El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
Pablo Picasso i Barcelona tenien una connexió especial. Hi va viure durant la seva infantesa i joventut. Per això, va optar per aquesta ciutat per obrir l'any 1963 el primer museu Picasso del món i l’únic creat en vida de l’artista. El seu principal patrimoni és la col·lecció més completa d’obres de joventut formada per més de 4.000 elements. És per això que el Museu Picasso de Barcelona s’ha convertit en el centre de referència per conèixer la primera etapa artística de Picasso.
La majoria de les obres que es poden veure al museu daten de 1890 a 1917. El recorregut comprèn pintures de l’etapa infantil i escolar (Home amb boina), de l’època de formació a Barcelona, Horta de Sant Joan i Madrid (Ciència i caritat), del seu pas per París (El divan), de l’època blava (El foll) i de l’època rosa (Arlequí).
Entre les pintures posteriors a 1917, destaca sobretot la sèrie de Las Meninas, de l'any 1957, un conjunt de 58 pintures analitzant l’obra mestra de Velázquez. També hi trobem la col·lecció de gravats i litografies i la de ceràmica.
Tota aquesta mostra d’art avantguardista reposa a l’interior de cinc grans palaus del carrer de Montcada, que daten dels s. XIII-XIV i són una excel·lent mostra del gòtic civil català.
Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
Més enllà de les especulacions sobre si la construcció era un mausoleu o una vil·la durant l’època romana, el conjunt romà de Centcelles (Constantí) és únic pels seus mosaics del segle IV. Testimoni arquitectònic excepcional d’època tardoromana a Catalunya, des de l’any 2000 està inclòs en el conjunt de monuments de l’antiga Tarraco declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Les restes més antigues de Centcelles corresponen a un petit edifici rural dels segles II-I aC, que més tard esdevé una magnífica vil·la amb un conjunt de banys. L’espai més destacat és l’estança circular tancada amb una cúpula on es troben els mosaics. Aquests són considerats els mosaics de cúpula de temàtica cristiana més antics del món romà i són excepcionals pel seu bon estat de conservació. S’hi representen diverses escenes, organitzades en tres àrees: una cacera a la part inferior, escenes bíbliques de l’Antic i el Nou Testament a la part central i figures de les quatre estacions a la part superior.
A partir de l’estudi d’aquests mosaics i les pintures murals, es podria pensar que la vil·la es va convertir en un mausoleu. Tot i així, la seva interpretació encara és incerta. Les primeres tesis dels investigadors apuntaven que els mosaics feien referència a la tomba de Constant, fill de l’emperador Constantí el Gran. Recerques més recents, en canvi, consideren que Centcelles va ser la vil·la tardoromana d’un personatge destacat de la jerarquia eclesiàstica o civil.
La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
L’antic Molí de la Vila de Capellades, un dels més importants de Catalunya i de l’Estat, és avui el Museu Molí Paperer. La seva missió és doble: per una banda, difondre el patrimoni històric i industrial d’aquesta activitat des del segle XIII i fins a principis del XX; per l’altra, donar continuïtat a l’activitat artesana del paper fet a mà.
Als segles XVIII i XIX un entorn ben comunicat i amb abundància d’aigua van convertir Capellades en capital del paper, amb noms il·lustres com els Soteras, els Romeu, els Guarro, els Serra i els Romaní. L’altíssima qualitat dels seus productes va ser apreciada per clients del país i també per les colònies d’ultramar.
Les eines, maquinària, caràtules, tampons de fusta i diferents varietats de paper exposades al museu són els testimonis d’aquesta tasca industrial. A aquests objectes cal sumar-hi la conservació i nou ús dels edificis dels molins, i nombrosa documentació sobre la tecnologia i l’art del paper.
Integrat a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, durant els darrers anys el Museu Molí paperer s’ha convertit també en punt de trobada de professionals que exploren les possibilitats del paper com a matèria artística.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
Estratègia militar i culte religiós s’uneixen al cim més alt de Cardona. Des del segle IX el castell i la col·legiata de Sant Vicenç dominen la comarca i controlen les salines. És durant la Guerra de Successió, quan esdevenen un símbol de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles davant els defensors de Felip d’Anjou: el castell és l’última fortalesa que es rendeix a les tropes borbòniques i cau després de la capitulació de Barcelona el 18 de setembre de 1714.
El conjunt medieval es divideix entre els pavellons senyorials i la canònica de Sant Vicenç. El castell s’aixeca el 886 sota les ordres del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, però no es completa fins uns segles més tard. Dels elements més destacats del primer edifici del segle IX només en queda la Torre de la Minyona. Durant la primera meitat del segle XI es construeix dins del recinte l’església de Sant Vicenç, un imponent edifici, de les millors mostres del primer romànic català.
Gran exemple de fortificació militar medieval, entre els segles XI i XV el castell és la residència dels senyors de Cardona, però amb el temps perd la seva funció residencial i guanya importància estratègica. A partir del segle XVII, la fortalesa actualitza el seu sistema de defensa amb una corona de baluards.
Tot i ser un dels més emblemàtics, Cardona no és l’únic escenari vinculat a la Guerra de Secessió. La “Ruta 1714”, impulsada com a part del programa d’activitats del Tricentanari, inclou 10 emplaçaments, com El Born de Barcelona, la Universitat de Cervera o la casa-museu Rafael Casanova, entre d’altres.
