Escoles

A partir del segle V aC, el que era un petit assentament ibèric a dalt d’un turó davant els estanys de la platja de Calafell es va convertir en un dels poblats destacats de la tribu dels cossetans. En aquell moment es va aixecar una poderosa muralla i es va traçar una extensa trama urbana. Part de la singularitat d’aquest jaciment, però, es troba en la museografia. I és que s’ha reconstruït bona part de la Ciutadella de Calafell utilitzant criteris de l’arqueologia experimental. El resultat és una aproximació científica i didàctica de com vivien realment els ibers.

De les 3 hectàrees que ocupava el poblat, gairebé s’ha excavat tot el recinte de dins de la muralla. S’ha identificat que algunes de les cases pertanyien a una elit de guerrers i, en el punt més alt, es trobava la casa del cabdill. També s’han localitzat recintes destinats a cultes domèstics, un pou d'aigua, forns per coure pa i torres que servien de magatzem.

Les dades arqueològiques extretes de les excavacions van permetre al 1992 reconstruir el poblat, seguint models museogràfics dels països nòrdics. Es va escollir plasmar l’última fase d’ocupació, al segle III aC, just abans de la romanització de la península Ibèrica. Així, es pot recórrer els carrers i entrar a les cases, que fins i tot estan moblades amb rèpliques dels objectes trobats al jaciment. Aquesta musealització ha fet que la Ciutadella de Calafell formi part des del 2007 de la xarxa europea EXARC (European Exchange on Archaeological Research and Communication).

A Tivissa, en un punt estratègic del riu Ebre des d'on es domina l'anomenada Cubeta de Móra, al 1912 es van trobar per casualitat un conjunt d'arracades, braçalets, anells, mànecs de mirall i 29 monedes d’època ibèrica. Més tard va aparèixer una figura d’una parella de bous de bronze. Però va ser el 1927 quan es va produir la troballa més important: és el que es coneix com el Tresor de Tivissa, el millor exemple d’orfebreria ibèrica que es conserva a Catalunya.

A partir d’aquí es va començar a excavar la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles de Tivissa, que s’ha considerat un dels més importants de Catalunya. Ocupava unes 4,4 hectàrees i la seva ubicació li permetia controlar les rutes comercials de grecs i fenicis per l’Ebre. No està clara la data de la seva fundació, però es creu que ja podria haver existit abans del segle VI aC. Es va abandonar a finals del segle III aC, amb l’arribada dels romans. Després s'hi va bastir un petit castell medieval.

Actualment es poden veure les restes de dues torres pentagonals, l'únic exemple d'aquest tipus d'estructura en el món ibèric. La seva situació fa pensar que en aquest cas no tenien una funció defensiva sinó que eren un element de prestigi. També estan excavats una sèrie d’habitatges situats radialment, que devien formar grups de cases o barris.

Tot apunta que a l’interior de la ciutat hi havia un santuari o lloc de culte. I és que el Tresor de Tivissa, que actualment es pot veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya, està format per 17 peces de plata dels segles IV-III aC que corresponen majoritàriament a una vaixella de luxe destinada probablement a celebracions rituals.

El jaciment del Castellet de Banyoles forma part de la Ruta dels Ibers.

En una petita península a l’actual municipi de Palamós, sobre un turó, al segle VI aC els ibers van bastir un petit nucli de població que es convertiria en el poblat fortificat més important de les tribus indiketes després d’Ullastret. Ubicat en una zona amb immillorables condicions de control i defensa, va desenvolupar la seva economia a partir del comerç amb la ciutat grega d’Empúries.

Entre el segle IV aC i III aC va ser el seu moment de màxim esplendor. Llavors l'assentament es va fortificar pel costat de més fàcil accés a la península, l'istme. La primera urbanització va ser a la part més elevada del poblat. Per guanyar terreny als pendents del turó, es van aixecar terrasses reforçades amb murs de contenció sobre les que es van construir els carrers i les cases. Avui encara es poden veure a la banda de llevant. Sembla ser que al capdamunt de l’acròpolis hi havia un temple hel·lenístic del qual se n’han trobat les restes del pòrtic d’entrada i els basaments de les columnes.

Amb la romanització, el poblat de Castell no va desaparèixer. El seu enclavament estratègic li va fer experimentar una nova esplendor al segle II aC. L’assentament es va ampliar cap al nord, fora de la muralla, ocupant el que fins llavors eren camps de sitges. A més de fer cases noves, es va crear una plaça porticada envoltada de locals comercials.

El jaciment del Castell és de gran importància tant per la seva tècnica arquitectònica com per l’estat de conservació de les restes. I és que es manté una gran part de les estructures, fins i tot paraments de més d’1,5 metres d’alçada. Es poden veure gairebé íntegres la muralla, habitacions, carrers, cisternes d’aigua i sitges per guardar-hi el gra.

El pintor Josep Guinovart i Bertran, màxim representant de l’informalisme, va passar bona part de la Guerra Civil a Agramunt, el poble de la seva mare. Llavors tenia uns 9 o 10 anys. Per fugir dels bombardejos va viure amb la seva família en una cabana al camp. Tot i que al 1941 va tornar a Barcelona, aquesta experiència el va acostar a la natura i a un entorn rural que va influir en la seva obra i el va vincular per sempre al municipi. Tant és així que al 1990 l’artista va voler crear un centre per a la creació i la promoció de l'art contemporani a Agramunt: l’Espai Guinovart.

Es va inaugurar el 1994 i ocupa l’edifici d’un antic mercat dels anys 30. En conserva les porxades laterals, on estaven ubicades les parades. Ara s’han reconvertit en galeries que mostren, de manera rotatòria, la Col·lecció de la Fundació. El gran espai central, ocupat anteriorment per parades obertes, ara acull el Mural de les quatre estacions i dues instal·lacions: La cabana i L’era.

Aquestes tres obres van ser concebudes especialment per a l’Espai Guinovart. Giren entorn a Agramunt, al seu territori, al seu paisatge i a la seva gent. De l’imaginari local es crea una visió universal que posa sobre la taula temes com el cicle vital o l’hàbitat en relació amb la natura.

El clima mediterrani -llarg estiu sec, hivern suaus i pluges a la primavera i tardor- només es troba en un 5% de la superfície de la Terra, comprès en cinc regions. Aquestes estan presents en el Jardí Botànic de Barcelona, inaugurat l’any 1999 i situat a la muntanya de Montjuïc. En 14 hectàrees de suau desnivell s’ordenen col·leccions botàniques d’Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica i la conca mediterrània, incloses les Illes Canàries.

L’espai està dissenyat pels arquitectes Carles Ferrater i Josep Lluís Canosa, l'arquitecta paisatgista Bet Figueras, el biòleg Joan Pedrola i l'horticultor Artur Bossy. Dins el que sembla un gran amfiteatre natural, les plantacions segueixen una ordenació geogràfica, a més d’agrupar-se per afinitats ecològiques. Aprofita el relleu del terreny per crear les àrees i els camins, evitant excessius moviments de terres.

Entre els seus objectius destaca la conservació, documentació i difusió del patrimoni natural de Catalunya. Per això el jardí acull també l’edifici de l'Institut Botànic de Barcelona, que disposa d’una important biblioteca i un dels herbaris més grans de Catalunya.

Aquest jardí botànic conviu a Montjuïc amb el Jardí Botànic Històric, inaugurat el 1941 a la zona de la Foixarda. La seva situació facilitava el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià. Al 1986 va haver de tancar perquè es va veure afectat per la construcció dels equipaments olímpics, tot i que va reobrir el 2003.

El 7 de novembre de 1809, les tropes napoleòniques van entrar a Hostalric amb l’objectiu de prendre la vila ja que es trobava en l’únic pas natural entre Girona i Barcelona. Un cop arrasat el poble, el castell es va convertir en el seu principal objectiu. Després de cinc mesos de setge, les muralles derruïdes i el subministrament d'aigua tallat, el 13 de maig de 1810 els francesos van aconseguir ocupar la fortalesa.

Aquest episodi de la Guerra del Francès ha marcat la fisonomia actual del castell d’Hostalric. Aquesta fortalesa va ser construïda el 1716 per part del general d’enginyers de Felip V, Pròsper de Verboom, autor també de la Ciutadella de Barcelona i de la fortificació de la Seu Vella de Lleida. Es va projectar tenint en compte els nous models de fortalesa de l’enginyer militar Vauban. Comptava amb tres baluards, torres de defensa, un fossat i dos revellins.

L’estructura que perdura en els nostres dies està formada per l’entrada subterrània, el portal dels carros, el cos de guàrdia, el baluard de Santa Tecla, la segona porta, el polvorí principal, el baluard de la dent de serra, el portal principal, la plaça de les armes, la torre del rellotge i el camí de la vila.

Gairebé res en queda de la construcció originària d’època medieval, que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Només el camí fortificat que va de la vila al castell és d’origen baix medieval. Els dos murs paral·lels al camí estaven protegits per dues torres circulars de les quals només es conserva un petit tram.

Entre els municipis de Xerta i Tivenys, en un dels paratges més espectaculars del curs baix de l’Ebre, hi trobem una important obra d’enginyeria hidràulica que va transformar l’activitat econòmica de la zona i ha deixat un testimoni monumental de patrimoni industrial. Es tracta d’una presa amb un assut (mur de contenció que desvia l’aigua) d’uns 310 metres de llarg construïda en diagonal de banda a banda del riu.

Sembla que l’origen d’una resclosa en aquest punt es podria remuntar a l’època islàmica i que s’hauria restaurat al segle XII, després de la conquesa de Tortosa. Tot i així, no es va acabar fins el 1411, sota la direcció de Mussà Alamí. Va ser al segle XIX quan es va condicionar l’assut per conduir l’aigua cap als canals de la dreta i de l'esquerra de l’Ebre que, encara avui, serveixen per regar el Delta i les hortes interiors de la vall. Malgrat aquestes obres, una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre.

A més de la presa amb l’assut, el conjunt patrimonial consta d’unes construccions annexes: els espigons, l’antiga fàbrica de farina –de la qual només resten dempeus les façanes-, i el molí. Aquest conserva una làpida esculpida amb la data de la seva construcció, 1575, i es mantenen elements (el canal de captació, el de sortida i les rodes dentades) que pertanyen a aquesta cronologia. Ha estat reformat moltes vegades fins que a finals del segle XIX va usar-se com a central elèctrica. Tot i així, es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.

Des de la seva ubicació privilegiada en un puig de la Serra Grossa i al marge esquerre del riu de la Sénia, el castell d’Ulldecona és l’exemple clar de castell de frontera. Durant l’ocupació àrab, del segle VIII a l’XI, era una fortificació andalusí. Amb la conquesta de les terres al sud de l’Ebre pels cristians va passar a la família Montcada de Tortosa el 1148, que el va cedir a l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i es va transformar en un castell cristià. Al seu voltant s’hi va anar agrupant la població, que es protegia així dels atacs musulmans.

Actualment el conjunt fortificat consta de tres edificacions -dues torres i l'antiga església-, i restes d'altres enderrocades, envoltat tot d'una muralla perimetral. Una de les estructures més emblemàtiques és la torre circular, del segle XII, que servia de talaia. I és que des de la terrassa superior, que conserva els merlets i espitlleres, es té una vista privilegiada de la zona. Es complementa amb la torre de l’homenatge del segle XIII, quadrada, que allotjava les estances senyorials. 

L'església és l'edifici més modern del recinte, ja que data del segle XVI. Podria haver substituït una primitiva capella situada dins la torre principal del castell.

Tot i que les estructures més visibles es corresponen a la fortificació militar cristiana, es conserven encara els vestigis del primer castell àrab com les restes de la muralla, culminada per dues torres de control. En el recinte també s’han trobat murs d'habitacles medievals i fins i tot les restes d’un antic assentament ibèric.

El Castell Monestir d’Escornalbou de Riudecanyes és una peculiar mansió senyorial de principis del segle XX. Està format per les restes de dos edificis medievals: el monestir de Sant Miquel, fundat el 1153, i un castell, construït al damunt de les restes d’una fortalesa romana. El seu propietari, el diplomàtic, egiptòleg i filàntrop Eduard Toda, va seguir la moda de l’època de convertir edificis històrics en residències burgeses.
 
El conjunt va conformar durant més de sis segles la Baronia d’Escornalbou. Després de la Desamortització de Mendizábal (1835) va quedar practicament en ruïnes, fins que va ser adquirit per Toda el 1911. El va reformar seguint una interpretació molt personal. Fins i tot va decidir obviar les recomanacions i indicacions de Puig i Cadafalch. Així, es van enderrocar construccions, es van aixecar torres d’un exòtic estil medieval i es van reconvertir espais per adaptar-los a les necessitats i gustos del propietari.
 
El resultat és encara visible avui: de l’antic monestir només se’n conserva l’església romànica, algunes restes de la sala capitular i l’estructura del claustre, que es va convertir en un mirador-jardí amb vistes al Camp de Tarragona. Del castell, convertit en casa senyorial i escenari de trobades de les principals figures de la Renaixença catalana, en destaca la biblioteca i la rica col·lecció de gravats, ceràmica, mobles i peces de la col·lecció que Toda havia reunit en els seus viatges.

El poble iber dels ilergets té al municipi urgellenc de Tornabous un dels principals exponents del seu potencial polític, comercial i econòmic abans de l’arribada dels romans.
 
Tot i que els orígens de l’assentament són de finals de la primera edat del ferro, les restes arqueològiques del Molí d’Espígol ens expliquen l’avançat urbanisme que aquesta comunitat va assolir en l’època del seu màxim esplendor, entre els segles IV i III aC.
 
És en aquest moment quan el Molí d’Espígol va passar de ser un assentament a una ciutat, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia. La complexitat de les cases o innovacions com les canalitzacions sota l’enllosat posen de manifest la progressió del poblat. I, per sobre de tot, la disposició urbanística, que és la que ha arribat als nostres dies.
 
Les excavacions, que es van iniciar el 1970 des del Museu Diocesà de Solsona i que gestiona el Museu d’Arqueologia de Catalunya des del 2000, han deixat entreveure dos espais arqueològics ben definits: l’àmbit urbà, amb restes visibles i visitables, i un àmbit suburbà al nord, fora de les muralles de l’oppidum, fruit del creixement de la ciutat. També s’ha identificat la font que proveïa d’aigua la comunitat: una antiga bassa, actualment dessecada, situada fora del nucli emmurallat.
 
Al voltant del 200 aC el poble ibèric dels ilergets es va desfer i es va abandonar el jaciment. Hi va haver una posterior reocupació fins al seu abandó total a mitjans del segle I aC.

El jaciment del Molí d’Espígol forma part de la Ruta dels Ibers.