Patrimoni literari

El seu llegat literari, plenament vigent, ha convertit Josep Pla (1897 – 1981) en un referent en la literatura i el periodisme catalans. Va popularitzar la literatura costumista, clara, aparentment senzilla, que descriu el seu entorn més proper. La seva original i extensa obra (narracions, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques...) va contribuir a europeïtzar la literatura catalana.

Fill d’una família de petits propietaris rurals de Palafrugell, va estudiar dret a la Universitat de Barcelona. Va començar a treballar de periodista el 1918 a Las Noticias i va col·laborar en mitjans com La Publicidad, La Veu de Catalunya, El Sol, Fígaro i la Revista de Catalunya. La seva professió el va portar a fer llargues estades a Madrid i a diferents països d’Europa (França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica...). Fruit d’aquests viatges neixen els seus primers llibres: Coses vistes o Rússia (1925).

L’any 1939 es va instal·lar definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l’Empordà. Va escriure en castellà alguns llibres: Guía de la Costa Brava (1941), Humor honesto y vago (1942) o Un señor de Barcelona (1945). A partir del 1947 ja va publicar els seus llibres en català. Començava l’etapa més fecunda com a escriptor amb títols com Cadaqués (1947), El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1951), Nocturn de primavera (1953), Les hores (1953), L’Empordanet (1954), Cartes d’Itàlia (1955) o Santiago Rusiñol i el seu temps (1955).

EL 1956 Josep Pla va fer un primer intent fallit de recollir les seves Obres completes (Editorial Selecta), que incloïen reimpressions i també obres inèdites com Homenots (1958-62). Al 1966 Pla va signar amb Editorial Destino fer una nova compilació de la seva obra que començaria amb un primer llibre inèdit: El quadern gris, una de les obres autobiogràfiques més importants de la literatura catalana. La primera edició de l’Obra completa comprèn 45 volums (prop de 30.000 pàgines). El 1973 l’escriptor va crear la Fundació Josep Pla.

La grandesa de l’obra de Pla la trobem en la barreja entre un llenguatge popular i una gran riquesa imaginativa verbal. Domina com ningú la descripció minuciosa i sensorial, la crítica social i el retrat psicològic. Segueix sent un dels autors més llegits i encara avui és un testimoni privilegiat de la història de l’últim segle.

Joan Miró (1893-1983) és considerat un dels artistes més influents del segle XX. El seu estil únic i original, marcat per les formes simples, els colors elementals i l’experimentació amb nous materials, l’ha convertit en un referent per a molts creadors.

Amb tan sols 14 anys, va començar els estudis de comerç per indicacions del seu pare, que va acceptar que, paral·lelament, es matriculés a classes nocturnes de dibuix a La Llotja de Barcelona “com un passatemps”.  Va ser el 1911, durant l’estada a Mont-Roig del Camp per recuperar-se d’una malaltia, que va decidir fermament ser pintor. Ni la projecció internacional, ni les estades a París, Nova York o Japó l’allunyarien mai dels paisatges del Baix Camp, claus per a la seva vocació artística i font d’inspiració, com tampoc de les seves arrels catalanes.

Després d’una primera etapa artística amb influències fauvistes, expressionistes i cubistes (Retrat de nena, 1919; La masia, 1920) l’estada a París el posa en contacte amb el surrealisme i el dadaisme, i la seva pintura evoluciona i s’allibera del convencionalisme i l’academicisme. En la seva particular visió surrealista, Miró s’inspira en l’irracional i transforma els objectes i els personatges en símbols i formes que mesclen allò geomètric amb allò orgànic. El carnaval d’Arlequí (1924) i El gos bordant a la lluna (1926) són títols molt significatius.

L’inici del reconeixement internacional de la seva obra, amb la compra de peces per part del MoMA de Nova York el 1928, coincideix amb la seva etapa més rebel, marcada pel desig de “matar” la idea clàssica de pintura. I és que durant tota la seva vida experimentarà amb noves tècniques i expressions com el collage, els gravats, la ceràmica, els tapissos, l’escultura, l’escenografia, basculant constantment entre la figuració i l’abstracció. A partir dels anys 60 inventa un nou llenguatge, on la seva mitologia característica (dona, ocell, estel, lluna i sol) adquireix una significació molt explícita (L'or de l'atzur, 1967).
Fugia del protagonisme públic, refugiant-se sovint en el seu estudi de Palma. Això no és impediment perquè Miró expressi la ràbia i sensibilitat pels grans esdeveniments de la seva època (la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial) a través de la seva obra: Natura morta del sabatot (1937) o la sèrie Constel·lacions (1939-1941). I fins i tot en els anys de consagració internacional, amb retrospectives als museus més prestigiosos, no s’atura el seu esperit combatiu. En són un exemple les teles que va cremar i foradar el 1973 en protesta contra la repressió franquista.

Una de les millors col·leccions de l’obra de l’artista es troba recollida a la Fundació Joan Miró de Barcelona, que va obrir les seves portes el 1975. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA i al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm, entre d’altres.

No va deixar indiferent a ningú quan, amb només 20 anys, Jacint Verdaguer (1845 –1902) va guanyar els seus primers Jocs Florals i va anar a recollir el premi vestit de pagès. I és que el seu origen rural el marcaria tota la vida. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, va establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars de gran riquesa. Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna, que va torna a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.

Fill d’un mestre i pagès modest de Folgueroles (Osona), va ingressar al seminari de Vic el 1855. Va ser destinat de vicari a una petita parròquia rural d’Osona, però la va deixar quan va emmalaltir per instal·lar-se a Barcelona. Allí va entrar en contacte amb els marquesos de Comillas, que el van convertir en el capellà de la família i més tard en almoiner. En aquest període (1877-93), en què va residir al Palau Moja i va freqüentar els ambients socials més elevats, va ser quan va escriure dos dels seus poemes més importants: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), l’expressió més genuïna de la seva producció.

Finalment, una crisi espiritual, diagnosticada com a follia, el va allunyar de la família Comillas i de Barcelona. Va suposar un enfrontament directe amb el marquès i les autoritats eclesiàstiques, que el van destinar a La Gleva (Osona) on es va dedicar dos anys a escriure. A l’obra Flors del Calvari (1896), dotada de gran dramatisme, alterna la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. Passa els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona.

La seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni, però la realitza a través d’unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp (Pàtria, 1888). Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars (Montserrat, 1880). D’altres poemes són més personals (Els Idil·lis i cants místics, 1879), Aires del Montseny, 1901). També va publicar alguns llibres en prosa: Excursions i viatges (1887) o Rondalles (1905).

La producció verdagueriana ha estat musicada per diversos compositors (L’emigrant, 1894) i traduïda a bona part de les llengües cultes.

Poeta, dramaturg i novel·lista, Salvador Espriu (1913-1985) és considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes. Ell mateix descrivia la seva obra com una “meditació de la mort”. Com a membre de la generació del 36, no se centra només en una mort i espiritualitat individual sinó també col·lectiva. Canta com ningú a la desfeta i l’esperança d’una Catalunya sotmesa a tensions socials i polítiques.

Fill de notari, va viure la infantesa entre Barcelona i Arenys de Mar. Aquest poble del Maresme va ser la seva “petita pàtria” i apareix mitificat en la seva obra com a Sinera (Arenys al revés). Va cursar estudis de dret i història antiga mentre feia les seves primeres incursions a la literatura (El doctor Rip o Laia). Abans d’esclatar la Guerra Civil, va publicar els reculls de narracions Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc i Miratge a Citerea (1935), obres que l’acreditaren com el narrador més original de la seva generació. El van seguir Letizia i altres proses (1937) i l’obra de teatre Antígona (1939), sobre la guerra fratricida i la compassió per als vençuts.

El seu primer volum de poemes, Cementiri de Sinera, no es va publicar fins el 1946. Juntament amb l’obra teatral Primera història d’Esther (1948), va suposar l’inici de la seva popularitat durant la postguerra. La consagració va arribar amb La pell de Brau (1960), una al·legoria crítica amb l'Espanya de la postguerra i la seva intransigència amb els diferents pobles de la península Ibèrica. Utilitza el mite de Sepharad i va convertir-se en un símbol de la lluita antifranquista.

A partir del 1968, amb motiu de l’edició de les seves obres completes, Espriu va revisar tota la seva producció literària i va reescriure moltes de les seves obres, sobretot les dels primers anys. Les seves últimes creacions van ser l’obra de teatre Una altra Fedra si us plau... (1978), el volum de prosa Les roques i el mar, el blau (1981), el poema D’una vella i encerclada terra (1979) i el recull de poesia Per a la bona gent (1984). Traduïda a diverses llengües, l’obra d’Espriu ha obtingut un reconeixement internacional.

Joan Maragall (1860-1911) representa l’entrada de la literatura catalana a la modernitat. Va heretar la retòrica de la Renaixença i, poc a poc, la va despullar de floritures. La simplicitat i l’espontaneïtat del llenguatge van marcar la seva obra sobretot poètica, tot i que també és important la seva producció en prosa, els articles periodístics i les traduccions, principalment d’autors alemanys com Goethe, Nietzsche i Novalis.

Als 14 anys va començar d’aprenent a la indústria familiar. Després d’una forta discussió amb el seu pare, el 1879 va deixar la fàbrica per ingressar a la facultat de dret. Es rebel·lava així contra una burgesia que considerava mediocre, conservadora i poc refinada. Tot i així, la seva condició d’hereu burgès li va permetre dedicar-se a una vida bohèmia i relaxada. Al 1886, una crisi econòmica familiar va capgirar el seu món i el va impulsar a encarrilar professionalment i personalment la seva vida. Així, al 1890 entrava a treballar al Diario de Barcelona i un any després es casava amb Clara Noble.

A partir del 1892 Maragall va esdevenir el símbol dels nous aires de modernitat que circulaven per Barcelona i el guia de la seva burgesia, que va intentar agitar en diverses ocasions. La seva poesia va passar per diverses etapes, però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d’arrel nietzschiana, i el decadentisme. Alhora va reforçar aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què cantava el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. Poesies (1895) va ser el seu primer llibre, on es troba el popular poema La vaca cega.

Va contribuir a la recuperació del catalanisme a través de gèneres populars (el segon llibre Visions i Cants (1900) ho mostra clarament) i també a través dels seus incisius articles periodístics. Alhora va fer un exercici de dinamitzar la llengua. Poc a poc va rebutjar les possibilitats estètiques del modernisme i va reflexionar sobre la pròpia experiència creadora a través de la simplificació dels temes, de la mètrica, dels recursos lingüístics i de la retòrica. És el que es coneix com la “teoria” de la paraula viva (esbossada el 1903 a l'Elogi de la paraula i elaborada el 1909 a l'Elogi de la poesia). Els poemes d’Enllà (1906) en van ser el millor exemple.

L’última etapa de Maragall és la més íntima i serena. A Seqüències (1911) es van tancar cicles temàtics com el del comte Arnau i es va encetar un, el del "Cant espiritual", on expressava la seva reflexió sobre l’home i la religió. Nausica és la seva obra pòstuma. La seva obra manuscrita es conserva a l’Arxiu Joan Maragall.

“Home de lletres” és un atribut que encaixa perfectament amb Carles Riba i Bracons (1893-1959). I és que va ser poeta, crític, narrador i traductor, a més d’acadèmic.

Format sota la influència del Glosari d’Eugeni d’Ors, com tots els de la seva generació, va passar per una primera etapa noucentista. El Primer llibre d’Estances (1919) n’és un exemple des del punt de vista formal, tot i que des del punt de vista conceptual aquests primers poemes tenen una voluntat introspectiva que ja endevina la personalitat literària de Riba.
El que sí compartia amb els noucentistes era la convicció ferma que, com a intel·lectual, tenia el “deure”de contribuir en la construcció del país. Així, part de la seva trajectòria professional (on s’inclouen les tasques de traductor, crític i professor universitari) anava encaminada a educar culturalment la ciutadania.

Riba va traduir autors moderns com Gottfried Keller i Hölderlin i clàssics com Virgili, Xenofont, Plutarc, Homer i Sòfocles. Al 1922 va iniciar la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, creada llavors per Francesc Cambó, cosa que encara va augmentar la seva vocació humanista d’estudi dels clàssics grecs i llatins. També va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i president de la Institució de les Lletres Catalanes.

Mentre el seu prestigi com a traductor i professor creixia, al principi dels anys vint, Riba va entrar en una època de crisi poètica. En aquell moment la seva obra, minoritària, es considerava obscura. És a partir del contacte amb el filòleg Karl Vossler (1922) i sobretot amb el poeta Paul Valéry (1924) que va iniciar el seu camí cap a la poesia postsimbolista.  D’aquest moment data el Segon llibre d’Estances (1929-1930) i Tres suites (1930-1935). Tot i així, la poesia de Riba continuava tenint un profund valor personal que diferia de la majoria de referents del moment.

La seva activitat no es va truncar durant la Guerra Civil, on va donar suport explícit a la causa republicana. D’aquella època són les dues primeres seccions de l’obra Del joc i del foc. Amb l’entrada de les tropes nacionals el 1939 Riba i la seva família (la seva esposa Clementina Arderiu i els seus tres fills) van exiliar-se a França, on va escriure una de les seves obres més conegudes, Elegies de Bierville.

Durant la postguerra, Riba va continuar treballant d’escriptor i traductor i, a més, va convertir-se en representant de la cultura catalana en diversos congressos nacionals i internacionals. 

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista, difícil de catalogar, va treballar amb multitud de disciplines: la música, el teatre, el cinema i, fins i tot, la màgia. Malgrat tot, va ser pràcticament un desconegut fins al 1970, en què va publicar Poesia rasa.

El tret d’inici de la seva carrera és al 1948, quan va participar en la fundació de la mítica revista Dau al Set, una publicació que suposava l'adopció plena del surrealisme en el terreny artístic i literari. És d’aquesta època el llibre Romanços del dragolí (1948), que destil·la ironia i molt d'humor. També comença a escriure teatre de línia dadaista, dos guions cinematogràfics i, fins i tot, una peça de ballet.

Als anys cinquanta, la poesia de Brossa cada cop més reflectia les qüestions socials, la denúncia política i les teories marxistes. Fruit d'aquest gir són les publicacions Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i selva (1953) i els deu llibres d'odes sàfiques. El seu teatre també va ser compromès, amb formes populars com el quadre de costums: Cortina de muralles o Or i sal en són alguns exemples.

A partir dels seixanta, la plasticitat va agafar cada vegada més força en l'obra de Brossa. El poeta manipulava els objectes per representar el concepte (poemes visuals). La col·laboració amb artistes plàstics va ser, doncs, inevitable. Va treballar amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Amb tot, Brossa no va abandonar mai el poema escrit. Són d’aquest moment Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75), poemes curts i lúdics.

Va ser després de la mort de Franco que la popularitat de l'artista va créixer sense parar: premis i distincions, una exposició antològica a la Fundació Joan Miró i una gran projecció internacional. La seva obra va començar a tenir presència física a Barcelona, a través d'alguns poemes visuals corporis, com Barcino (1991-1994), davant la Catedral de Barcelona, i també amb la inauguració de l'espai de creació Brossa Espai Escènic.

L'artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho. Després de la seva mort el seu llegat va passar a la Fundació Joan Brossa, que l’ha cedit en dipòsit al MACBA.

Joan Brossa, poeta, dramaturg i artista plàstic, va ser per sobre de tot un amant de l’art en totes les seves expressions. Va experimentar en diferents gèneres i al llarg de la seva vida va guardar molta documentació relacionada. Eren tals les muntanyes de papers i materials diversos acumulades en el seu primer estudi al carrer Balmes que va haver de llogar un segon estudi per continuar emmagatzemant “petits tresors”.

Un any després de la mort de l’artista i seguint la seva voluntat, al 1999 va néixer la Fundació Joan Brossa per salvaguardar el seu llegat documental i difondre’l de manera rigorosa, posant èmfasi en el seu caràcter interdisciplinari. La Fundació promou la recerca, l'edició, la reedició, la traducció, la representació i l'exhibició de l’obra de Brossa.

Entre el patrimoni de la Fundació hi ha la biblioteca de Joan Brossa, formada per uns 6.000 llibres, nombroses revistes i catàlegs d'exposició. Se li suma l’arxiu personal del poeta format per uns 52.000 documents tan variats com manuscrits de la seva obra artística i literària, facsímils, galerades, correspondència, cartells, retalls de premsa, fotografies, etc. La col·lecció d'art de Joan Brossa, entre la que hi ha obres seves, però també obres d'artistes com Joan Miró o Antoni Tàpies, també pertany a la Fundació.

Al 2012 es va cedir en dipòsit la col·lecció, l'arxiu i la biblioteca al MACBA per assegurar la seva conservació i permetre'n una difusió més gran. Tres anys més tard, es va traslladar la seu de la Fundació -que estava a La Seca Espai Brossa- a la primera planta del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA.