Little has changed in the urban morphology of Peratallada since medieval times. And not only has it not expanded beyond the city walls, but it has managed to preserve its architectural and urban origins as can be appreciated when walking through its narrow and winding streets. Not for nothing is it one of the most important town centres of Catalonia in terms of medieval architecture.
The fortified town is concentrated on top of a huge natural sandstone rock, artificially carved to give height (hence the name “pedra tallada” or "carved stone"). At the top, we find the Castle (11th century, but with signs that there might have been an earlier structure), with its Keep Tower and Palace.
A wall that formed the first enclosed area extends around the Castle, which was surrounded by two further walls. Of this defensive system, some of the walls, the valleys dug into the rock, towers such as the Torre de les Hores (Clocktower) and the Portal de la Verge (Gateway of the Virgin) still survive. The town was therefore divided into three sections between the walls, which accentuate the network of passageways and alleys.
About 200 metres to the north, outside the walls, is the parish church of Sant Esteve, dating from the late Romanesque period.
The name Pals (derived from the Latin palus, "marshy terrain") perfectly describes the geographic framework of marshes and swamps that existed on this stretch of coast. Therefore, it is not without reason that the town originated at the top of a hill, above the plain. Today, the historic centre of Pals, known as the Pedró Quarter, allows one to make a tour of the medieval past of the village.
Projecting above the roofs of the old town is the
Torre de les Hores (Clock Tower), the only remaining evidence of the old
castle of Pals. It was the Keep Tower, circular and in the Romanesque style, built on a podium of natural rock. Its name comes from the small Gothic bell tower of three pilasters that was added in the 15th century.
The
Church of Sant Pere is a building with a single nave, built in the Gothic style, with some later additions such as the Baroque portal. This replaces an earlier Romanesque building (12th century) of which the remains of the western façade have been preserved, incorporated into the current front façade. In building the nave, they probably made use of the stone from the Castle, which was in ruins.
The
walls of Pals are one of the best preserved in the
Empordà region. The course of the wall remains virtually intact, and only a few sections have been transformed or destroyed, particularly on the eastern and southern sides, which is where the town has been extended. The interior of the old town is a complex of narrow and steep streets, which are centred around the
Carrer Major, which has covered sections. What gives unity to the whole complex is the
yellowish colour of the walls which derives from the sandstone with which they are built.
Given its privileged position, located on a hill in the mountains of the Serra Grossa and on the left bank of the Sénia river, Ulldecona is the perfect example of a frontier castle. During the Arab occupation, between the 8th and 11th centuries, it was an Andalusian fortification. With the conquest of the lands south of the Ebro by the Christians, it passed to the Montcada family of Tortosa in 1148, who gave it over to the Order of Knights of the Hospital of Saint John of Jerusalem, and it was transformed into a Christian Castle. A village grew up around it, thus being protected from Muslim attacks.
Currently, the fortified complex consists of three buildings - two towers and the old church - and remains of other demolished buildings, all surrounded by a perimeter wall. One of the most emblematic structures is the circular tower from the 12th century, which served as a watchtower. The upper terrace of this latter building, of which the battlements and embrasure have been preserved, offers unparallel views over the surrounding area. It is complemented by the square Keep Tower from the 13th century, which housed the stately rooms.
The Church is the most modern building within the enclosure, dating back to the 16th century. It may have replaced a primitive chapel located in the main tower of the Castle.
Although most visible structures relate to the Christian military fortification, the remains of the first Arabic Castle, such as the remnants of the wall topped by two watch towers, are still preserved today. Also within the enclosure, there are the walls of medieval dwellings and even the remains of an ancient Iberian settlement.
El castell-monestir d'Escornalbou a Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Es va formar a partir de les restes de dos edificis medievals: el Monestir de Sant Miquel , fundat el 1153; i un castell , construït sobre les restes d'una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filantrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època per convertir els edificis històrics en residències burgeses.
Durant més de sis segles, el complex va constituir la Baronia d'Escornalbou. Després de les desamortitzacions de Mendizábal (1835) va estar gairebé en ruïnes, fins a adquirir Toda el 1911. La restauració seguí una interpretació molt personal. Toda fins i tot va decidir ignorar les recomanacions i consells de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar edificis, es van aixecar torres d’estil exòtic i medieval i es van convertir zones per satisfer les necessitats i gustos del propietari.
Els resultats encara són visibles avui: de l’ antic monestir , només es conserven l’església romànica, algunes restes de la Casa Capitular i l’estructura del claustre, que esdevingué un punt d’observació / jardí amb vistes al Camp de Tarragona. El castell va ser convertit en una casa senyorial i escenari de reunions de les figures més importants de la Renaixença catalana. Destaquen la biblioteca i la rica col·lecció d’estampes, ceràmiques, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia recuperat dels seus viatges.
El poblat ibèric dels Ilergets , al municipi de Tornabous, al comtat d'Urgell, ofereix una de les principals demostracions del seu potencial polític, econòmic i comercial abans de l'arribada dels romans.
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol demostren el nivell avançat de desenvolupament urbanístic que aquesta comunitat havia assolit en el moment del seu punt àlgid, entre els segles IV i III. BC
Va ser en aquest moment quan Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutatamb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases i les innovacions, com la canalització sota el paviment, demostren el progrés de l’assentament. I, sobretot, el traçat urbà, que ha perdurat fins als nostres dies.
Les excavacions, iniciades el 1970 pel Museu Diocesà de Solsona (Museu Diocesà de Solsona) i gestionades pel Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dues àrees arqueològiques ben definides : la zona urbana , amb restes visibles i visitables; i una zona suburbana al nord, fora de les muralles de l’ oppidum , com a resultat del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que va subministrar aigua a la comunitat: anantiga piscina , avui dia assecada, situada fora de la vila emmurallada.
Al voltant del 200 aC es va encaminar la gent d’Ilergetes ibèrics i el lloc va ser abandonat. Es va produir una reocupació posterior fins al seu total abandonament a mitjan segle I aC.
L’antiga Casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures clau del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba . Convertit en museu, ens apropa a la figura fundacional de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
Acompanyat d’una exhibició audiovisual, podem seguir la seva carrera professional i la ideologia del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsem en el seu àmbit més personal, ja que l’arquitectura i els mobles són originals de la casa. Així, podem descobrir com era la vida en una casa de camp ben feta a principis del segle XX.
A excepció de l’oficina, que conté els mobles que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta de la casa es conserva intacta. Destaquen la cuina, el centre de la vida familiar i el menjador, reservat per a ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses a la majoria d’habitacions, particularment a les habitacions.
Al segle X, una xarxa de torres de guaita va delimitar el comtat d’Osona, que després va estendre els seus dominis a Anoia i Segarra. De tots ells, la torre Manresana de Prats de Rei és la que ha resistit millor el pas del temps. Tant és així que també va ser una de les escenes de la Guerra de Successió espanyola.
Al seu voltant hi havia un castell medieval de frontera , del qual només resten els fonaments de les muralles i una sala. La Torre, reconstruïda al segle XII, és l’únic element del complex en bon estat que s’ha conservat.
I està molt ben reforçat. Construïda amb pedres de carreus, la torre Manresana està dividida en tres nivells i amb un gruix minvant de paret, que va des dels 215 cm a la base fins als 160 cm a la part superior. Una de les claus de la seva seguretat va ser que només es podia entrar per una porta situada a mig camí de la torre, a la qual s’accedia a través d’una escala elevada.
La terrassa, situada a 21 metres d'alçada , ofereix una àmplia panoràmica del comtat de l'Anoia. Per aquest motiu, el 1711 va ser l’escenari d’enfrontaments entre el bàndol austríac i els Borbons per controlar la zona de Calaf.
Considered one of the main historical monuments of Tortosa, together with the
Cathedral and the
Royal Colleges, the Castle of Sant Joan, known as the Castle of La Suda, is a key witness to the
Andalusian past of the city. Also preserved here is the only
open air Islamic necropolis in Catalonia.
It was built in the 10th century under the
Caliphate of Abderraman III, on top of an ancient Roman Acropolis. Despite the height, a huge pit was excavated within the enclosure down to the level of the Ebre river to provide the fortress with water.
After the conquest of Tortosa by
Ramon Berenguer IV in 1148, the castle became a prison. It was owned by the House of Montcada and by the Templars and was the favourite residence of King Jaume I. In addition to being a Royal Palace, it has also been a Court of Justice. It currently houses a
parador de turisme.
In addition to the very important Muslim cemetery, the layout and the foundations of
the walls and the
well have also been preserved from the Islamic period. This consists of underground galleries which house a mill and two ovens.
The medieval legacy can be seen in some Gothic windows, the gunpowder store and the parade ground. However, it passed unnoticed as, in the 15th and 17th centuries; the Castle underwent many modifications for defensive reasons.
A 461 metres d'alçada, a la part alta de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar l'impressionant Castell de Claramunt vigilant i protegit per la conca d' Adena .
Jo, tot i que necessito nombroses destruccions i reconstruccions, és fortalesa del segle X és un dels exemples principals de la xarxa de castells fronterers, que van marcar la línia entre el Comtat de Barcelona i Al-Andalus.
Encomanat dels seus inicis a la casa de Claramunt, el castell esdevenir el centre administratiu dels dominis feus de Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. Tanmateix, no hi ha aletes serioses al segle XX que recupera la seva glòria amb la compra i restauració per part dels seus propis propietaris, la família Miquel .
Té l’estructura típica de castells del segle XII, amb dos recintes que ocupen més de 5.000 m2: el sobirà o recinte superior, amb la zona residencial, la Sala Gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre de conservació; l’altre, el recinte jussà o inferior, assigna els serveis del castell i l’actualització és un gran pati envoltat de muralles.
També es conserven les restes de l’ església romànica de Santa Maria , la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.
Between 75,000 and 40,000 years ago, the cliff of Capelló was a shelter for Neanderthals, an extinct species of hominid who were organised into small communities of hunter-gatherers. Thousands of years later, Abric Romaní revealed to archaeologists what life was like for a species who shared common evolutionary ancestry with modern man.
In terms of the number and the importance of the findings, Abric Romaní has become one of the principal Middle Palaeolithic sites on the Iberian Peninsula. Thanks to these discoveries, it is possible to reconstruct the modus vivendi of these communities and their interaction with the natural environment in which they lived.
In addition, Abric Romaní, which is still in the process of excavation, has, for the first time allowed us to determine (for Neanderthal groups) the occupation strategies, the structure of their dwellings, subsistence strategies, the technologies of fire and tools, etc. Notable among the remains recovered are scores of wooden objects (the largest collection in the world with such an ancient chronology), close to 200 fireplaces and numerous tools made of stone and bone that demonstrate some very technically advanced production systems.
Abric Romaní forms part of the NEAN-Capellades Prehistoric Park, which includes some 20 archaeological sites in total, and acts as a centre for the dissemination of prehistory and the promotion of cultural tourism.
