Gratuït

A partir dels anys seixanta la Diputació de Tarragona va anar adquirint un important patrimoni artístic que no estava a l'abast de la ciutadania. Per això al 1976 va crear el Museu d'Art Modern, que tenia la finalitat de promoure l'estudi i el coneixement de l'art modern i contemporani i, alhora, conservar i mostrar aquestes col·leccions.

La ubicació original escollida va ser a la Casa Martí, una finca senyorial del segle XVIII a la part alta de Tarragona. Al 2008 el museu va renovar la seva exposició permanent i va inaugurar un nou projecte museogràfic més modern i didàctic.

El museu dedica unes sales al Taller - Escola de Pintura i Escultura que va bastir la Generalitat republicana a Tarragona i a la posterior Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. També exposa obres d’artistes contemporanis dels anys vuitanta de la zona com Bruno Gallart o Jaume Solé.

Una de les col·leccions més importants del museu és la del llegat de l’escultor Julio Antonio. A l’exposició permanent es poden veure diverses facetes del seu treball, posant l’accent en el Monument als Herois de 1811, situat a la Rambla Nova de Tarragona. Altres representants de la transició del segle XIX al XX com Josep Tapiró també són presents a la mostra.

Tot i així, l’obra més mediàtica del Museu d'Art Modern de Tarragona porta la signatura de Joan Miró. És el Tapís de Tarragona, un projecte de grans dimensions que el pintor va fer conjuntament amb Josep Royo. Miró va regalar aquest tapís al 1970 a l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, dirigit llavors per Rafael Orozco, en agraïment a les atencions que aquest metge va oferir a la seva filla. Quan va tancar aquesta institució l’obra es va cedir al museu on ocupa un lloc d’honor.

A Tivissa, en un punt estratègic del riu Ebre des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra, al 1912 es van trobar per casualitat un conjunt d'arracades, braçalets, anells, mànecs de mirall i 29 monedes d’època ibèrica. Més tard va aparèixer una figura d’una parella de bous de bronze. Però va ser el 1927 quan es va produir la troballa més important: és el que es coneix com el Tresor de Tivissa, el millor exemple d’orfebreria ibèrica que es conserva a Catalunya.

A partir d’aquí es va començar a excavar la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles de Tivissa, que s’ha considerat un dels més importants de Catalunya. Ocupava unes 4,4 hectàrees i la seva ubicació li permetia controlar les rutes comercials de grecs i fenicis per l’Ebre. No està clara la data de la seva fundació, però es creu que ja podria haver existit abans del segle VI aC. Es va abandonar a finals del segle III aC, amb l’arribada dels romans. Després s'hi va bastir un petit castell medieval.

Actualment es poden veure les restes de dues torres pentagonals, l'únic exemple d'aquest tipus d'estructura en el món ibèric. La seva situació fa pensar que en aquest cas no tenien una funció defensiva sinó que eren un element de prestigi. També estan excavats una sèrie d’habitatges situats radialment, que devien formar grups de cases o barris.

Tot apunta que a l’interior de la ciutat hi havia un santuari o lloc de culte. I és que el Tresor de Tivissa, que actualment es pot veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya, està format per 17 peces de plata dels segles IV-III aC que corresponen majoritàriament a una vaixella de luxe destinada probablement a celebracions rituals.

El jaciment del Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.

“L’arquitectura no és com l’escultura. És viva. Es viu a trossos i es reconstrueix al cap de cadascú. Cal experimentar-la en diferents dies, hores, estats d’ànim”. Amb aquesta premisa Albert Viaplana, en tàndem amb Helio Piñón, van revolucionar la Barcelona contemporània i van obrir les portes a una nova manera d’entendre l’espai públic. Un dels grans projectes que ho recull és la Plaça dels Països Catalans de Barcelona (1981-1983), davant de l’estació de Sants.

Viaplana i Piñón van dissenyar un espai de ciment sense vegetació amb dues grans cobertes de planxa de coure. I és que buscaven una proposta intemporal i minimalista, expressada en línies abstractes, simples i anònimes, perquè qualsevol la pogués utilitzar. Aquest projecte que encapçala el deconstructisme arquitectònic els va valdre el Premi FAD d’arquitectura.

La plaça dels Països Catalans es va convertir en el model de les noves places promogudes als anys 80 per l’Ajuntament, conegudes com “places dures”, que en el seu moment van ocasionar polèmica ciutadana per la seva fredor. Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural, fet amb planxa metàl·lica, o una obertura a manera de finestra i uns brolladors.

Ubicat al cor de La Rambla, el mercat de Sant Josep, conegut com La Boqueria, és un dels espais més populars del nucli antic de Barcelona. I és que rep cada dia més visites que la Sagrada Família. L’edifici actual data del 1836, però la seva funció comercial es remunta al segle XII.

A l'esplanada del Pla de la Boqueria s’instal·lava un mercat ambulant a l’aire lliure, on es reunien pagesos i comerciants de les poblacions veïnes per vendre els seus productes. Es feia fora de les muralles de la ciutat, davant el Portal de la Boqueria, per estalviar-se l'impost d'entrada de mercaderies.

L’espai on avui hi ha el mercat correspon a l’antic convent de Sant Josep, fundat pels carmelites descalços el 1586. Destruït al 1835, al seu solar s’hi va projectar la construcció d’una plaça monumental, la que hauria estat la més gran d’Europa, de la que es conserva el pòrtic neoclàssic. Es va decidir traslladar el mercat de manera temporal al seu interior, però finalment en va ser l'emplaçament definitiu. Es va anar ampliant amb solars del voltant, inclòs l’espai del convent de Sant Joan de Jerusalem, del segle XIV, que s’havia aterrat.

Al 1914, responent a les demandes de venedors i compradors, es va tancar el mercat amb una coberta de metall i vidre, seguint els criteris de l’arquitectura del ferro. Tot i així, la Boqueria no és com els altres mercats públics coberts de Barcelona com el Born (1876) o el mercat de Sant Antoni (1882), construïts ex novo amb aquesta finalitat. Hi domina una arquitectura híbrida que explica la història particular del que va ser el primer mercat que va existir a Barcelona.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.