Historical

El poblat ibèric dels Ilergets , al municipi de Tornabous, al comtat d'Urgell, ofereix una de les principals demostracions del seu potencial polític, econòmic i comercial abans de l'arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol demostren el nivell avançat de desenvolupament urbanístic que aquesta comunitat havia assolit en el moment del seu punt àlgid, entre els segles IV i III. BC
 
Va ser en aquest moment quan Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutatamb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases i les innovacions, com la canalització sota el paviment, demostren el progrés de l’assentament. I, sobretot, el traçat urbà, que ha perdurat fins als nostres dies.
 
Les excavacions, iniciades el 1970 pel Museu Diocesà de Solsona (Museu Diocesà de Solsona) i gestionades pel Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dues àrees arqueològiques ben definides : la zona urbana , amb restes visibles i visitables; i una zona suburbana al nord, fora de les muralles de l’ oppidum , com a resultat del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que va subministrar aigua a la comunitat: anantiga piscina , avui dia assecada, situada fora de la vila emmurallada.
 
Al voltant del 200 aC es va encaminar la gent d’Ilergetes ibèrics i el lloc va ser abandonat. Es va produir una reocupació posterior fins al seu total abandonament a mitjan segle I aC.

L’antiga Casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures clau del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba . Convertit en museu, ens apropa a la figura fundacional de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.

Acompanyat d’una exhibició audiovisual, podem seguir la seva carrera professional i la ideologia del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsem en el seu àmbit més personal, ja que l’arquitectura i els mobles són originals de la casa. Així, podem descobrir com era la vida en una casa de camp ben feta a principis del segle XX.

A excepció de l’oficina, que conté els mobles que Prat de la Riba tenia a Barcelona, ​​la resta de la casa es conserva intacta. Destaquen la cuina, el centre de la vida familiar i el menjador, reservat per a ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses a la majoria d’habitacions, particularment a les habitacions.

Al segle X, una xarxa de torres de guaita va delimitar el comtat d’Osona, que després va estendre els seus dominis a Anoia i Segarra. De tots ells, la torre Manresana de Prats de Rei és la que ha resistit millor el pas del temps. Tant és així que també va ser una de les escenes de la Guerra de Successió espanyola.

Al seu voltant hi havia un castell medieval de frontera , del qual només resten els fonaments de les muralles i una sala. La Torre, reconstruïda al segle XII, és l’únic element del complex en bon estat que s’ha conservat.

I està molt ben reforçat. Construïda amb pedres de carreus, la torre Manresana està dividida en tres nivells i amb un gruix minvant de paret, que va des dels 215 cm a la base fins als 160 cm a la part superior. Una de les claus de la seva seguretat va ser que només es podia entrar per una porta situada a mig camí de la torre, a la qual s’accedia a través d’una escala elevada.

La terrassa, situada a 21 metres d'alçada , ofereix una àmplia panoràmica del comtat de l'Anoia. Per aquest motiu, el 1711 va ser l’escenari d’enfrontaments entre el bàndol austríac i els Borbons per controlar la zona de Calaf.

Considered one of the main historical monuments of Tortosa, together with the Cathedral and the Royal Colleges, the Castle of Sant Joan, known as the Castle of La Suda, is a key witness to the Andalusian past of the city. Also preserved here is the only open air Islamic necropolis in Catalonia.

It was built in the 10th century under the Caliphate of Abderraman III, on top of an ancient Roman Acropolis. Despite the height, a huge pit was excavated within the enclosure down to the level of the Ebre river to provide the fortress with water.

After the conquest of Tortosa by Ramon Berenguer IV in 1148, the castle became a prison. It was owned by the House of Montcada and by the Templars and was the favourite residence of King Jaume I. In addition to being a Royal Palace, it has also been a Court of Justice. It currently houses a parador de turisme.

In addition to the very important Muslim cemetery, the layout and the foundations of the walls and the well have also been preserved from the Islamic period. This consists of underground galleries which house a mill and two ovens.

The medieval legacy can be seen in some Gothic windows, the gunpowder store and the parade ground. However, it passed unnoticed as, in the 15th and 17th centuries; the Castle underwent many modifications for defensive reasons.

A 461 metres d'alçada, a la part alta de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar l'impressionant Castell de Claramunt vigilant i protegit per la conca d' Adena .

Jo, tot i que necessito nombroses destruccions i reconstruccions, és fortalesa del segle X és un dels exemples principals de la xarxa de castells fronterers, que van marcar la línia entre el Comtat de Barcelona i Al-Andalus.

Encomanat dels seus inicis a la casa de Claramunt, el castell esdevenir el centre administratiu dels dominis feus de Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. Tanmateix, no hi ha aletes serioses al segle XX que recupera la seva glòria amb la compra i restauració per part dels seus propis propietaris, la família Miquel .

Té l’estructura típica de castells del segle XII, amb dos recintes que ocupen més de 5.000 m2: el sobirà o recinte superior, amb la zona residencial, la Sala Gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre de conservació; l’altre, el recinte jussà o inferior, assigna els serveis del castell i l’actualització és un gran pati envoltat de muralles.

També es conserven les restes de l’ església romànica de Santa Maria , la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.

Between 75,000 and 40,000 years ago, the cliff of Capelló was a shelter for Neanderthals, an extinct species of hominid who were organised into small communities of hunter-gatherers. Thousands of years later, Abric Romaní revealed to archaeologists what life was like for a species who shared common evolutionary ancestry with modern man.

In terms of the number and the importance of the findings, Abric Romaní has become one of the principal Middle Palaeolithic sites on the Iberian Peninsula. Thanks to these discoveries, it is possible to reconstruct the modus vivendi of these communities and their interaction with the natural environment in which they lived.

In addition, Abric Romaní, which is still in the process of excavation, has, for the first time allowed us to determine (for Neanderthal groups) the occupation strategies, the structure of their dwellings, subsistence strategies, the technologies of fire and tools, etc. Notable among the remains recovered are scores of wooden objects (the largest collection in the world with such an ancient chronology), close to 200 fireplaces and numerous tools made of stone and bone that demonstrate some very technically advanced production systems.

Abric Romaní forms part of the NEAN-Capellades Prehistoric Park, which includes some 20 archaeological sites in total, and acts as a centre for the dissemination of prehistory and the promotion of cultural tourism.

Tarragona and its surrounding area retains important traces of the Roman influence in the Iberian Peninsula. The archaeological complex of Tarraco was declared a World Heritage Site in 2000: the urban development of the city, as well as the density and the quality of the remains, make it a universal and incomparable asset.

The archaeological complex includes several monuments from the 3rd century BC until the 6th century AD, which are very well preserved. All of these are characteristic of provincial capitals, as was ancient Tarraco. The walls are notable for being the oldest construction in the city and an example of military engineering. Of the forum, the large square in which much of public life was focused, a section of arcade of the Basilica and part of a street are preserved; the rest of the complex is still hidden beneath the footprints of the modern buildings.

The theatre was built in an area outside the walls, very close to the forum and, as was usual, made use of the slope of the land. The three elements that define a Roman Theatre have been partially preserved: cavea (or the tiered seating), orchestra and scaena (stage). In the circus, the space where the cart races were run, a good part of the vaults and some sections of terracing, the remains of the façade and the podium, can be seen today, as well as some of the monumental doors through which the building was accessed.

But without doubt, the amphitheatre is the most iconic of the Roman trail in the city, and completes the trilogy of theatrical buildings. The characteristic arena is present – where all the spectacles were performed - surrounded by the cavea to accommodate the public; the remains visible today in the arena are from the Basilica and the Romanesque church of Santa Maria del Miracle ( 12th century), built on the same spot where the popular Saints of Tarragona, Fructuós, Auguri and Eulogi, suffered martyrdom.

On the outskirts of the city, near the Francolí River, the Early-Christian Necropolis constitutes one of the most extensive and important burial areas of Tarraco: this exceptional cemetery is considered the largest and most important in the whole of the west of the Roman Empire, with more than 2,000 burials.

Around Tarraco we find other buildings of great importance such as the Ferreres Aqueduct (Devil's bridge), the Triumphal Arch of Barà, the mausoleum of Centcelles, the Mèdol quarry and the Villa of Els Munts, among others.

Founded as a military camp by Gnaeus Cornelius Scipio, Tarraco prospered both thanks to its coastal location and to its position in relation to the land routes to the interior of the peninsula. Thus, the city became a Roman colony, head of a conventus -a judicial demarcation - and capital of the province of Hispania Citerior and Tarraconensis.

To pass through the gates of the Palau Moja is to discover how the high bourgeoisie lived in the 18th and 19th centuries in Barcelona. The house was the property of two of the most important men of the city, which became a meeting point for the high society of the age.

Josep de Copons, Marquis de Moja, and his wife, Maria Luisa Descatllar, commissioned its construction from the architect Josep Mas. In 1784 he opened the building, which combines Baroque elements with influences of French Neoclassicism. Notable from this first stage, is the Grand Salon, with paintings by Francesc Pla, known as "El Vigatà", and the façades. Interestingly the main door is located in Carrer Portaferrissa. At this time the Ramblas was still a watercourse that had just began to be developed.

In 1870, the Marquis of Comillas, father-in-law of Eusebi Güell, bought the Palace and adapted it to the taste of the period. One of the most visible renovations was the Staircase of Honour. Also dating from then are the blue, pink and green salons. Jacint Verdaguer lived there for 15 years as a family chaplain and almoner.

After the fire of 1971, the Palace was abandoned for eleven years. It is currently the headquarters of the Cultural Heritage Department of the Catalan Government’s Ministry of Culture.

A la riba del riu Gaià, trobem el monestir de Santes Creus , que era el centre d’un dels dominis monàstics més extensos i influents del Regne d’Aragó. Amb una arquitectura sòlida, seriosa i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs cistercencs (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet ). Visitar Santes Creus és reviure un moment en què la puresa i la distància del món de les persones es van concretar en un lloc ben arrelat a la terra.

Fundat el 1160, el punt àlgid de Santes Creus es trobava entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i la família reial. Els reis, Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva dona, Blanca d’Anjou, eren patrons del monestir i van optar per ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració de les tombes reials, el 2010, va permetre que es descobrissin intactes les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, les úniques restes dels Reis i Reines de la Corona d’Aragó.

El pla fonamental del monestir va organitzar els espais segons les necessitats de la comunitat. L’església, que es va obrir per al culte el 1225, és un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i aportar sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, que data del segle XIV, el primer d’estil gòtic de la Corona d’Aragó.

Built on an excellent vantage point, the medieval castle of Miravet is one of the best examples of the architecture of the Order of the Templars in Europe. This military and religious building is Arab in origin and was built in the defensive style of the castles Terra Santa, with majestic walls that rise up over the River Ebro.

After its conquest in 1153, it became the property of the Christians and Ramon Berenguer IV gave it to Pere de Rovira, master of the Knights Templar in Hispania and Provence, who reconstructed the castle transforming it into one of the main centres of Christian power on the Iberian Peninsula.

Its uniformity of construction shows that the Templars constructed the building in a relatively short time. Nevertheless, the remains of an Andalusian fortress are evident especially in the lower sections of the wall and in part of the buildings of the upper enclosure.

Beyond the Castle, Miravet is a walled citadel with constructions on different levels. Its forms are blunt and austere i, like a form of medieval hive, in that within the walls, the community had everything needed for day-to-day living.