Escoles

No es pot entendre la vila pallaresa de Gerri sense el que ha estat el seu motor econòmic des de l’Edat Mitjana, la sal. Les salines, les més importants que hi ha hagut històricament a Catalunya, han donat una fisonomia característica al poble, que es completa amb el Reial Alfolí de Gerri o Casa de la Sal i el monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic que es conserven als Pirineus.

L’alfolí i les salines són les dues estructures bàsiques utilitzades des de l'edat mitjana per extreure i tractar la sal a Gerri. A un costat de la Noguera Pallaresa, entre el riu i el poble, les salines són estructures de planta irregular, fetes amb murs de pedra de diferents formes i revestides de fang, on s’hi conduïa l'aigua d'una font salada propera al poble. Un cop estancada en aquestes basses, només calia esperar que la calor evaporés l’aigua (procés conegut també com a “mina Ofita”) i recollir la sal dipositada en unes superfícies planes de pedra emmarcades amb taulons de fusta.

L’alfolí era el magatzem d’aquesta preuada substància, un edifici de planta rectangular amb tres nivells que actualment acull la museïtzació de tot el procés industrial. Ubicat a la plaça Major de Gerri, es tracta de l’edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.

Finalitzada l’explotació salina ja ben entrat el segle XX, actualment l’alfolí i les salines permeten al visitant conèixer el procés de producció, transformació, emmagatzematge i comercialització de l’or blanc, la sal.

La Farga Palau de Ripoll, documentada des de l’any 1626 i en funcionament fins al 1978, és un valuós testimoni d’una indústria històrica al nostre país: la farga catalana. Ubicada a la riba del riu Freser, s’hi pot veure restaurada l’estructura que l’ha mantingut en funcionament al llarg de quatre segles.

La farga ocupa una planta baixa on es conserven les trompes d’aigua, els martinets de fargar (singulars per estar fets amb coixinets metàl·lics, mànec d'om i mall d'acer), la carbonera, el forn, on es reduïa la mena, i la fornal. La part industrial es completa a l’exterior amb la roda hidràulica, la sèquia i la bassa. Tots ells són els elements essencials de la farga catalana o «procediment català»; un tipus de forja que aconseguia manufacturar un producte de gran qualitat.

Ripoll va ser el gran centre metal·lúrgic de Catalunya, gràcies a l’elaboració de les dues manufactures més prestigioses de la farga catalana: les armes de foc portàtils i les claus.

Amb la introducció de noves tècniques industrials moltes fargues dedicades al ferro van quedar obsoletes i, per subsistir, van dedicar-se a treballar l’aram. És el cas de la Farga Palau, l’única de Catalunya que elaborava peces de coure fins a la segona meitat del segle XX. La farga va tancar definitivament l’any 1978 i el 1997 es va integrar, com a secció, dins el Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

Apèndix natural de La Rambla, la Reial és una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Aixecada a meitats del segle XIX per esponjar el Barri Gòtic, es tracta d’un espai clar, net i diàfan que es fa un lloc entre l’alta densitat d’edificis del nucli antic de la ciutat.
Francesc Daniel Molina és l’autor del projecte arquitectònic, inspirat en l’estil de les places neoclàssiques franceses del segle XVII.

La construcció va començar el 1848 en un espai anteriorment ocupat per un convent caputxí. La plaça va quedar encerclada per un conjunt d’edificis idèntics que s’elevaven sobre arcs de mig punt: al damunt, dos pisos principals emmarcats per un ordre gegant de pilastres corínties; el 3r i últim pis enretirat cap endins, formant un àtic i rematat per una cornisa amb balustrada.

Els pòrtics i les façanes estan decorats amb motius de terracota hel·lenitzants, bustos de navegants, escuts sostinguts per nens indis i busts d’exploradors americans, seguint les directrius del neoclassicisme en una època en la que Espanya ja havia perdut totes les colònies americanes continentals. Sota els arcs se situen els comerços, en un espai que queda resguardat gràcies als porxos amb volta catalana.

El centre de la plaça està presidit per la font de les Tres Gràcies, un conjunt de ferro colat estàndard fabricat als tallers Durenne de París, envoltat per dos fanals de 6 braços, obra primerenca d’Antoni Gaudí. Al centre de la plaça i disperses de forma irregular, destaquen les emblemàtiques palmeres de diferents alçades. Aquests darrers elements donen a la Plaça Reial la seva fisonomia característica.

Pensada originalment per a la burgesia de l’època, la Plaça Reial ha estat, al llarg de la seva història, un dels epicentres de la bohèmia canalla de Barcelona.

Alguns experts aposten pel topònim Aquis Voconis. Altres diuen que s’anomenava Aquae Calidae. El cas és que l’actual Caldes de Malavella va ser una important estació termal amb la romanització al segle I dC. Situada a prop de la Via Augusta, molts viatgers s’hi paraven per descansar i beneficiar-se de les propietats curatives de les seves aigües calentes (surten a 60°C). A partir d’aquí es va generar el nucli urbà.

Com a testimoni d’aquest moment es conserven les restes de les antigues termes romanes, que es van començar a excavar el 1897-1902. El conjunt està format per una piscina central envoltada d'habitacles destinats a tractaments curatius. Hi ha tres espais en la part posterior, com si fossin banyeres, on s’aplicaven els olis.

El jaciment està molt ben conservat. Encara es poden observar els mecanismes de funcionament d'aigua gairebé intactes! Durant les excavacions s’hi han trobat objectes com un cap de gos realitzat en bronze o monedes de diversos períodes que es poden veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

Els romans aviat van adonar-se dels beneficis de les aigües calentes que brollaven de manera natural en el que ara és Caldes de Montbui. Per això van fundar-hi una estació balneària de la qual en queda un testimoni excepcional: les termes situades al bell mig de la vila actual. Són les més ben conservades de la península Ibèrica.

La part restaurada –on es pot veure una piscina de 13,5 per 6,9 metres feta amb opus signium coberta per una volta- és només una de les ales d’un gran establiment termal construït en  l’època de l’Imperi. Al seu voltant es va anar desenvolupant el nucli urbà d’Aquae Calidae (tot i que hi ha controvèrsia sobre si aquest topònim correspon a l’actual Caldes de Montbui o a Caldes de Malavella), que era força important al segle I dC. També s’han trobat restes de vil·les disseminades als afores.

Després dels romans, el nucli urbà de Caldes va entrar en decadència, tot i que va persistir durant l’època visigòtica. L’activitat termal es va recuperar al segle XIX, quan Caldes de Montbui es va convertir en la segona estació balneària d’Espanya.

Fundada cap a l’any 80-70 aC damunt un promontori natural, l’antiga Iluro (actual Mataró) va ser una de les principals ciutats romanes del moment, actuant com a centre organitzador d’un ampli territori (gairebé tota la comarca del Maresme). Avui dia, la majoria de restes arqueològiques es conserven sota el nucli històric de Mataró i conformen un dels jaciments més importants d’època romana de Catalunya.

Trams de la muralla i parts del fòrum, de diversos edificis públics, de les necròpolis urbanes i suburbanes, carrers, cases, una gran cisterna, el mercat i clavegueres i canalitzacions són les principals restes documentades d’aquesta ciutat que va arribar a tenir unes 6 hectàrees d’extensió. Una petita part d’aquests vestigis es poden veure actualment a la superfície, dins de diferents edificis i places.

La importància de l’antiga Iluro es reflecteix en la presència d’aquests destacats edificis públics i pel fet de posseir un sistema defensiu complex que es va utilitzar fins al segle V dC. Durant l’època de l’emperador August la ciutat va viure el seu moment de màxim esplendor i obtingué l’estatut jurídic de municipum. Les diferents domus de la ciutat també donen testimoni d’aquest passat pròsper: la Vil·la dels Caputxins, la dels Dofins i, sobretot, la de Torre Lauder són les més destacades.

Aquesta última estava ubicada als afores de la ciutat, a tocar de la Via Augusta. Se’n conserven restes de l'àrea residencial (pars urbana), i de la zona reservada a l'explotació agrícola. Com és habitual, les estances de la mansió senyorial es trobaven distribuïdes al voltant de l'atri o rebedor, i a la part central hi havia l’impluvium, espai utilitzat com a magatzem de l'aigua. Equipada amb banys termals, la vil·la, en bon estat de conservació, està decorada amb rics mosaics de motius geomètrics i vegetals.

Quan s’urbanitzava el clos de la Torre a Badalona l’any 1954 es va fer un troballa excepcional: les restes de les termes de la ciutat romana de Baetulo en un excel·lent estat de conservació. Per preservar-les, al seu damunt es va construir el Museu de Badalona, que s’inaugurava el 1966.

Des de la remodelació del 2010, baixar al subsòl del Museu de Badalona és accedir a un jaciment de 3.400 m2 amb els vestigis de la ciutat romana. A més de les termes, es poden veure restes del cardo maximus i del decumanus maximus (amb les corresponents clavagueres), de diverses botigues (tabernae) i de tres conjunts d’habitatges (insulae). Es tracta d’un dels conjunts arqueològics d'època romana més importants i més ben conservats de Catalunya.

L’exposició permanent del Museu explica els primers hàbitats testimoniats a Badalona -prehistòria, edat del ferro i cultura ibèrica-, però destaquen sobretot les peces referents a Baetulo, entre les quals hi trobem les pollegueres de la porta de la ciutat, el Vas de les Naus o el retrat d'Agripina.

La col·lecció compta amb un document epigràfic de gran valor, la Tabula Hospitalis, una taula de bronze que transcriu un pacte d'hospitalitat de l'any 98 dC entre els baetulonenses i Quint Licini Silvà Granià, patró de la ciutat. L’altra joia de l’exposició és la Venus de Badalona, una de les representacions femenines més importants de Catalunya. Aquestes peces van tornar a Badalona el 1980, després que fossin espoliades durant la Guerra Civil.

A part de l’edifici principal, el Museu compta amb diferents subseus: els jaciments romans museïtzats de la Casa dels Dofins i el Jardí de Quint Licini, el Turó d'en Boscà (poblat ibèric emmurallat), i la masia de Can Miravitges (casa senyorial agrícola del segle XVIII).

El 1882, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada al nucli antic de Vic, van aparèixer entre la runa les restes d’un temple romà. Era l’antic temple romà d’Ausa i estava conservat en magnífiques condicions. L’edifici data del segle II, després de la conquesta romana d’Hispània. La seva reconstrucció va durar 77 anys (1883-1959), però actualment és un dels dos únics temples romans a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

El temple, construït sobre un pòdium, consta d’una cel·la i un atri amb 8 columnes. Es van trobar gairebé íntegres dues de les parets de la cel·la. Un capitell, un tros de fust de columna i els fragments originals del frontó localitzats entre la runa van permetre reconstruir l’exterior del monument.

El castell que ocupava l’espai del temple va ser construït el 897 per Guifré el Pilós i a partir del segle XI va ser propietat i residència de la família dels Montcada que va reaprofitar les quatre parets del temple per construir-hi el pati central del castell. Després es va utilitzar l’edifici com a residència del veguer, seu de la cúria reial, graner de la ciutat i, finalment, presó i pedrera. Al segle XIX havia perdut per complet el seu aspecte de fortalesa i s’havia convertit en un feréstec casalot. Actualment encara es conserven part de les voltes i parets del castell dels sectors nord i ponent. 

El brogit de l’aigua, les olors, el soroll de carros i treballadors eren un continu a partir de finals del segle XVIII a la riba del Rec d’Igualada. I és que s’hi van començar a construir les noves adoberies. El Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia rememora aquest passat industrial de la ciutat, vinculat al cuir i també a la manufactura de la llana. Concebut l’any 1954, és un dels primers museus monogràfics de la pell d’Europa. També forma part del Sistema Territorial del mNACTEC.

Els dos edificis que formen el Museu resumeixen l’evolució industrial de la zona del Rec. La seu principal és la fàbrica cotonera Cal Boyer, un exemple del fort creixement industrial de finals del segle XIX. L’altre, Cal Granotes, un edifici preindustrial (segle XVIII) on es realitzava de forma artesanal l’adob al vegetal de la pell, sobretot de bou i vaca. Actualment és l’única adoberia museïtzada a Catalunya.

L’exposició permanent es troba dividida en diversos àmbits. En destaca la sala “L’Home i l’Aigua” on es tracten temes com quin paper té l’aigua a la salut, l'aprofitament econòmic de l'aigua o l’elevació de l’aigua i el seu transport. La museografia de l’espai és innovadora ja que a la part central el visitant hi troba un canal d’aigua on podrà experimentar amb diversos ginys hidràulics.

A la sala “Dels clots als bombos” s’explica l’evolució històrica de l’ofici d’adober, des de com s’adobava la pell el 1890 (connexió amb Cal Granotes) fins les bótes d’adobar i altra maquinària que ja funciona amb energia elèctrica.

A la Plaça Gran de Granollers, sobre una plataforma de pedra, s’aixequen quinze columnes cobertes per una teulada de quatre vessants amb les arestes cobertes de teules esmaltades verdes. El que és el monument més emblemàtic de Granollers va ser construït entre 1586 i 1587 com una llotja de gra. Avui s’ha convertit en el centre neuràlgic de la ciutat.

El projecte inicial s’atribueix al mestre d’obres Bartomeu Brufalt i va costar 520 lliures barcelonines, segons el contracte amb la universitat granollerina. En un inici es feia servir durant el mercat agrícola per cobrir el blat que s'hi venia. El 1872 es va encerclar amb unes reixes i s’hi van construir parades a l’interior. Va fer la seva funció de mercat general fins que al 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va deixar la Porxada bastant deteriorada. Un cop acabada la guerra, al 1939, es va reconstruir sense les reixes ni les parades, deixant les columnes a la vista com quan es va concebre.

A l'escaire sud-occidental de la Porxada, just davant de l'ajuntament de Granollers, hi trobem la Pedra de l’Encant, un bloc de gres vermell que segurament servia per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. La llegenda diu que aquesta pedra la va arrossegar una riuada fins a la Porxada i que s’hi estarà fins que una altra riuada se la torni a emportar.