català dels segles XVIII-XIX, amb pintures de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, entre d’altres.
 
Moltes de les obres procedeixen de l’Escola de la Llotja. Altres de convents i esglésies, de donacions o de compres. El gruix principal de la col·lecció es pot veure a l’edifici de la Llotja de Mar, ocupant les diferents sales de l’Acadèmia, que mantenen la seva aparença original. Tot i així, algunes de les seves peces més destacades es troben en dipòsit al MNAC i altres museus.
 
La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi també té una important biblioteca i un arxiu que reuneix diversos fons documentals relacionats amb les belles arts i també la fotografia.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un museu viu. No s’emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels municipis d’Àneu que, en conjunt, expliquen com han viscut els habitants d’aquestes valls pirinenques des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que neix el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat del territori on s’inscriu.
 
El centre neuràlgic és la Casa Gassia, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l’actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. A partir d’aquí, l’Ecomuseu s’estén per 10 centres patrimonials més.
 
Hi trobem esglésies -Sant Joan d’Isil, Sant Julià d’Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu i el Conjunt Monumental de Son- que expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. I també edificis defensius tan distants en el temps com el castell medieval de València d’Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d’Àneu. Alhora, els equipaments industrials com la serradora hidràulica d’Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.
 
Així, a través dels objectes i elements situats en els seus llocs d’origen, l’Ecomuseu apropa les transformacions que ha sofert aquest territori en les darreres dècades, i permet relacionar els elements naturals i monumentals amb les tradicions socials, culturals i etnogràfiques.

Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
 
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
 
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.  

Des del 2002, el “Tinglado”, un antic magatzem portuari de Palamós, és la seu d’un museu únic dedicat a la conservació, estudi i difusió del patrimoni natural, social i cultural de la pesca del litoral català.
 
El Museu de la Pesca ofereix un didàctic recorregut per la història, el present i el futur d’aquesta activitat econòmica a la Costa Brava. Mostra des de la diversitat biològica de la Mediterrània fins a qui és qui en el món pesquer. Tot això dins d’un edifici reconegut el 2001 amb el Premi Nacional de Disseny, on hi trobem recreat l’ambient mariner, amb una barca de pesca inclosa.
 
Però l’experiència no s’acaba en l’àmbit expositiu: la seva situació al port permet completar el recorregut amb la visita a les Barques de peix, una extensió flotant del museu, i la participació a l’Espai del peix, que inclou tallers gastronòmics amb productes del mar.
 
El Museu de la Pesca realitza també una intensa tasca de recerca i documentació en l’àmbit marítim i pesquer a través del servei Documare i la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona.

Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.

L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.

La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.

Als peus del Llobregat, gairebé tocant a Esparreguera, s’alça un dels principals testimonis de la història industrial de Catalunya: la Colònia Sedó. La gran turbina de 1.400 CV és un dels grans atractius del recinte, una màquina de ferro colat que va ser la més gran i potent d’Espanya i una de les més espectaculars d’Europa. Actualment ja no propulsa aigua, sinó que s’ha convertit en el museu que recull la història de la colònia.

A l’antiga sala de màquines s’hi pot veure la maqueta de la colònia, on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so i, dins el tub de conducció d’aigua de la turbina es projecta un audiovisual tridimensional. La visita es completa amb una explicació del sistema energètic que feia funcionar el complex industrial de Miquel Puig. El passeig per la colònia permet copsar la vida social i el procés productiu d’un ‘petit poble’ on els telers convivien amb els treballadors.

El conjunt fabril de la Colònia Sedó es va fundar el 1846, aprofitant el salt d’aigua de l’antic molí de Can Broquetes. Actualment encara es poden reconèixer les naus dedicades a la filatura, el canal i la resclosa del salt d’aigua, les teulades amb volta catalana i les oficines. Dues de les imatges característiques del conjunt són la xemeneia helicoïdal de maó de l’antiga màquina de vapor i l’aqüeducte semicircular que portava l’aigua des del riu fins a la turbina.