Conjunt urbà

Si volem fer un viatge en el temps i endinsar-nos en la memòria de la Guerra Civil Espanyola, el Poble Vell de Corbera d’Ebre és una parada obligada.

Situat al capdamunt del turó de la Montera, és un dels espais més simbòlics de la Batalla de l’Ebre, la més dura i decisiva de la Guerra. Entre el 25 de juliol i el 16 de novembre de 1938, després de 115 dies intensos de conflicte, la vida a Corbera d’Ebre va canviar.

El nucli antic del poble, que estava situat a la primera línia del front republicà, va ser destruït a conseqüència dels bombardeigs aeris i de l’artilleria de l’exèrcit franquista. El poble va quedar abandonat i, amb el temps, el veïnat es va traslladar a la part baixa del turó i va construir el Poble Nou.

Ara el Poble Vell és un espai de memòria, un museu a l’aire lliure. Permet conèixer els fets històrics i les conseqüències devastadores de la guerra de primera mà. A més dels carrers i les seves cases, també podrem contemplar els monuments a les Brigades Internacionals i la ‘Flama permanent’, l’escultura ‘La Bota’, de Joan Brossa, i ‘La Foradada’. El que no ens podem perdre és l’Abecedari de la Llibertat, un conjunt de 28 obres distribuïdes pel poble per reivindicar el valor de la paraula per sobre de la força i la violència, i l’Església Vella de Sant Pere, un espectacular edifici barroc de finals del segle XVIII que es va mantenir en peu malgrat la batalla. Posteriorment, ha estat restaurada i ara acull esdeveniments artístics i culturals.

Des del 1992 el Poble Vell de Corbera d’Ebre fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i constitueix un monument a la Pau.

Apèndix natural de La Rambla, la Reial és una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a meitats del segle XIX per esponjar el Barri Gòtic, es tracta d’un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l’alta densitat d’edificis del nucli antic de la ciutat.
Francesc Daniel Molina és l’autor del projecte arquitectònic, inspirat en l’estil de les places neoclàssiques franceses del segle XVII.

La construcció va començar el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. La plaça va quedar encerclada per un conjunt d’edificis idèntics que s’elevaven sobre arcs de mig punt: al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties; el 3r i últim pis enretirat cap endins, formant un àtic i rematat per una cornisa amb balustrada.

Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d’exploradors americans, seguint les directrius del neoclassicisme en una època en la que Espanya ja havia perdut totes les colònies americanes continentals. Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.

El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies, un conjunt de ferro colat estàndard fabricat als tallers Durenne de París, envoltat per dos fanals de 6 braços, obra primerenca d’Antoni Gaudí. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades. Aquests darrers elements donen a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.

Pensada originalment per a la burgesia de l’època, la Plaça Reial ha estat, al llarg de la seva història, un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona.

A la baixa edat mitjana, una de les famílies baronials més importants de les terres gironines va establir-se en un dels turons de la serra de Finestres, dins l’actual Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Poc a poc la població es va anar concentrant en aquell punt que acabaria convertint-se en el municipi de Santa Pau. Actualment la vila encara conserva l’essència el que va ser un centre de poder econòmic i comercial.

La fesomia del nucli antic, concebut principalment a la primera meitat del segle XIV, és típicament medieval, envoltat per muralles i amb carrers estrets i irregulars. El centre neuràlgic és la plaça Major o Firal dels Bous, una plaça porxada triangular on se celebraven els mercats i fires. I és que des del 1297 el nucli urbà tenia el privilegi d’espai protegit per a la celebració de mercats. Al davant hi trobem el castell, que s’aixeca en el punt més alt del poble. Es va començar a construir cap al segle XIII, tot i que posteriorment se li va donar l’actual aparença de gran casal.

La plaça està presidida per l'església gòtica de Santa Maria. És l’actual parròquia, després que l’església romànica de Santa Maria dels Arcs, als afores, quedés molt malmesa pels terratrèmols de 1427 i 1428.

La resta del nucli medieval s’estructura al voltant del carrer del Pont i el carrer Major. És des del Portal del Mar des d’on es té una de les millors vistes de les valls de la rodalia i en un dia clar fins i tot es pot veure el golf de Roses.

Poc ha canviat en la morfologia urbana de Peratallada d’ençà de l’època medieval. I és que no només no s’ha expandit fora de les muralles, sinó que ha sabut conservar els seus orígens arquitectònics i urbanístics com s’aprecia al passejar pels seus carrers estrets i tortuosos. No en va és un dels nuclis més importants de Catalunya pel que fa a arquitectura medieval.

El nucli fortificat es concentra al damunt d’una enorme roca natural sorrenca, tallada artificialment per donar-li verticalitat (d’aquí el topònim “pedra tallada”). Al capdamunt hi trobem el castell (del segle XI, però amb indicis que hi podria haver una estructura anterior), amb la seva torre de l’homenatge i el palau.

Al voltant del castell es desplegava una muralla que formava un primer recinte clos, que estava envoltat per dues muralles més. D’aquest sistema defensiu actualment es conserven alguns llenços de murs, valls excavats a la roca, algunes torres com la Torre de les Hores i el Portal de la Verge. La població, per tant, quedava dividida en tres sectors entre les muralles, cosa que accentua la trama urbanística de passos i carrerons.

Uns 200 metres al nord, extramurs, es troba l'església parroquial de Sant Esteve, obra de finals del romànic.

El topònim Pals (derivat del llatí palus, “terreny pantanós”) descriu perfectament el marc geogràfic de maresmes i aiguamolls que hi havia en aquest tram de costa. Per això no és casual que l’origen de la vila sigui al capdamunt d’un puig, sobre la plana. Actualment el nucli antic de Pals, conegut com el barri del Pedró, permet fer un recorregut pel passat medieval del poble.

De damunt les taulades del nucli antic destaca la Torre de les Hores, l’únic testimoni que queda de l’antic castell de Pals. Es tracta de la seva torre mestra, de planta circular i estil romànic, bastida sobre un pòdium de roca natural. El seu nom prové d’un petit campanar gòtic de tres pilastres que se li va afegir al segle XV.

L'església de Sant Pere és un edifici d’una nau d’estil gòtic, amb algunes incorporacions més tardanes com la portalada barroca. Aquesta substitueix una anterior construcció romànica (del segle XII) de la qual es conserven restes a la façana occidental, incorporades a l’actual frontis. Per construir la nau molt probablement es va aprofitar pedra procedent del castell, que estava en ruïnes.

Les muralles de Pals són unes de les més ben conservades de l'Empordà. El seu traçat es manté pràcticament íntegre, i només alguns pocs trams han estat transformats o enderrocats, especialment a la banda de llevant i de migdia, que és per on s'ha estès la vila. L’interior del nucli vell és un conjunt de carrers estrets i costeruts, que s’articulen al voltant del carrer Major, que té trams coberts. El que dóna unitat al conjunt és el color groguenc de les parets provinent de la pedra sorrenca amb què estan construïdes.

Baetulo es va fundar ex novo al voltant de l’any 100 aC com una de les primeres colònies de la Hispania Tarraconensis. Però va ser sobretot en època d’August que es va convertir en una ciutat pròspera al litoral mediterrani, famosa per la seva producció i exportació vitivinícola, com ho demostren les àmfores de vi de Baetulo trobades per tot l’Imperi. Avui les restes museïtzades d’aquesta colònia romana, que va donar lloc a l’actual Badalona, són unes de les més ben conservades de Catalunya.
 
Les primeres excavacions regulars, en el primer terç del segle XX, van fer aparèixer les primeres troballes. Tot i així, la museïtzació del patrimoni romà de la ciutat va començar el 1955, quan es van descobrir les termes de Baetulo en un magnífic estat de conservació. Al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que es va inaugurar el 1966.
 
Després de les reformes realitzades el 2010, aquest equipament mostra en un circuit circular de més de 3.000 m2 les termes (conservades en la seva totalitat), el decumanus i el cardo maximus, amb un conjunt d’habitatges (insulae) i botigues (tabernae), a més de les restes de les clavegueres. En el recorregut s’ubica l’exposició permanent, on destaquen peces com la Tabula Hospitalis. La joia del museu, però, mesura només 28 cm: és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Els efectes sonors, la il·luminació i elements de reconstrucció històrica completen els espais per submergir-nos en l’antiga Baetulo.
 
Altres elements que es poden visitar de la Badalona romana són la Domus dels Dofins (amb mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals), el Jardí de Quint Licini (amb les restes d’una piscina romana) i un tram de 38 metres del conducte d’aigües amb volta de canó, que proveïa d’aigua potable les domus, les fonts públiques i les termes. Són mostres de l’esplendor al qual va arribar la ciutat.

"Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino”. Aquesta inscripció en una làpida del Museu d’Història de Barcelona mostra el nom sencer amb què els romans van fundar la ciutat que donaria lloc a l’actual Barcelona els anys 15-13 aC,  durant l’època de l’emperador August. Durant segles va ser una destacada colònia de la Laietània, que va anar guanyant un paper més important en el període final de l'antiguitat.
 
Tot i que gran part de ciutat romana continua amagada, nombroses intervencions arqueològiques segueixen aportant informació sobre com era Barcino. Actualment es poden veure diverses restes museïtzades.
 
Una part significativa de la colònia és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants. Es complementa amb les Domus d’Avinyó i d’Honorat, habitatges residencials que van pertànyer a importants personatges de Barcino.
 
A l’espai central del fòrum tot apunta que s’hi aixecava un imponent temple dedicat a August, del qual es conserven in situ tres columnes a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. No molt més lluny, dins l’actual Pati Llimona, hi trobem les restes monumentals de la Porta de Mar i de les termes que estaven situades a l’exterior de l’entrada marítima.
 
Són significatives també les necròpolis com la de la plaça de la Vila de Madrid, que mostra 85 elements funeraris, i la de les Drassanes Reials, que conserva un mausoleu. Ambdues es troben al voltant de les vies que sortien de Barcino.
 
Altres vestigis que es poden veure de la Barcelona romana són els fragments de la muralla (tant l’original del segle I aC com la que es va superposar al segle III dC), algunes torres de defensa, restes del fossar que es va utilitzar com a claveguera i que envoltava el perímetre de la muralla i alguns arcs i arcades d’un dels dos aqüeductes que subministraven aigua a la ciutat.
 
A fora de les muralles, Barcino tenia un extens ager on s’han identificat diverses vil·les.

Tarragona i el seu entorn conserven vestigis de primer ordre de l’empremta romana a la península Ibèrica. El conjunt arqueològic de Tàrraco va ser declarat Patrimoni Mundial l’any 2000: el desenvolupament urbanístic de la ciutat, així com la densitat i la qualitat de les restes, el converteixen en un bé universal i incomparable.

El conjunt arqueològic inclou diversos monuments del segle III aC fins el VI dC, que es troben en molt bon estat de conservació. Tots ells són característics d'una capital de província com va ser l'antiga Tarraco. Hi destaquen les muralles com a construcció més antiga de la ciutat i exemple d’enginyeria militar. Del fòrum, la gran plaça on es concentrava bona part de la vida pública, se’n conserva un tram del porticat de la basílica i part d’un carrer; la resta del conjunt estaria encara amagada sota la trama d’edificacions modernes existents.

El teatre es va aixecar en una àrea fora muralla molt propera al fòrum aprofitant el pendent del terreny, tal com era habitual. Se’n conserven de forma parcial els tres elements estructurals que defineixen un teatre romà: cavea (o graderia), orchestra i scaena. Al circ, l’espai on es disputaven les curses de carros, es pot apreciar avui dia bona part de les voltes i alguns trams de graderia, restes de la façana exterior i del podium, així com algunes de les monumentals portes d’accés a l’edifici.

Però sens dubte, l’amfiteatre és la construcció més icònica de la petja romana a la ciutat, i completa la trilogia d'edificis d'espectacles. Presenta la característica arena –on es desenvolupaven els espectacles, envoltada per la cavea per acomodar el públic; les restes visibles actualment a l'arena corresponen a una basílica i a l’església romànica de Santa Maria del Miracle (s. XII), construïdes al mateix indret en què van patir martiri els sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi.

Als afores de la ciutat, prop del riu Francolí, la necròpoli paleocristiana conforma una de les àrees d’enterrament més extenses i importants de Tarraco: cementiri excepcional, està considerat dels més grans i importants de tot l’occident de l’Imperi romà, amb més de 2.000 inhumacions.

Als voltants de Tarraco trobem altres construccions de gran rellevància com per exemple l'aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable), l'arc honorífic de Barà, la Vil·la romana de Centcelles, la pedrera del Mèdol o la vil·la dels Munts, entre altres.

Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió, Tarraco va prosperar tan gràcies a la seva situació costanera com al seu emplaçament en relació a les vies terrestres cap l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus -demarcació judicial- i capital de la província de la Hispània Citerior o Tarraconense.

Iesso, situada a l’actual vila de Guissona, és una de les poques ciutats romanes de Catalunya que no tenen totalment superposada la ciutat actual. Això li dóna una potencialitat arqueològica considerable. A més, és un dels exemples més ben documentats de l’activitat urbanística desplegada a la Catalunya a l’any 100 aC: un moment històric crucial en què es comença a estructurar la xarxa urbana que heretaran les nostres ciutats actuals.

L’antiga Iesso va ser una important capital interior de l’imperi. Hi habitaven unes 20.000 persones i ocupava dues vegades més terreny que Barcino. En mans romanes, la ciutat viu una llarga prosperitat de 700 anys basada en el conreu i una intensa activitat comercial. La ciutat original estava emmurallada i els carrers s'estructuren en dos eixos, el cardo maximus, d’orientació nord-sud, i el decumanus maximus, d’est a oest, seguint el pla urbanístic habitual a les ciutats romanes.

L’activitat constructiva i comercial de Iesso va continuar activa fins a l’època visigòtica (s. VI), tot i que el període que segueix la dissolució de l’Imperi romà a Guissona esdevé un moment històric força desconegut.

Actualment, el Parc Arqueològic de Iesso és un exemple de primer ordre per conèixer l’urbanisme i les transformacions de la ciutat romana al llarg del temps. Hi destaquen el gran edifici de les termes públiques, amb un avançat circuït que transportava l’aigua, les restes d’una instal·lació per produir vi i les d’una gran casa senyorial organitzada a l’entorn d’un pati central.

Tortosa va ser durant els segles XIV i XV un enclavament mercantil de primer ordre. Aquest esplendor es reflecteix en edificis com la catedral, els palaus nobiliaris, el palau episcopal, el clos de muralles o la llotja. Al segle XVI Tortosa era una de les ciutats de més pes polític, demogràfic i econòmic de Catalunya. D’aquesta època daten els Reials Col·legis, el conjunt renaixentista més important de Catalunya.

El conjunt monumental està format per tres edificis. El més important és el Col·legi de Sant Jaume i de Sant Maties, del 1564, on en un inici s’educava a joves musulmans conversos. És un gran edifici de dos pisos organitzats entorn d'un pati central -l’únic pati del Renaixement a Catalunya-, on destaca la rica ornamentació escultòrica amb alta influència italiana.

L’altre edifici és el Col·legi de Sant Jordi i de Sant Domènec, del 1578. Era en origen un convent dominicà, però els bombardejos franquistes (1937-1939) només van deixar dempeus la senzilla portalada renaixentista de dos cossos.

Completa el conjunt l’Església de Sant Domènec, del 1585. És una església d'una sola nau, d’estil gòtic, amb capelles laterals. En l'actualitat presideix la nau central un armari-arxiu procedent de la desapareguda casa de la ciutat. Des del 2008, acull el Centre d'Interpretació del Renaixement.