Travessar les portes del Palau Moja significa descobrir com vivia l’alta burgesia de la Barcelona del segle XVIII i XIX. En van ser els propietaris dos prohoms de la ciutat, que el van convertir en punt de trobada de l’alta societat de l’època.
Josep de Copons, marquès de Moja, i la seva esposa, Maria Lluïsa Descatllar, en van encarregar la seva construcció a l’arquitecte Josep Mas. El 1784 es va inaugurar l’edifici, que combinava elements del Barroc amb influències del Neoclassicisme francès. D’aquesta primera etapa, són destacables el Gran Saló, amb pintures de Francesc Pla, “El Vigatà”, i les façanes. Curiosament la porta principal es troba al carrer Portaferrissa. I és que en aquells moments la Rambla encara era una riera que tot just es començava a urbanitzar.
Al 1870, el marquès de Comillas, sogre d’Eusebi Güell, va comprar el Palau i el va adequar al gust de l'època. Una de les reformes més visibles va ser l’escala d’honor. També daten de llavors els salons blau, rosa i verd. Jacint Verdaguer hi va viure durant 15 anys com a capellà de la família i almoiner.
Desprès de l’incendi del 1971, el palau va quedar abandonat durant onze anys. Actualment és la seu de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La Torre Glòries, anteriorment denominada Torre Agbar, és un modern edifici d’oficines situat a l’entrada del 22@ (el districte tecnològic de Barcelona), modifica des de 2005 l’skyline de la ciutat. És obra de l’arquitecte francès Jean Nouvel, que s’inspira en les imatges d’un guèiser, de l’arquitectura de Gaudí i de la muntanya de Montserrat. Un far contemporani que atrau l’interès dels barcelonins i els turistes a parts iguals.
Aixecada a partir de dos cilindres de formigó de planta el·líptica, un a l’interior de l’altre, la Torre Agbar mesura 142 metres d’alçada i està recoberta per dues "pells". La més interna és una planxa d’alumini lacada amb tons terra, blaus, verdosos i grisos. La més externa és un mur transparent i translúcid compost de prop de 60.000 làmines de vidre. Gràcies a aquesta doble façana es crea una cambra d’aire que permet que l’escalfor de l’edifici es reparteixi i en facilita la ventilació. Els vidres utilitzats són peces de brie-soleil, un sistema que controla els rajos de sol en funció de la temperatura exterior.
Aquestes característiques fan de la Torre Agbar un edifici original, intel·ligent i sostenible, els tres pilars en què se sustenta el projecte de Nouvel. Destaca especialment les nits del cap de setmana, quan els 4.500 punts de llum LED (el sistema menys contaminant i més eficient) encenen la façana de colors.
Fundat a principis del segle XII, Santa Maria de Vallbona de les Monges és el monestir cistercenc femení més important de Catalunya. Des del moment de la seva construcció, el 1153, ha estat sempre habitat per monges i actualment forma part de la Ruta del Cister (juntament amb Santes Creus i Poblet).
El conjunt és representatiu de l’art cistercenc, fidel a la Regla de Sant Benet. Tal com es pot observar a Vallbona de les Monges, es prescindeix d’ornamentació, aconseguint uns espais funcionals i sobris.
Durant la visita a l’església, val la pena alçar la vista un moment. A la porta principal (s. XIII) hi trobem un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya. Un cop a dins, el temple es caracteritza per la simplicitat i l’admirable joc de llums. A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor.
La simplicitat i l’austeritat continua en el claustre, on es veuen clarament les fases de construcció. La nau sud, romànica primitiva, no té cap mena de decoració. La nau de llevant, romànica del segle XIII, presenta petits rosetons. La nau nord és gòtica i, finalment, la nau de ponent és una construcció renaixentista del segle XVI, però que segueix l’estil general de les galeries romàniques.
El Palau de la Generalitat, situat al barri gòtic de Barcelona, és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir.
La casa original, al carrer Sant Honorat, es va adquirir el 1400 i durant tot el segle XV es va ampliar i convertir en un nou palau gòtic, obra de Marc Safont. Entre els elements millor conservats d’aquesta etapa hi ha la Galeria gòtica i la Capella de Sant Jordi.
Durant el segle XVI el Palau de la Generalitat creix amb nous elements respectuosos amb l’estil gòtic previ com la Cambra Daurada i el primer Pati dels Tarongers. Els canvis més radicals vénen amb l’ampliació cap a la plaça Sant Jaume (1597-1619): l’actual façana principal s’inspira en el Renaixement italià, i hi destaquen quatre columnes dòriques d'origen romà datades del segle II.
Els darrers canvis importants en l’edifici són de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925): es van afegir elements com l’escala d’honor i l'estàtua eqüestre de Sant Jordi. A partir dels anys 70 també destaca l’adquisició de més d’un centener de peces d’art modern, avantguardista i contemporani d’autors com Montserrat Gudiol, Josep Maria Subirachs, Antoni Clavé, Joan Hernández Pijuán o Antoni Tàpies.
Una església barroca, un residència-convent d’estil neoclàssic... i una coveta. Aquests tres elements conformen la Cova de Sant Ignasi de Manresa, un conjunt arquitectònic convertit en Centre d’Espiritualitat, que és una de les estampes icòniques de la capital del Bages.
Situat al Puig de Sant Bartomeu, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, aquest conjunt es va aixecar al voltant del lloc on la tradició explica que Sant Ignasi de Loiola va viure 11 mesos meditant i escrivint part dels seus Exercicis Espirituals, entre el 1522 i el 1523.
A la coveta destaca el Relleu del Rapte de Sant Ignasi, un retaule d’alabastre de mitjans del segle XVII, esculpit pels manresans Joan Grau, el seu fill Francesc i Josep Sunyer.
L’església, construïda el segle XVIII amb disseny del vigatà Josep Moretó, combina un interior discret, on destaca un altar de la Santíssima, amb una façana barroca tan rica en elements com proporcionada en les mides.
Completen el conjunt la residència-convent dels jesuïtes, d’inspiració neoclàssica, i el vestíbul o passadís que uneix l’església i la cova, d’estil modernista i decorat amb marbres, mosaics, estucs, vidrieres i metalls.
La Devesa de Girona és el parc urbà més gran del Principat. Amb més de 2.500 arbres centenaris, el principal pulmó de la ciutat és un recinte dedicat a l’esbarjo on la natura es manifesta en tota la seva esplendor.
Llargues fileres de plàtans omplen les 40 hectàrees del Parc. La seva distribució origina veritables avingudes i passejos vegetals a la confluència dels rius Ter, Güell i Onyar, a l’oest del nucli històric de la ciutat. Els arbres d’aquest oasi verd son híbrids de les espècies americana i oriental, la majoria plantats el 1850. La poca distància entre ells els ha fet créixer en vertical, arribant a alçades que ronden els 55-60 metres.
Diverses avingudes organitzen el conjunt, on amb el pas dels anys s’hi han anat aixecant construccions de tota mena. L’entrada, de 1898, conserva una de les dues casetes bessones que donaven la benvinguda al visitant i al Camp de Mart hi trobem les instal·lacions esportives construïdes el 1942. Al Parc de la Devesa també s’hi ubiquen camps de tir i d’aeromodelisme, el camp municipal de futbol Fèlix Farró, les instal·lacions de la Societat Hípica de Girona, el recinte de Fira de Girona, l’Auditori i el Palau de congressos.
Ubicat al bell mig de la ciutat de Barcelona, el Parc de la Ciutadella no només és un referent com a espai verd: la seva gran diversitat d'elements (museus, llac, cascada, vegetació centenària, escultures...) fan que sigui especialment valorat pels veïns i visitants de la ciutat. Construït a la segona meitat del segle XIX amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, l’actual parc ocupa els terrenys de la ciutadella que ordenà construir Felip V després de la Guerra de Successió.
Dels pavellons aixecats per l'Exposició Universal se’n conserven el Castell dels Tres Dragons (seu del Museu de Zoologia de Barcelona), l’Umbracle i l’Hivernacle. Però on se centren totes les mirades és en el llac i la cascada monumental. Un jove Antoni Gaudí va participar en la construcció de la font, coronada per una escultura de ferro forjat.
A l’antiga plaça d'armes de la fortalesa trobem la seu del Parlament de Catalunya i, molt a prop, s'hi pot veure una còpia d’El desconsol, de Josep Llimona. Aquesta rèplica és la més destacada del centenar d’escultures que el visitant pot contemplar al parc.
L’accés principal a la Ciutadella es fa pel passeig de Lluís Companys, que encapçala l’imponent Arc de Triomf modernista i que perfila una de les postals urbanes més belles de la ciutat.
Durant molts anys, la Ciutadella va ser l'únic parc de la ciutat, i el primer dels actuals que es va dissenyar específicament com a espai públic. La seva versatilitat converteix el pulmó verd de Barcelona en escenari d’activitats lúdiques i culturals.
Santa Caterina, inaugurat el 1848, va ser el primer mercat cobert de Barcelona. Des del 2005, la coberta torna a ser el seu element diferenciador. I és que l’última reforma ha fet del mercat un referent de l’arquitectura contemporània i un punt d’interès turístic. La teulada ondulant i plena de colors ja s’ha convertit en un nou símbol de Barcelona.
El 1997 els arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van reformar el mercat originari obra de Josep Mas i Vila. El projecte només manté 3 de les 4 façanes originals i aixeca un esquelet de ferro, acer i formigó que, a l’interior de l’edifici, sobresurt entre l’estructura d’arcs de fusta que formen el sostre.
Però sens dubte el protagonisme del nou mercat se l’endú la teulada: una enorme estructura ondulada coberta per 200.000 hexàgons de ceràmica de 67 colors diferents. Obra del ceramista Toni Cumella, representa les fruites i verdures que es venen a les parades i omple la zona de llum i color.
La posada en marxa del mercat ha contribuït a dinamitzar el barri. Ara reuneix sota el mateix sostre les parades de producte fresc, un supermercat, restaurants i l’exhibició de les restes de l’antic convent dominic.
Durant la transformació de la Catedral de Barcelona al segle XIV, els parroquians del barri de la Ribera van decidir aixecar una altra església que esdevindria un dels grans referents del gòtic català.
El rei Alfons el Benigne va posar la primera pedra del temple el març de 1329 per coronar la conquesta de Sardenya i l’expansió del domini català pel Mediterrani. La catedral del mar es va construir en un temps rècord: només 54 anys. Tot el barri de la Ribera hi va participar amb diners i baixant una a una les pedres de La Foixarda, la pedrera de Montjuïc.
Observada des de l’exterior, Santa Maria del Mar és una construcció compacta, llisa, sense grans obertures ni ornaments. En canvi a dins, l’ordenació s’allunya de la típica configuració de l’època per donar lloc a un únic espai diàfan. I és que les naus estan construïdes de tal forma que en semblen una sola.
Cal parar especial atenció a la llum. La seva estructura de bloc compacte fa que entri nítida pels quatre costats de l’església, sense crear les ombres i els jocs de llum típics dels temples gòtics. És especialment destacable la rosassa, d’estil flamíger.
La bellesa de Santa Maria del Mar és racional i abstracta i ha arribat a captivar grans arquitectes com Le Corbusier.
Ubicada al cor del barri gòtic barceloní, l’edifici de la catedral es va construir al llarg de 150 anys, entre els segles XIII i XV. El lloc escollit va ser el mateix on havia existit prèviament una catedral romànica i, encara abans, un temple paleocristià. El temple està dedicat a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat.
La catedral de Barcelona és un bell exemple del gòtic català, allunyat de la verticalitat del francès. Una curiositat d’aquesta construcció és que té el cimbori als peus de la nau, gairebé a tocar de la façana principal. Això era perquè la tribuna reial quedés igual d’il·luminada que l’altar major.
Aquest cimbori i la façana daten de finals del segle XIX i principis del XX. La façana es va aixecar amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 seguint l’estil neogòtic.
És un dels elements més significatius del temple juntament amb el claustre gòtic (cal veure ‘l'ou com balla’ el dia de Corpus, consistent a fer ballar un ou buit sobre el raig del brollador de la font) i la cripta de Santa Eulàlia amb el sarcòfag d'alabastre ricament esculpit.
Igualment destacable és la col·lecció de retaules, que ocupen les capelles interiors, entre els que hi ha el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell.
Alhora, el cor constitueix un dels conjunts escultòrics més notables del gòtic internacional a Catalunya. Iniciat al segle XIV, al segle XVI es complementa amb mampares amb escenes en relleu de l'Antic Testament i la Passió i les pintures heràldiques dels cadirats.
