Històric

Situat a la part baixa de la ciutat, a tocar del fòrum i de la zona portuària, el Teatre romà de Tàrraco és un dels primers edificis d’espectacles de la ciutat i un testimoni destacat de la vida cultural en època romana.

Construït a inicis del segle I aC, en temps de l’emperador August, es va aixecar en un indret estratègic, aprofitant el desnivell natural del terreny per recolzar-hi la graderia. Amb una capacitat aproximada de 6.000 espectadors, el teatre acollia representacions i actes públics en una de les zones amb més activitat de Tàrraco.

De l’edifici se’n conserven les parts principals: la cavea o graderia, de la qual es mantenen les primeres files; l’ochestra, l’espai semicircular reservat a les autoritats; i l’scaena, on tenien lloc les representacions. També es poden identificar elements de l’estructura original, com algunes de les escales que organitzaven l’espai.

El teatre va estar en funcionament fins a finals del segle II dC, moment en què va deixar d’utilitzar-se com a espai escènic i va adoptar altres usos. Tot i haver estat ocult fins a finals del segle XIX i haver patit una important destrucció, el teatre romà de Tàrraco és un element imprescindible per entendre una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari.

La Nau Gaudí de Mataró és una de les primeres obres d’Antoni Gaudí. Construïda l’any 1883, formava part del projecte de la Cooperativa Obrera Mataronense, impulsada per l’industrial Salvador Pagès, un dels líders del moviment cooperatiu de finals del segle XIX i proper a les idees del socialisme utòpic.

El projecte preveia un gran complex amb fàbriques, habitatges i equipaments socials. D’aquest conjunt, però, només se’n van construir alguns elements, entre els quals destaca la nau destinada al blanqueig de cotó, l’únic edifici principal que s’ha conservat.

La nau és un espai ampli i diàfan de gairebé 600 metres quadrats, resolt amb tretze arcs parabòlics de fusta que sostenen la coberta sense necessitat de columnes. Aquesta solució, innovadora en el seu moment, mostra ja l’enginy estructural de Gaudí i la seva capacitat per crear espais funcionals amb una gran força arquitectònica.

A diferència de les seves obres més conegudes, aquí Gaudí opta per una arquitectura austera, on els materials i els elements estructurals esdevenen protagonistes. A pocs metres de la nau també es conserven les latrines, la construcció més antiga del recinte. En aquesta modesta construcció Gaudí ja anticipava solucions de ventilació i detalls decoratius, recursos que l’arquitecte utilitzarà més endavant.

Avui, la Nau Gaudí és un espai museístic que permet descobrir els inicis d’un dels arquitectes més universals i conèixer obres d’artistes contemporanis de la mà del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró i la Col·lecció Lluís Bassat.

Coronant la punta dels Guíxols i dominant la badia de Sant Feliu, la Caseta del Salvament Marítim és un testimoni singular de la història de la protecció i el rescat a la costa catalana.

L’edifici, inaugurat el 1890, es va situar en un punt estratègic des d’on es controlaven els ports naturals de l’Abric i de Calassanç, en aquell moment especialment vulnerables. A més d’acollir els nàufrags i els voluntaris que feien el servei de vigilància i salvament, la caseta servia per guardar els equips de rescat, com el bot salvavides, el carro varador o el canó llançacaps, juntament amb una àmplia varietat d’eines i materials indispensables per a les operacions.

La Caseta i el seu fons formen un conjunt patrimonial únic pels materials que conserva i pel fet de mantenir-se en el seu emplaçament original. A l’interior s’hi conserven peces originals de finals del segle XIX, com el bot salvavides, a més d’instruments, documentació i altres elements vinculats a l’activitat marítima.

Avui en dia és una de les seus del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. Aquest espai permet conèixer de prop com s’organitzaven els rescats i com es protegien les vides dels mariners en un entorn marítim sovint imprevisible.

La Torre Bellesguard és una de les obres més singulars d’Antoni Gaudí a Barcelona. Situada al peu de la serra de Collserola, s’aixeca en un indret amb més de dos mil anys d’història. S’hi han trobat restes ibèriques i romanes, ha estat refugi de bandolers i ha acollit el palau del rei Martí l’Humà, l’últim monarca del Casal de Barcelona.

A principis del segle XX, Gaudí hi va construir una residència per a la família Figueres inspirada en aquest passat. L’edifici recorda la forma d’un castell, amb merlets, finestres d’aire gòtic i una gran agulla coronada per una creu de quatre braços. Tot i això, Gaudí interpreta l’estil gòtic amb llibertat i el combina amb solucions arquitectòniques pròpies, com l’ús de forjats, bancs de mosaics de ceràmica i finestrals de colors.

La torre està construïda amb pedra verdosa extreta del mateix terreny, cosa que integra l’edifici en el paisatge. A l’interior destaquen els espais lluminosos, el pati de l’escala i les golfes de maó vist, que mostren l’enginy arquitectònic del mestre.

Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional el 1969, la Torre Bellesguard és avui un espai visitable que permet descobrir un dels tresors més amagats de Gaudí i la llarga història de l’indret.

Si volem fer un viatge en el temps i endinsar-nos en la memòria de la Guerra Civil Espanyola, el Poble Vell de Corbera d’Ebre és una parada obligada.

Situat al capdamunt del turó de la Montera, és un dels espais més simbòlics de la Batalla de l’Ebre, la més dura i decisiva de la Guerra. Entre el 25 de juliol i el 16 de novembre de 1938, després de 115 dies intensos de conflicte, la vida a Corbera d’Ebre va canviar.

El nucli antic del poble, que estava situat a la primera línia del front republicà, va ser destruït a conseqüència dels bombardeigs aeris i de l’artilleria de l’exèrcit franquista. El poble va quedar abandonat i, amb el temps, el veïnat es va traslladar a la part baixa del turó i va construir el Poble Nou.

Ara el Poble Vell és un espai de memòria, un museu a l’aire lliure. Permet conèixer els fets històrics i les conseqüències devastadores de la guerra de primera mà. A més dels carrers i les seves cases, també podrem contemplar els monuments a les Brigades Internacionals i la ‘Flama permanent’, l’escultura ‘La Bota’, de Joan Brossa, i ‘La Foradada’. El que no ens podem perdre és l’Abecedari de la Llibertat, un conjunt de 28 obres distribuïdes pel poble per reivindicar el valor de la paraula per sobre de la força i la violència, i l’Església Vella de Sant Pere, un espectacular edifici barroc de finals del segle XVIII que es va mantenir en peu malgrat la batalla. Posteriorment, ha estat restaurada i ara acull esdeveniments artístics i culturals.

Des del 1992 el Poble Vell de Corbera d’Ebre fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya i constitueix un monument a la Pau.

Dalt d'un turó i a 59 metres sobre el nivell del mar es troba el castell de Castelldefels. Aquest conjunt monumental, que dona nom a la vila, es va aixecar al segle X sobre el que havia sigut un poblat iber i, posteriorment, una vila romana.

El castell es va construir en un punt estratègic amb vistes al mar Mediterrani, en una zona dominant per controlar el territori i la franja costanera.

Durant segles, va ser utilitzat com a fortalesa per defensar el territori de la baronia de l’Eramprunyà i al segle XVI es va restaurar i fortificar contra els atacs de corsaris barbarescos.

Al segle XVIII la pirateria va començar a desaparèixer i el castell va passar a ser propietat de diverses famílies nobles. Un nom que va lligat a la fortificació és el del banquer Manuel Girona, que el 1897 va comprar i liderar la rehabilitació d’aquest símbol icònic de la ciutat.

Ja al segle XX, durant la Guerra Civil, es va utilitzar com a centre d’instrucció militar per les autoritats republicanes al 1937 i inicis de 1938, i poc després, al març del mateix any, el castell i l’església es van convertir en presó disciplinària de brigadistes internacionals. Si visitem l’església de Santa Maria de Castelldefels hi podrem observar grafits originals d’aquests brigadistes. Aquesta església, del segle X, és l’espai del conjunt que conserva restes més antigues, amb murs d’època ibèrica, romana, medieval, moderna i contemporània.

El castell i l’església han estat declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

També ens sorprendran la sala d’Esgrima, decorada amb pintures del segle XVIII, i la sala institucional, o la sala Noble, testimoni de grans festes i celebracions de la burgesia catalana d’inicis del segle XX, que encara conserva la seva decoració neogòtica.

Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.

El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà, una construcció que va ser al mateix temps castell, palau i presó, és un dels pocs exemples de l’arquitectura romànica civil que es conserven en territori català.

Situat enmig de la vila medieval, aquesta construcció va ser, durant segles, la residència dels senyors de la contrada, els bisbes de Girona. Els eclesiàstics van obtenir el control absolut sobre la Bisbal (d’aquí en deriva el topònim) gràcies al rei Jaume I, que els va atorgar la jurisdicció civil i criminal de la ciutat. El castell es va convertir en la seu del poder espiritual i terrenal dels seus senyors. Des de la seva talaia privilegiada al centre de la vila, els bisbes controlaven les terres banyades pel riu Daró i també administraven justícia, d’aquí la necessitat d’una presó.

El primer que crida l’atenció del Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà és la seva grandària i monumentalitat. De planta rectangular, l’edifici original romànic ha estat modificat diverses vegades amb estructures d’altres estils (com la porta i algunes finestres renaixentistes de la façana). Com a elements característics del romànic hi trobem finestres adovellades de mig punt a la façana nord-est i nord-oest del castell. En aquesta última, també hi podem observar un basament construït amb lloses inclinades, que es coneix com a opus spicatum, tècnica molt utilitzada durant l’antiguitat i la primera edat mitjana. Ja dins del castell, passarem per un corredor plenament romànic, cobert per una volta de quart de cercle i, baixant l’escala trobarem la cèlebre presó del castell, una sala rectangular coberta amb volta de mig punt.

Les portes de les cinc sales del primer pis també estan coronades per aquests arcs. I si a baix de tot hi tenim la presó, la part més elevada és la que ocupa la capella de Sant Miquel, també romànica. El temple es troba dins un espai rectangular que, vist des de fora, és el que més sobresurt de tot el conjunt. D’una sola nau, l’església està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada.
 
El Castell-Palau de la Bisbal d’Empordà forma part de l’escapada ‘Cap de setmana romànic: L’Empordà’.




Autors de les fotografies: Toniher i PMRMaeyaert.

Escrivans, il·luminadors i miniaturistes treballaven colze a colze a l’escriptori del monestir de Ripoll, un dels centres de referència cultural de l’Europa medieval. Aquest cèlebre escriptori va produir nombrosos manuscrits de gran qualitat artística, sobretot sota l’impuls de l’abat Oliba. Fetes al primer quart del segle XI, la Bíblia de Ripoll i la Bíblia de Rodes són les més il·lustrades que ens han arribat del període romànic.

El monjo Guifré va ser l’únic copista de les Bíblies; el principal il·lustrador era, tal com l’han definit els historiadors, “un dibuixant d’estil impressionista”.  Amb un estil ben diferent, trobem un tercer monjo que hi participa. S’identifica clarament gràcies a una característica peculiar: tenia per costum fer les cares rodones, una mica plenes i utilitzava eines com el compàs i el tiralínies per traçar rodones i ratlles rectes.

La Bíblia de Ripoll és un volum de gran format (550x370mm) que conté 465 folis. A més de les Sagrades Escriptures, el còdex inclou 210 pròlegs, sumaris i altres textos introductoris, que fan de la Bíblia de Ripoll una mena de “gran enciclopèdia il·lustrada medieval”. La “font” dels textos és l’escriptura carolíngia pura del monjo Guifred, el copista únic d’aquesta obra. Les impressionants miniatures i dibuixos que conté li han donat renom: hi trobem 20 folis totalment il·lustrats amb miniatures que van inspirar la iconografia de la cèlebre portalada del monestir.

Però la de Ripoll no va ser la única bíblia que va sortir del ric escriptori del monestir. El primer quart del segle XI va ser prolífic i, en total, van ser tres els còdex d’aquest tipus que es van elaborar a Ripoll. Actualment només se’n conserven dos, ja que un d’ells va desaparèixer a l’incendi de l’any 1835.

La Bíblia de Ripoll va ser copiada a l’escriptori i traslladada a Marsella pels monjos del Monestir de Sant Víctor quan les dues abadies es van unir l’any 1070. Finalment, ja al segle XVII, el manuscrit va anar a parar al Vaticà gràcies a un nebot del papa Pau V, concretament a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

El tercer còdex és el que coneixem com a Bíblia de Rodes i va ser un regal de l’abat Oliba al monestir de Sant Pere de Rodes amb motiu de la consagració de la seva església monàstica (1022). D’aquí que es conegui amb el nom del monestir empordanès, d’on va ser robada al segle XVII pel mariscal francès Noailles durant l’espoli del monestir, i venuda posteriorment al rei Lluís XV.

La Bíblia de Rodes està escrita sobre vitel·la amb el que es coneix com escriptura carolíngia pura. Originalment tenia un total de 566 folis que, ja al segle XVIII i en mans dels francesos, es van dividir en quatre volums. La riquesa artística de les seves miniatures és important per sí mateixa però, sobretot, per la gran influència que van tenir a l’hora d’inspirar la pintura i l’escultura romàniques. Els historiadors de l’art donen per fet que les il·lustracions de la Bíblia van inspirar un fresc de la Crucifixió de Crist recuperat al claustre de Sant Pere de Rodes, alguns dels seus capitells historiats (avui, al Museu Nacional de l’Edat Mitjana de París) i escenes de la magnífica portalada de Ripoll. Actualment es conserva a la Biblioteca Nacional de França. El 2002 i el 2007, uns mil anys després de la seva edició original, els dos exemplars es van reeditar en format facsímil.