Tant se val que no sigui un dia festiu. Cada 23 d'abril els carrers, rambles i places d’arreu del país s’omplen de llibres, roses i senyeres per celebrar la Diada de Sant Jordi, una jornada participativa en la que la paraula escrita i recitada pren tot el protagonisme.
Però la Festa del Llibre no ha estat sempre lligada al patró de Catalunya. Impulsada per l’editor Vicent Clavel per promoure el llibre a Catalunya, la primera Diada va ser el 7 d’octubre de 1927. Dos anys després els llibreters van sortir un 23 d’abril, i l’èxit va propiciar el canvi de data, que a més coincidia amb la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare.
Declarada Festa Nacional de Catalunya, la Diada de Sant Jordi ha contribuït des dels seus inicis a impulsar la producció i comercialització del llibre en català. A més, els lectors poden interactuar amb els seus escriptors predilectes. El passeig entre parades de llibres i la tradició de regalar una rosa complementen la jornada.
La consolidació de Sant Jordi com la Festa del Llibre, també internacionalment, arriba amb la proclamació per la Unesco del 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.
Als segles XVIII i XIX una nova classe social, la burgesia, persegueix un art més personal, emocional, original i sobretot rebel, i reclama la identificació amb una pàtria i arrels comunes.
A Catalunya el Romanticisme té una clara connotació política: els literats catalans reivindiquen la recuperació de la llengua, la literatura i la cultura popular.
El primer poema romàntic en llengua catalana és Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau (1833), però l’arrelament no arriba fins a Lo Gaiter del Llobregat, de Joaquim Rubió i Ors. En novel·la, les primeres obres romàntiques en català són d’autors com Antoni de Bofarull i Martí Genís i Aguilar. Pel que fa al teatre, els exponents són dramaturgs com Víctor Balaguer, Eduard Vidal i Frederic Soler, “Pitarra”.
La Renaixença comparteix amb el Romanticisme la voluntat de revifar la consciència nacional després d’una etapa de decadència, i de fet els dos moviments conviuen al llarg del segle XIX.
A Catalunya hi conviuen dues faccions: la conservadora (Bofarull), i la reivindicativa (Balaguer). Comparteixen la voluntat de recuperar els Jocs Florals com a instrument per projectar socialment el català i estimular la producció editorial. L’empenta definitiva d’aquest esdeveniment literari arriba el 1877, quan són premiats Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.
Nou en contraposició a vell. Modern enlloc de Modernisme. El Noucentisme, el moviment cultural i polític de principis del segle XX (1906-1923) neix amb la voluntat de superar el panorama artístic català dominant fins llavors. Segons els postulats definits per Eugeni d’Ors, calia recuperar les arrels del món clàssic i crear un nou univers lingüístic i iconogràfic.
L’assaig i la poesia són els principals gèneres literaris del Noucentisme català, i noms com Josep Carner, Enric Prat de la Riba o Pompeu Fabra marquen els inicis del moviment.
Si el Noucentisme trenca amb el Modernisme, les Avantguardes trenquen amb el Noucentisme. Sorgeixen a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial com a reacció contra el poder i els gustos estètics de la burgesia. Inclouen moviments artístics com el cubisme, que reinterpreta l'espai i utilitza formes geomètriques; el Futurisme, que desafia la bellesa clàssica; el Dadaisme, caracteritzat per la negació i la confusió; i el Surrealisme, que aposta per la l’absència de la raó en la creació.
A Catalunya els principals noms del moviment literari avantguardista són poetes com Joan Salvat-Papasseit, Carles Sindreu, Joan Josep M. Junoy o J.V. Foix.
Trencar amb els valors socials i artístics establerts i transformar-los en una cultura moderna i nacional amb noves idees. Aquests són els objectius del Modernisme des finals del segle XIX fins a la primera dècada del XX aplicats a totes les arts, inclosa la literatura.
Els primers passos d’aquest moviment a Catalunya van lligats a l’aparició de L'Avens (L’Avenç), la revista cultural de Valentí Almirall, que comptarà amb la col·laboració d’Àngel Guimerà, Narcís Oller, Jaume Brossa, Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó. Les discrepàncies dins la publicació propiciaran l’aparició de dues tendències ben diferenciades: el sector regeneracionista, preocupat per canviar la societat i encapçalat per Jaume Brossa, i el sector esteticista, impulsat per Santiago Rusiñol i Raimon Casellas, defensors de l’Art per l’Art.
Amb el canvi de segle les diferències se superaran amb l’aparició de nous òrgans d’expressió modernista (la revista Catalonia i el setmanari Joventut), que facilitaran un discurs més moderat i participatiu.
Aquesta etapa és la que dóna els fruits literaris de més diversitat i qualitat: Els sots feréstecs (Raimon Casellas), Solitud (Víctor Català), L’auca del senyor Esteve (Santiago Rusiñol) i Josafat (Prudenci Bertrana). Entre els poetes, la figura cabdal del modernisme català és Joan Maragall, responsable de renovar el gènere, fent-lo més col·loquial i menys grandiloqüent.
Les quatre grans Cròniques van ser escrites a finals del segle XIII i durant el XIV i formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval. Els seus autors, Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, pretenien deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós es consideren les úniques autobiografies de monarques medievals.
A la primera de les cròniques, el Llibre dels feits, el rei Jaume I dicta els fets de la seva vida, obviant allò que el pot perjudicar per transmetre la imatge d’un monarca heroic i cavaller.
A el Llibre del rei En Pere, Bernat Desclot, no és testimoni directe del que explica. Tot i que destaca pel seu acurat treball de documentació, el seu relat ofereix una visió clarament interpretativa de Pere el Gran.
Tot i ser testimoni directe de molts dels fets que relata, al Llibre de Ramon Muntaner l’autor manipula la història. Tampoc amaga el seu entusiasme pels monarques catalans, els quals considera éssers sobrenaturals protegits per la gràcia divina.
La quarta de les cròniques, el Llibre del Rei Pere III, destaca per la seva qualitat literària. Malgrat això, sempre ha estat menys considerada perquè s’allunya de l’esperit èpic i cavalleresc i presenta un rei obsessionat per imitar i superar els seus antecessors.
A la Biblioteca de Catalunya es conserven còdexs de les quatre grans Cròniques.
