Escoles

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

Des de la seva ubicació privilegiada en un puig de la Serra Grossa i al marge esquerre del riu de la Sénia, el castell d’Ulldecona és l’exemple clar de castell de frontera. Durant l’ocupació àrab, del segle VIII a l’XI, era una fortificació andalusí. Amb la conquesta de les terres al sud de l’Ebre pels cristians va passar a la família Montcada de Tortosa el 1148, que el va cedir a l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i es va transformar en un castell cristià. Al seu voltant s’hi va anar agrupant la població, que es protegia així dels atacs musulmans.

Actualment el conjunt fortificat consta de tres edificacions -dues torres i l'antiga església-, i restes d'altres enderrocades, envoltat tot d'una muralla perimetral. Una de les estructures més emblemàtiques és la torre circular, del segle XII, que servia de talaia. I és que des de la terrassa superior, que conserva els merlets i espitlleres, es té una vista privilegiada de la zona. Es complementa amb la torre de l’homenatge del segle XIII, quadrada, que allotjava les estances senyorials. 

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que data del segle XVI. Podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal del castell.

Tot i que les estructures més visibles es corresponen a la fortificació militar cristiana, es conserven encara els vestigis del primer castell àrab com les restes de la muralla, culminada per dues torres de control. En el recinte també s’han trobat murs d'habitacles medievals i fins i tot les restes d’un antic assentament ibèric.

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.

El naixement de la canònica de Santa Maria de Vilabertran és un símbol del moviment de reforma de finals del segle XI que lluitava contra les imposicions nobiliàries en els nomenaments eclesiàstics.
 
Amb aquest posicionament, el clergue Pere Rigau va aconseguir aplegar una comunitat de capellans que vivien a la casa annexa de l’església de Santa Maria de Vilabertran. Al 1080 van fundar un monestir que seguiria la regla de Sant Agustí en unes terres donades per famílies de la zona. Avui aquesta es considera una de les primeres comunitats de clergues agustinians de Catalunya que, a més, ha deixat com a llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
 
El conjunt arquitectònic, construït entre els segles XII i XIII, estava format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. Aquesta és l’element més destacat, especialment la creu processional del seu interior, considerada la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya.
 
Posteriorment es va ampliar la canònica amb la capella funerària dels Rocabertí (segle XIV), el palau abacial (segle XV) i el pati emmurallat (segle XVIII) que recollia les dependències externes del recinte de clausura.

Baetulo es va fundar ex novo al voltant de l’any 100 aC com una de les primeres colònies de la Hispania Tarraconensis. Però va ser sobretot en època d’August que es va convertir en una ciutat pròspera al litoral mediterrani, famosa per la seva producció i exportació vitivinícola, com ho demostren les àmfores de vi de Baetulo trobades per tot l’Imperi. Avui les restes museïtzades d’aquesta colònia romana, que va donar lloc a l’actual Badalona, són unes de les més ben conservades de Catalunya.
 
Les primeres excavacions regulars, en el primer terç del segle XX, van fer aparèixer les primeres troballes. Tot i així, la museïtzació del patrimoni romà de la ciutat va començar el 1955, quan es van descobrir les termes de Baetulo en un magnífic estat de conservació. Al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que es va inaugurar el 1966.
 
Després de les reformes realitzades el 2010, aquest equipament mostra en un circuit circular de més de 3.000 m2 les termes (conservades en la seva totalitat), el decumanus i el cardo maximus, amb un conjunt d’habitatges (insulae) i botigues (tabernae), a més de les restes de les clavegueres. En el recorregut s’ubica l’exposició permanent, on destaquen peces com la Tabula Hospitalis. La joia del museu, però, mesura només 28 cm: és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Els efectes sonors, la il·luminació i elements de reconstrucció històrica completen els espais per submergir-nos en l’antiga Baetulo.
 
Altres elements que es poden visitar de la Badalona romana són la Domus dels Dofins (amb mosaics de gran qualitat i restes de pintures murals originals), el Jardí de Quint Licini (amb les restes d’una piscina romana) i un tram de 38 metres del conducte d’aigües amb volta de canó, que proveïa d’aigua potable les domus, les fonts públiques i les termes. Són mostres de l’esplendor al qual va arribar la ciutat.

"Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino”. Aquesta inscripció en una làpida del Museu d’Història de Barcelona mostra el nom sencer amb què els romans van fundar la ciutat que donaria lloc a l’actual Barcelona els anys 15-13 aC,  durant l’època de l’emperador August. Durant segles va ser una destacada colònia de la Laietània, que va anar guanyant un paper més important en el període final de l'antiguitat.
 
Tot i que gran part de ciutat romana continua amagada, nombroses intervencions arqueològiques segueixen aportant informació sobre com era Barcino. Actualment es poden veure diverses restes museïtzades.
 
Una part significativa de la colònia és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona, on també es conserven testimonis dels seus monuments i de la vida quotidiana dels seus habitants. Es complementa amb les Domus d’Avinyó i d’Honorat, habitatges residencials que van pertànyer a importants personatges de Barcino.
 
A l’espai central del fòrum tot apunta que s’hi aixecava un imponent temple dedicat a August, del qual es conserven in situ tres columnes a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. No molt més lluny, dins l’actual Pati Llimona, hi trobem les restes monumentals de la Porta de Mar i de les termes que estaven situades a l’exterior de l’entrada marítima.
 
Són significatives també les necròpolis com la de la plaça de la Vila de Madrid, que mostra 85 elements funeraris, i la de les Drassanes Reials, que conserva un mausoleu. Ambdues es troben al voltant de les vies que sortien de Barcino.
 
Altres vestigis que es poden veure de la Barcelona romana són els fragments de la muralla (tant l’original del segle I aC com la que es va superposar al segle III dC), algunes torres de defensa, restes del fossar que es va utilitzar com a claveguera i que envoltava el perímetre de la muralla i alguns arcs i arcades d’un dels dos aqüeductes que subministraven aigua a la ciutat.
 
A fora de les muralles, Barcino tenia un extens ager on s’han identificat diverses vil·les.

T’imagines poder tocar una xemeneia de la Pedrera i, unes passes més enllà, admirar la cúpula estelada del Palau Güell? I poder entrar a l’espai de treball que tenia Gaudí dins la Sagrada Família? El Gaudí Centre de Reus és molt més que un homenatge del municipi tarragoní a un dels seus fills més il·lustres i universals. És un museu modern i interactiu que des del 2007 explica de manera didàctica la vida i obra de l’arquitecte.
 
L’espai expositiu, de 1.200 metres quadrats, està distribuït en tres plantes que plantegen un viatge des de la persona de Gaudí i el seu Reus natal fins a les claus del seu llenguatge, passant per un espai de descoberta de la seva obra.
 
La tecnologia és clau en aquest projecte museogràfic. I és que aconsegueix crear una experiència sensorial integral mitjançant una combinació de maquetes tàctils, projeccions audiovisuals immersives i efectes especials com mappings. El visitant pot experimentar en primera persona com Gaudí va jugar amb l’espai, la llum, l’aire i l’aigua en els seus edificis. I alhora pot conèixer els enigmes i els aspectes inèdits i misteriosos de la seva arquitectura.
 
El museu també exhibeix alguns objectes originals com l’únic quadern manuscrit existent de Gaudí.

Aquest edifici medieval és el regal de Dalí a Gala, la seva esposa i musa. La casa-museu Castell Gala Dalí de Púbol, oberta al públic des del 1996, resumeix molt bé la relació establerta entre els dos amants i, alhora, permet descobrir el talent creatiu de l’artista en tota mena de detalls decoratius.
 
El 1969 Salvador Dalí adquireix el castell de la baronia de Púbol, una fortificació del segle XIV-XV molt deteriorada, però amb un aspecte misteriós i romàntic que el va captivar. El propi artista es va encarregar personalment de la decoració interior, creant representacions pictòriques als murs i sostres i falses arquitectures. Va dotar les estances d’antiguitats, barroquisme tèxtil i simbologia romàntica, generant un ambient sobri i delicat, pensat per al refugi de la seva esposa.
 
Tot l’edifici rep culte a Gala, gairebé com si es tractés d’una senyora feudal. Fins i tot la parella va acordar que Dalí no la visitaria si no era amb una invitació d’ella per escrit.
 
Als anys vuitanta, el castell es va transformar en el darrer taller de Salvador Dalí. Actualment s’hi poden veure les pintures i dibuixos que Dalí va regalar a Gala, escultures d’elefants de potes llargues al jardí i una col·lecció de vestits d’alta costura. Sens dubte, però, un dels elements més significatius és el mausoleu del soterrani, dissenyat pel pintor, on fou enterrada Gala, la dama del castell.
 
El Castell Gala Dalí de Púbol forma, juntament amb la Casa Salvador Dalí de Portlligat i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès.

“Tot el que sé ho he aprés a Horta”, va afirmar un ja consolidat Pablo Picasso sobre la seva vinculació amb el municipi de la Terra Alta. Uns lligams afectius i artístics que es posen de manifest al Centre Picasso des del 1992.
 
Amb seu a l’Antic Hospital d’Horta de Sant Joan, un edifici renaixentista del segle XVI, aquesta entitat privada exposa de forma permanent reproduccions facsímils de totes les obres realitzades pel pintor malagueny en les seves dues estades al poble, el 1989 (convidat pel seu amic Manuel Pallarès per refer-se d’una malaltia) i l’estiu del 1909 (acompanyat de la seva parella Fernande Olivier). També es mostren obres evocadores d’Horta realitzades a Barcelona o París. D’aquesta manera, el Centre permet veure juntes creacions de dues etapes (els inicis i el cubisme) que actualment estan repartides en museus i col·leccions de tot el món.
 
La mostra es complementa amb objectes, fotografies i testimonis que il·lustren el pas de Picasso pel poble, com la tauleta i les cadires del bar on Picasso i Fernande jugaven al dòmino, conversaven i bevien Anís del Mono, o el cavallet de pintura que l’artista utilitzava des del seu pas per la Llotja de Barcelona.