Escoles

El 1927, el coronel tsarista exiliat Nicolai Woevodsky i la seva esposa Dorothy Webster, aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració, buscaven un lloc paradisíac en el Mediterrani on establir-se. Prop de Calella de Palafrugell, sobre un penya-segat del cap Roig, van construir-hi un castell que els lligaria a aquest indret la resta de la seva vida (fins i tot van demanar ser-hi enterrats). L’edifici estava envoltat per un idíl·lic jardí botànic, considerat un dels més importants del Mediterrani.

El propi Nicolai va dissenyar la mansió, d’estil neomedieval (imitant el monestir de Poblet), que es va començar a construir el 1931 i es va acabar el 1975. Popularment es coneix com “Cal Rus” per l’origen del seu propietari. Tot i així, el matrimoni va viure sempre a la finca que dóna a l’accés al jardí botànic. Aquest és el principal llegat de Dorothy Webster. Ella i un equip de jardiners de la zona es van encarregar de condicionar les 7 hectàrees de terreny per poder plantar-hi diferents espècies. Al 1935 eren més de 500 entre flora mediterrània, tropical i subtropical.

Quan el matrimoni va morir, la finca va passar a la Fundació Caixa Girona i després a l’Obra Social “la Caixa”, que ha convertit el terreny en un parc d’escultures d’artistes contemporanis amb obres de Jorge Oteiza, Jaume Plensa o Xavier Corberó. Cada estiu aquests jardins acullen un prestigiós cicle de concerts: el Festival Jardins de Cap Roig.

Els paisatges garrotxins han estat font d’inspiració de diverses generacions d’artistes, com queda palès visitant aquest museu. Ubicat al tercer pis de l’edifici Hospici del segle XVIII, el Museu de la Garrotxa (Olot) mostra l’activitat artística de la comarca entre finals del segle XVIII i mitjan segle XX, posant l’accent principalment en l'escola paisatgística d’Olot. Aquest corrent pictòric de la segona meitat del segle XIX, impulsat pels germans Joaquim i Marià Vayreda i per Josep Berga i Boix, va traslladar el model de l'escola paisatgística de Barbizon a l’art català.

Obres d’autors locals com Miquel Blay, Josep Clarà, Ramon Amadeu, Josep Berga i Boada, Melcior Domenge, Iu Pasqual, Francesc Vayreda, Xavier Nogués, Leonci Quera, Josep Pujol, Xavier Gosé, Laureà Barrau, entre d’altres, formen part de la col·lecció del museu.

Es completa amb la presència d’altres autors forans, principalment de tombant del segle XIX-XX com Enric Galwey, Joan Llimona, Joan Brull, Joaquim Mir i Ramon Casas, que té un lloc d’honor al museu. I és que aquest custodia des del 1919 la pintura La càrrega, un llenç de grans dimensions molt controvertit en el seu moment. També és destacable la col·lecció de cartells modernistes.

El 2016 l’exposició permanent va augmentar amb la cessió de 13 obres del MNAC d’artistes que van influir en l’escola paisatgística olotina com Rafel Benet, Ramon Martí Alsina o Modest Urgell, que permeten fer una lectura molt més completa de la col·lecció del museu. 

Ideat per l’artista i enginyer Miquel Utrillo entre 1910 i 1918, el Palau de Maricel es va convertir, des de la seva mateixa inauguració, en un clàssic de l’estil Noucentista. Actualment, el complex manté intacte el seu gran valor artístic i arquitectònic i s’ha convertit en un dels edificis més emblemàtics de Sitges.

Aquest conjunt monumental, inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern, va ser un encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927), que volia un edifici residencial on disposar de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic. Amb la reforma de l’antic Hospital de Sant Joan i la posterior annexió de diverses cases de pescadors del carrer Fonollar, Utrillo va bastir un conjunt excepcional que va merèixer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment. Per a Joaquim Folch i Torres, el Palau de Maricel era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”.

De línies austeres i respectant el color blanc característic del barri, l’exterior del Palau presenta diverses terrasses decorades amb ceràmica popular i en sobresurt la torre de Sant Miquel. La coronen una sèrie de merlets i a la façana s’hi aprecia una escultura gòtica del sant procedent del pont de Balaguer. Al llarg de tot l’edifici hi trobem el característic escut del sol ixent en vermell sobre el blau del mar, símbol del Palau ideat pel mateix Utrillo.

A l’interior, el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella, la Sala Vaixells i el claustre –des d’on hi ha una esplèndida panoràmica del Mediterrani– estructuren el Palau. De la decoració destaquen els elements escultòrics de Pere Jou i els murals del rebedor de Josep M. Sert, inspirats en la Gran Guerra europea. El conjunt es completa amb diversos elements artístics que combinen estètica i funcionalitat, obra de nombrosos artesans locals.

Les desavinences entre Deering i Utrillo van significar la fi del projecte inicial del Palau de Maricel. Tanmateix, amb la recent recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual i la reordenació museogràfica a càrrec del Museu de Maricel, aquest conjunt extraordinari ha recuperat la seva vocació com a espai dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

Jacint Verdaguer, autor de l'Atlàntida i Canigó i un dels grans artífexs de la recuperació del català com a llengua literària, va viure part de la seva infància a l’actual Casa-Museu Verdaguer de Folgueroles. Inaugurat el 1967, es tracta d’un dels museus literaris més antics de Catalunya.

La casa és del segle XVII i s’estructura en planta baixa (originalment destinada a las feines agrícoles), primer pis, golfes i eixida al darrere. Està ubicada al número 7 del carrer Major de Folgueroles, al costat de Cal Doctor (núm. 9). Quan hi va viure el jove Verdaguer les dues cases formaven un sol edifici.

El projecte es remunta als inicis del segle XX, quan sorgeix la idea de crear un museu a la memòria de Verdaguer a Folgueroles. La col·lecció -creada per l’Associació Amics de Verdaguer amb l’assessorament d’Eduard Junyent i Josep M. Garrut (conservadors del MEV i del MHCB, respectivament)- recull un fons de tres tipologies: la biogràfica, amb elements que van pertànyer al poeta; l’etnogràfica, amb múltiples objectes de vida quotidiana (al primer pis s’hi conserven els espais domèstics d’una casa de mitjans del segle XIX) i l’artística, amb peces d’artistes com Duran Camps, Pahissa i Perejaume. A la biblioteca, s’hi custodien uns 800 registres entre llibres, hemeroteca, material gràfic, sonor i audiovisual.

Joan Maragall és una de les figures cabdals de la poesia modernista, tot i que també va cultivar la prosa. Va escriure més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. Tot el seu llegat documental es troba a l’Arxiu Joan Maragall, un centre de documentació ubicat a la seva darrera residència, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.  Actualment aquest edifici està habilitat també com a casa-museu, per acostar la part més íntima d’un dels grans noms de la Renaixença.

L'Arxiu Joan Maragall reuneix un important fons documental sobre la figura i l'obra del poeta i el conjunt del Modernisme. Es va constituir el 1911, després de la mort de Maragall, per iniciativa de la seva vídua. Al 1993, el centre es va adscriure a la Biblioteca de Catalunya.

Els estudiosos de l’obra de Maragall hi trobaran una completa col·lecció d'obra manuscrita, entre la que s’hi compta un extens epistolari. L’arxiu també custodia la biblioteca personal del poeta amb un miler d’exemplars i disposa de totes les edicions de les seves obres. Al fons documental propi se li suma la biblioteca crítica sobre l’obra de l’escriptor, partitures originals sobre els seus poemes, la col·lecció iconogràfica i uns 10.000 retalls de premsa.

Tot i que l’edifici va sofrir modificacions després de la reforma de 1957, s’hi conserven diversos objectes del poeta i de la seva família. El visitant pot recórrer el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris, on hi trobarà el mobiliari original, així com fotografies i  obres d’art d’artistes modernistes com Rusiñol o Casas.

Passejar pels jardins Artigas de la Pobla de Lillet et transporta inevitablement al Park Güell de Barcelona. I és que són obra de la mateixa ment: Antoni Gaudí.

Al 1905, l’arquitecte modernista, que es va allotjar uns dies a casa de l’industrial tèxtil Joan Artigas i Alart, li va voler agrair l’hospitalitat projectant un jardí naturalista per a un terreny que tenia al costat de la fàbrica, a la vora del riu Llobregat (la denominada Font de la Magnèsia). Així és com va traslladar –a petita escala- les bases del Park Güell, on estava treballant en aquell moment. En aquest cas, però, no és un jardí urbà. Per tant, prescindeix dels grans espais oberts i de la ceràmica colorista del trencadís. Tot està realitzat principalment amb pedra rocallosa i morter, aprofitant la vegetació de la zona. És com si el parc s’hagués obert pas entre la natura.

Al llarg del recorregut el visitant es trobarà una cascada; una cova artificial amb arcs catenaris on brolla la Font de la Magnèsia; fonts; dos ponts de pedra; una plaça i, en el punt més alt, la Glorieta, que exerceix de mirador.

L’univers gaudinià està present en el mínim detall del conjunt. Jardineres, baranes, bancs... Tot imita les formes d’una natura capriciosa. Tampoc hi falten les referències cristianes: i és que les escultures de l’àguila, el lleó i el bou repartides pel conjunt, sumades a un àngel actualment desaparegut, formen els símbols dels quatre evangelistes i estarien disposades en forma de creu sobre el plànol del jardí.

Mentre la Casa Batlló mostra la imaginació desbordant de Gaudí i la Casa Amatller és una genial reinterpretació del gòtic de Puig i Cadafalch, el tercer element de la Mansana de la Discòrdia de Barcelona, la Casa Lleó i Morera, representa l’elegància dels detalls. En ella hi van treballar una quarantena dels millors artesans de l’època, seguint les ordres de Lluís Domènech i Montaner.

Al 1902, Francesca Morera va encarregar a l’arquitecte modernista reformar la finca que havia heretat a l’Eixample. Quan la propietària va morir, va continuar les obres el seu fill Albert Lleó i Morera, que és qui dóna nom a l’edifici. De fet, es repeteixen en la decoració de tot el conjunt imatges que fan al·lusió als cognoms familiars.

Domènech i Montaner va afegir un pis i un templet al capdamunt. Aquesta torre, alineada amb la terrassa del pis principal, simula una simetria inexistent en l’edifici. Destaca en tota la façana la rica decoració, sobretot les figures femenines d’Eusebi Arnau. Als balcons del primer pis quatre dames que porten a les mans instruments al·legòrics de la modernitat -fotografia, electricitat, fonògraf i telèfon- en són l’exemple més significatiu.

Un cop dins de l’edifici, tant el vestíbul com el rebedor del pis principal estan pensats per impressionar el visitant. En aquest últim, els arcs i passos de porta tenen esculpits espectaculars relleus. Un d’ells és el relat de la cançó de bressol La dida de l’infant rei, un homenatge al fill dels propietaris que va morir de nadó.

Els dos grans salons concentren bona part del treball artesanal de l’equip de Domènech i Montaner. Destaquen els vitralls: vuit plafons de mosaic i relleus de porcellana que descriuen escenes campestres amb personatges de la família. Els mobles i arrambadors que hi havia en aquestes sales es conserven al MNAC.

La Casa Lleó i Morera, com altres finques burgeses, era una “casa de renda” (la família propietària vivia al pis principal i la resta eren habitatges de lloguer). Tot i així, es va voler que tots els pisos mantinguessin el mateix rigor constructiu i qualitat estètica.

Catalunya va sobreposar-se a la crisi de la fil·loxera buscant noves formes d’organitzar els interessos econòmics i socials del camp. Així naixia a principis del segle XX el cooperativisme i l’associacionisme agraris i, amb ells, la construcció de cellers moderns i funcionals que responguessin a l’estètica “de moda” (el modernisme tardà i el noucentisme).

El Sindicat de Cooperació Agrària de Gandesa al 1919 va encarregar el seu celler cooperatiu i molí d’oli a l’arquitecte Cèsar Martinell, que ja havia projectat altres “catedrals del vi” com el celler de Pinell de Brai. Tot i que l’edifici incorpora totes les novetats tècniques i la divisió d’espais habitual en l’obra de Martinell, aquesta construcció és una de les més singulars de la seva obra agrària.

La primera singularitat del celler és la no adopció de la planta basilical. Està format per un cos principal dividit en tres naus paral·leles de diferent alçada, i dues naus més col·locades de forma transversal.

Tampoc aposta per encavalcades de fusta per al sostre ja que aquest material s’havia encarit arran de la Primera Guerra Mundial. Com a alternativa Martinell dissenya una coberta amb volta catalana de quatre punts que permet crear petites obertures triangulars, molt semblant a l’estructura ondulant de la fàbrica Aymerich de Terrassa.

A l’exterior no hi ha una façana principal, sinó que es tracten totes de manera unitària. Estan presidides per dos dipòsits d’aigua, que s’alcen com petites i estilitzades torres. Com a element decoratiu hi trobem rajola de València de color verd, que contrasta amb el blanc mediterrani de la paret.

Joan Brossa (1919-1998) va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista, difícil de catalogar, va treballar amb multitud de disciplines: la música, el teatre, el cinema i, fins i tot, la màgia. Malgrat tot, va ser pràcticament un desconegut fins al 1970, en què va publicar Poesia rasa.

El tret d’inici de la seva carrera és al 1948, quan va participar en la fundació de la mítica revista Dau al Set, una publicació que suposava l'adopció plena del surrealisme en el terreny artístic i literari. És d’aquesta època el llibre Romanços del dragolí (1948), que destil·la ironia i molt d'humor. També comença a escriure teatre de línia dadaista, dos guions cinematogràfics i, fins i tot, una peça de ballet.

Als anys cinquanta, la poesia de Brossa cada cop més reflectia les qüestions socials, la denúncia política i les teories marxistes. Fruit d'aquest gir són les publicacions Em va fer Joan Brossa (1950), Catalunya i selva (1953) i els deu llibres d'odes sàfiques. El seu teatre també va ser compromès, amb formes populars com el quadre de costums: Cortina de muralles o Or i sal en són alguns exemples.

A partir dels seixanta, la plasticitat va agafar cada vegada més força en l'obra de Brossa. El poeta manipulava els objectes per representar el concepte (poemes visuals). La col·laboració amb artistes plàstics va ser, doncs, inevitable. Va treballar amb Antoni Tàpies i Joan Miró. Amb tot, Brossa no va abandonar mai el poema escrit. Són d’aquest moment Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969-75), poemes curts i lúdics.

Va ser després de la mort de Franco que la popularitat de l'artista va créixer sense parar: premis i distincions, una exposició antològica a la Fundació Joan Miró i una gran projecció internacional. La seva obra va començar a tenir presència física a Barcelona, a través d'alguns poemes visuals corporis, com Barcino (1991-1994), davant la Catedral de Barcelona, i també amb la inauguració de l'espai de creació Brossa Espai Escènic.

L'artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho. Després de la seva mort el seu llegat va passar a la Fundació Joan Brossa, que l’ha cedit en dipòsit al MACBA.

Des del 2004, la Masia de Can Serra de Sant Adrià de Besòs acull el Museu d'història de la immigració de Catalunya (MhiC) que actua com a centre de recerca i difusió de la memòria migratòria de Catalunya. Per fer-ho, el museu ofereix una exposició permanent dividida en tres àmbits que utilitzen recursos museogràfics moderns, interactius i didàctics.

L’àmbit Humans en moviment mostra comportaments històrics dels moviments humans des de la prehistòria fins el segle XX. La visita continua a l’interior d’un antic vagó de tren de mitjans del segle XX: el Sevillano. Aquest espai vol retre homenatge a la generació protagonista de les migracions interiors del segle XX a Catalunya. Es completa amb els testimonis i records dels que en van ser viatgers. L’últim àmbit presenta les migracions del segle XXI, les que tenen lloc en un món globalitzat i en contínua transformació.

El MhiC disposa d’un centre de documentació i recursos. Part del fons són qüestionaris de memòria oral que poden omplir els protagonistes de processos migratoris.