Passejar pel nucli antic de Besalú és fer automàticament un viatge a l’Edat Mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original, però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l'edat mitjana amb l'existència d'importants edificis: l'església del Monestir de Sant Pere de Besalú, l’antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l'església de Sant Vicenç o la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. El call té com a principal parada la mikvé, una de les escasses restes de banys rituals jueus i una de les millors vistes del riu Fluvià.
Però sens dubte, el símbol de la ciutat és el Pont Vell de Besalú: una construcció que destaca tant per les dimensions com per l’aparença en forma d’angle recte sobre el riu. El document més antic on apareix referenciat és de 1075, data probable de la seva construcció original. Però les inundacions, riuades i necessitats defensives de la ciutat van fer necessària la seva reconstrucció al segle XIV, que es va mantenir d'empeus fins la Guerra Civil. La imatge del pont actual és una reconstrucció de principis dels anys 60.
La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.
Visitar la vila ducal de Montblanc és fer un recorregut per un museu a l’aire lliure. La ciutat va destacar com a important centre de comerç durant l’edat mitjana i va viure el seu moment àlgid amb la creació del Ducat de Montblanc el 1387. Aquest èxit té el seu reflex en la riquesa monumental de la vila.
Al segle XIV, Montblanc vivia un moment dolç: era la setena ciutat més important de Catalunya gràcies al seu pes polític i econòmic. Prova d’això va ser la celebració de les Corts Generals a la vila en quatre ocasions i la creació del Ducat. En aquest moment es van posar en marxa les obres més emblemàtiques de Montblanc, encapçalades pel seu recinte emmurallat. Format per un imponent conjunt de torres, portals i muralles coronades per merlets, els murs es van aprofitar al llarg de l’edat moderna per construir-hi habitatges. No és fins al segle XX que es restaura i s’eliminen les construccions afegides.
L'església gòtica de Santa Maria, coneguda també com la Catedral de la Muntanya per les seves grans dimensions i la seva ubicació dalt d’un promontori, és un altre testimoni del poder medieval de Montblanc. A l’interior hi destaca el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, de pedra policromada del segle XIV, que mostra bellament esculpides escenes de la vida dels sants.
Per la seva banda, l’església-hospital Sant Marçal destaca per la pintura mural de Sant Cristòfol (s. XV) i un finestral gòtic esculpit. El Palau Alenyà és la darrera gran obra que reflecteix el passat pròsper de Montblanc; es tracta d’una construcció d'estil gòtic amb una gran porta principal de mig punt i esvelts finestrals. L’edifici, però, ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment és la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà.
Girona compta amb nombrosos testimonis del seu passat medieval, una època de creixement en què es va convertir en la segona ciutat de Catalunya amb una població de 10.000 habitants (segle XV). El vell recinte emmurallat romà va quedar petit i la ciutat es va estendre cap als dos costats de l’Onyar.
Entre el patrimoni monumental que reflecteix aquest creixement hi ha la catedral (s. XI – XVIII), que amb la seva gran nau, és l'espai gòtic voltat més ample del món. Tanmateix, la primera catedral de Girona va ser la basílica de Sant Feliu, que actualment és un dels edificis gòtics més representatius de la ciutat, sobretot l'esvelt campanar (s. XIV-XVI). A l’interior conserva obres d'art remarcables, com els vuit sarcòfags pagans i paleocristians (s. IV) i el Crist Jacent (s. XIV) del mestre Aloi.
Per la seva banda, el monestir de Sant Daniel s’ubica en una extensa zona verda a tocar de la ciutat i actualment acull una comunitat de monges benedictines. L'església guarda el sepulcre del sant i el claustre és un bell exemple de construcció romànica amb afegits gòtics.
A dos quilòmetres seguint el riu Galligants, s’aixeca un altre monestir: Sant Pere de Galligants, actual seu de Girona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Exemple de romànic català, destaca per la iconografia dels capitells de la nau central i del claustre.
A tocar de Sant Pere de Galligants hi trobem els Banys Àrabs, uns banys públics que també testimonien el creixement demogràfic i urbanístic de la Girona medieval. Segueixen el model de les termes romanes, dels banys musulmans i de les mikvés jueves.
Tot i així, un dels gran símbols de la Girona medieval és el Call. Es va començar a formar al segle XII a partir del carrer de la Força, quan s'hi van instal·lar famílies jueves que abans vivien als voltants de la catedral. Hi van residir importants pensadors com el metge poeta filòsof i exegeta Mosse ben Nahman, més conegut com a Bonastruc ça Porta. Al Call gironí hi van arribar a viure fins a 800 persones i avui és una de les zones més concorregudes de la ciutat.