Gratuït

“L’arquitectura no és com l’escultura. És viva. Es viu a trossos i es reconstrueix al cap de cadascú. Cal experimentar-la en diferents dies, hores, estats d’ànim”. Amb aquesta premisa Albert Viaplana, en tàndem amb Helio Piñón, van revolucionar la Barcelona contemporània i van obrir les portes a una nova manera d’entendre l’espai públic. Un dels grans projectes que ho recull és la Plaça dels Països Catalans de Barcelona (1981-1983), davant de l’estació de Sants.

Viaplana i Piñón van dissenyar un espai de ciment sense vegetació amb dues grans cobertes de planxa de coure. I és que buscaven una proposta intemporal i minimalista, expressada en línies abstractes, simples i anònimes, perquè qualsevol la pogués utilitzar. Aquest projecte que encapçala el deconstructisme arquitectònic els va valdre el Premi FAD d’arquitectura.

La plaça dels Països Catalans es va convertir en el model de les noves places promogudes als anys 80 per l’Ajuntament, conegudes com “places dures”, que en el seu moment van ocasionar polèmica ciutadana per la seva fredor. Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural, fet amb planxa metàl·lica, o una obertura a manera de finestra i uns brolladors.

Ubicat al cor de La Rambla, el mercat de Sant Josep, conegut com La Boqueria, és un dels espais més populars del nucli antic de Barcelona. I és que rep cada dia més visites que la Sagrada Família. L’edifici actual data del 1836, però la seva funció comercial es remunta al segle XII.

A l'esplanada del Pla de la Boqueria s’instal·lava un mercat ambulant a l’aire lliure, on es reunien pagesos i comerciants de les poblacions veïnes per vendre els seus productes. Es feia fora de les muralles de la ciutat, davant el Portal de la Boqueria, per estalviar-se l'impost d'entrada de mercaderies.

L’espai on avui hi ha el mercat correspon a l’antic convent de Sant Josep, fundat pels carmelites descalços el 1586. Destruït al 1835, al seu solar s’hi va projectar la construcció d’una plaça monumental, la que hauria estat la més gran d’Europa, de la que es conserva el pòrtic neoclàssic. Es va decidir traslladar el mercat de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l'emplaçament definitiu. Es va anar ampliant amb solars del voltant, inclòs l’espai del convent de Sant Joan de Jerusalem, del segle XIV, que s’havia aterrat.

Al 1914, responent a les demandes de venedors i compradors, es va tancar el mercat amb una coberta de metall i vidre, seguint els criteris de l’arquitectura del ferro. Tot i així, la Boqueria no és com els altres mercats públics coberts de Barcelona com el Born (1876) o el mercat de Sant Antoni (1882), construïts ex novo amb aquesta finalitat. Hi domina una arquitectura híbrida que explica la història particular del que va ser el primer mercat que va existir a Barcelona.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

A la baixa edat mitjana, una de les famílies baronials més importants de les terres gironines va establir-se en un dels turons de la serra de Finestres, dins l’actual Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Poc a poc la població es va anar concentrant en aquell punt que acabaria convertint-se en el municipi de Santa Pau. Actualment la vila encara conserva l’essència el que va ser un centre de poder econòmic i comercial.

La fesomia del nucli antic, concebut principalment a la primera meitat del segle XIV, és típicament medieval, envoltat per muralles i amb carrers estrets i irregulars. El centre neuràlgic és la plaça Major o Firal dels Bous, una plaça porxada triangular on se celebraven els mercats i fires. I és que des del 1297 el nucli urbà tenia el privilegi d’espai protegit per a la celebració de mercats. Al davant hi trobem el castell, que s’aixeca en el punt més alt del poble. Es va començar a construir cap al segle XIII, tot i que posteriorment se li va donar l’actual aparença de gran casal.

La plaça està presidida per l'església gòtica de Santa Maria. És l’actual parròquia, després que l’església romànica de Santa Maria dels Arcs, als afores, quedés molt malmesa pels terratrèmols de 1427 i 1428.

La resta del nucli medieval s’estructura al voltant del carrer del Pont i el carrer Major. És des del Portal del Mar des d’on es té una de les millors vistes de les valls de la rodalia i en un dia clar fins i tot es pot veure el golf de Roses.

Poc ha canviat en la morfologia urbana de Peratallada d’ençà de l’època medieval. I és que no només no s’ha expandit fora de les muralles, sinó que ha sabut conservar els seus orígens arquitectònics i urbanístics com s’aprecia al passejar pels seus carrers estrets i tortuosos. No en va és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval.

El nucli fortificat es concentra al damunt d’una enorme roca natural sorrenca, tallada artificialment per donar-li verticalitat (d’aquí el topònim “pedra tallada”). Al capdamunt hi trobem el castell (del segle XI, però amb indicis que hi podria haver una estructura anterior), amb la seva torre de l’homenatge i el palau.

Al voltant del castell es desplegava una muralla que formava un primer recinte clos, que estava envoltat per dues muralles més. D’aquest sistema defensiu actualment es conserven alguns llenços de murs, valls excavats a la roca, algunes torres com la Torre de les Hores i el Portal de la Verge. La població, per tant, quedava dividida en tres sectors entre les muralles, cosa que accentua la trama urbanística de passos i carrerons.

Uns 200 metres al nord, extramurs, es troba l'església parroquial de Sant Esteve, obra de finals del romànic.

El topònim Pals (derivat del llatí palus, “terreny pantanós”) descriu perfectament el marc geogràfic de maresmes i aiguamolls que hi havia en aquest tram de costa. Per això no és casual que l’origen de la vila sigui al capdamunt d’un puig, sobre la plana. Actualment el nucli antic de Pals, conegut com el barri del Pedró, permet fer un recorregut pel passat medieval del poble.

De damunt les taulades del nucli antic destaca la Torre de les Hores, l’únic testimoni que queda de l’antic castell de Pals. Es tracta de la seva torre mestra, de planta circular i estil romànic, bastida sobre un pòdium de roca natural. El seu nom prové d’un petit campanar gòtic de tres pilastres que se li va afegir al segle XV.

L'església de Sant Pere és un edifici d’una nau d’estil gòtic, amb algunes incorporacions més tardanes com la portalada barroca. Aquesta substitueix una anterior construcció romànica (del segle XII) de la qual es conserven restes a la façana occidental, incorporades a l’actual frontis. Per construir la nau molt probablement es va aprofitar pedra procedent del castell, que estava en ruïnes.

Les muralles de Pals són unes de les més ben conservades de l'Empordà. El seu traçat es manté pràcticament íntegre, i només alguns pocs trams han estat transformats o enderrocats, especialment a la banda de llevant i de migdia, que és per on s'ha estès la vila. L’interior del nucli vell és un conjunt de carrers estrets i costeruts, que s’articulen al voltant del carrer Major, que té trams coberts. El que dóna unitat al conjunt és el color groguenc de les parets provinent de la pedra sorrenca amb què estan construïdes.

La ciutat de Manresa està associada indefectiblement a la imponent estampa de la Col·legiata Basílica de Santa Maria al capdamunt del Puigcardener. Coneguda popularment com la Seu, és considerada un dels principals edificis del gòtic català.
 
El seu emplaçament elevat va acollir successivament un poblat iber, una fortalesa romana i un temple romànic. La construcció de l’actual edifici s’inicia el 1322 sota la direcció del mateix arquitecte de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i es culmina a finals del segle XV amb el gòtic com a estil imperant. Tot i així, posteriors intervencions fan que hi trobem també elements renaixentistes, barrocs o fins i tot neogòtics, com la façana del baptisteri.
 
Els elements més destacats de la Seu són la impressionant rosassa de la façana de ponent, la campana i la cripta amb un gran tabernacle de marbre i vuit medallons barrocs. Lateralment sobresurten dues torres: la de la capella del Santíssim i la del baptisteri, de planta octogonal.
 
A l’interior crida l’atenció la col·lecció pictòrica, on destaca el retaule de l’Esperit Sant del mestre Pere Serra, un dels més valuosos de la pintura catalana del segle XIV.
 
Sobre la façana principal de l’edifici hi trobem el Museu Històric de la Seu, inaugurat el 1934, que exposa una gran mostra d’obres d’art sacre.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita limitava el comtat d'Osona, que llavors estenia els seus dominis per l'Anoia i la Segarra. De totes elles, la Torre de la Manresana a Prats de Rei és la que millor ha suportat el pas del temps. Tant és així que també va ser un dels escenaris de la Guerra de Successió.
 
Al voltant seu s’aixecava un castell medieval de frontera del qual en resten només els basaments de les muralles i una estança. La torre, reformada al segle XII, és l’únic element en bon estat que s’ha conservat del conjunt.
 
I és que està especialment reforçada. Construïda amb carreus, la Torre de la Manresana s’estructura en tres nivells i amb un gruix de mur descendent, que va dels 215 cm de la base als 160 cm del darrer nivell. Una de les claus de la seva seguretat és que només s’hi podia entrar per una porta ubicada a mitja alçada, a la qual s’accedia a través d’una escala llevadissa.
 
La  terrassa, situada a 21 metres d’alçada, ofereix una àmplia panoràmica de la comarca de l’Anoia. Per això al 1711 va ser escenari clau dels enfrontaments entre austriacistes i borbons per tal de controlar la zona de Calaf.

Aquest antic campament militar andalusí és el nucli originari de Balaguer i un jaciment arqueològic extraordinari que permet conèixer el passat islàmic de la ciutat.
 
El seu origen es remunta a mitjan segle VIII, durant l’ocupació de la Península Ibèrica per les tropes àrabs i berbers que havien entrat l’any 711. Aquestes hi van aixecar un campament militar que s’utilitzaria com a “base d’operacions” per a les expedicions de conquesta que partien del riu Segre cap a Europa.
 
Amb el temps, l’ús militar es va anar reconvertint en civil fins a esdevenir una ciutat (medina), que va viure el moment de màxim esplendor al segle XI gràcies als recursos agrícoles  i ramaders. Els investigadors hi han descobert les restes dels edificis característics de les ciutats islàmiques d’aquesta època: mesquita, aljama, castell senyorial (suda),  zona residencial, places, barri de terrissaires, etc.
 
Amb la posterior conquesta cristiana (1105) i l’expulsió de la població musulmana, el Pla d’Almatà va tornar als usos militars i agrícoles, reconvertit en camps de vinya i oliveres.
 
Des de l’any 1983 s'hi han dut a terme excavacions que han posat al descobert l'entramat urbà de l’antiga medina. Actualment a la zona s’hi pot visitar el Parc Arqueològic, on s’han excavat i museïtzat quatre grans cases i una part de carrer, i es poden veure les restes de l’antiga muralla del segle VIII i diverses sitges.

Famós sobretot pel seu impressionant claustre romànic, el Monestir de Sant Cugat, regit per l’orde benedictí, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes.

Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà. El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.

La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars. Però el que de segur atrapa la mirada del visitant són els 144 capitells romànics.

Fets amb pedra de Montjuïc, es van esculpir entre finals del segle XII i el XIII i hi trobem un fet totalment insòlit: la signatura del seu autor. Així, sabem que l’escultor Arnau Cadell es va autoretratar en un capitell corinti i va escriure en llatí: "Aquesta és la figura de l’escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat".