Escoles

Des de les primeres excavacions al segle XIX, s’ha posat de manifest l’important patrimoni arqueològic del Pla de l’Estany. I és que aquí es concentren alguns dels jaciments de referència de Catalunya. Els resultats d’aquestes intervencions realitzades a la comarca es troben recollits al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. No és d’estranyar, per tant, que aquest equipament compti amb una de les col·leccions de paleontologia i arqueologia més importants de Catalunya.
 
El museu s’inaugura oficialment el 1943 i ocupa des de llavors el palau gòtic de la Pia Almoina. Del 2000 al 2009 s’ha reformat la museografia adaptant-la a criteris moderns. Actualment el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles disposa de tres sales per a l’exposició permanent (la sala de Paleontologia, la de Prehistòria i la d’Història) que permeten fer un recorregut des del Terciari superior fins al segle XVIII dC.
 
A la sala de Paleontologia destaquen restes fòssils de grans animals del Terciari i el Quaternari, com el crani d'un tigre amb dents de sabre del jaciment d’Incarcal. La sala de Prehistòria dedica una atenció especial a la mandíbula neandertaliana de Banyoles trobada el 1887 al Pla de la Formiga i mostra també diverses peces del poblat neolític de La Draga i de les Coves de Serinyà.
 
Per la seva banda, la sala d’Història explica com era el Pla de l’Estany a través de les troballes fetes principalment al poblat ibèric del Mas Castell de Porqueres i la vil·la romana de Vilauba. Per a l’etapa medieval-moderna se centra, sobretot, en el barri vell de Banyoles.

L’antic dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i la Geltrú acull des del 1990 una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Més de 60 vehicles de totes les èpoques, tecnologies i països, incloses 28 locomotores de vapor de finals del segle XIX, conformen el gruix expositiu del Museu del Ferrocarril de Catalunya.
 
A través de la seva col·lecció es pot resseguir com ha estat la història del ferrocarril a Espanya, començant per una rèplica del primer tren que va circular a la Península, la Mataró. Es pot veure també la locomotora original més antiga conservada a l’Estat, l’últim vehicle de vapor o el primer Talgo. Complementen el recorregut objectes ferroviaris que expliquen com eren les estacions o com es controlava el trànsit ferroviari. Entre d’altres elements, hi trobem una taula d'enclavaments i un pont de senyals originaris de l'Estació de França.
 
A més de l’aspecte tècnic i històric, el museu convida a conèixer la vessant social i emocional del món del tren. Per això està concebut com un espai d’experiències. I és que els visitants poden entrar dins les locomotores, recórrer els trens de viatgers i fins i tot veure projeccions audiovisuals dins d’un vagó de mercaderies.
 
La important tasca de conservació i divulgació del museu es posa de manifest en el seu centre de documentació, amb més de 10.000 fotografies, 5.000 registres bibliogràfics i 400 vídeos.

Parlar de vi al Penedès és parlar de la identitat de tota una comarca. Aquesta simbiosi entre història, cultura i territori la reflecteix el Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès, el primer museu del vi de l’Estat espanyol.
 
VINSEUM va néixer l’any 2007 com un espai perquè els visitants experimentin la cultura del vi. És l’evolució conceptual del Museu de Vilafranca – Museu del Vi, que es va fundar el 1935 per ubicar diferents col·leccions relacionades amb el Penedès. Actualment aquest fons supera ja les 17.000 peces que abracen matèries com l’arqueologia, l’art (amb una important col·lecció de ceràmica), l’etnologia o la història natural.
 
Però el que ha convertit el museu en referent és el fons relacionat amb la viticultura: eines del camp, àmfores, pitxells de ceràmica, copes d'estany i d'argent, exemplars de cristalleria de Bohèmia, etc. Destaquen els diorames del vi que narren la història de la viticultura. Així, es poden veure escenes de cellers d’Egipte i Roma o del Monestir de Poblet. A més dels objectes, VINSEUM també compta amb un important fons documental sobre la vinya i el vi.
 
El recorregut per l’exposició permanent s’inicia a la tercera planta de l’edifici principal, un antic palau dels Reis de la Corona d’Aragó (segle XII-XIII). Una cuidada i moderna museografia endinsa el visitant en un recorregut immersiu per les diverses col·leccions. Fins i tot compta amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil". La visita acaba a l’espai de la Taverna del Museu, on es pot degustar vi o cava.

Al pis superior de l’edifici de la Llotja de Mar de Barcelona, hi trobem una de les institucions clau en la vida cultural de Catalunya al segle XIX i principis del XX. És la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, creada el 1850 per vetllar pel patrimoni català i fomentar l’ensenyament de les belles arts a través de l’Escola de la Llotja. Ara, deslligada de la seva tasca educativa, està centrada en la difusió del seu fons artístic, bibliogràfic i arxivístic.
 
La seva col·lecció d’art està formada per més de 700 pintures, 250 escultures i diversos dibuixos i gravats d’artistes des del segle XVI fins el segle XX: des d’Annibale Carracci o Juan Ribalta fins a Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs. Són destacables les col·leccions de dibuixos de Pau Milà i Fontanals i de Lluís Rigalt. Tot i així, el Museu de l'Acadèmia és un referent, sobretot, en art català dels segles XVIII-XIX, amb pintures de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, entre d’altres.
 
Moltes de les obres procedeixen de l’Escola de la Llotja. Altres de convents i esglésies, de donacions o de compres. El gruix principal de la col·lecció es pot veure a l’edifici de la Llotja de Mar, ocupant les diferents sales de l’Acadèmia, que mantenen la seva aparença original. Tot i així, algunes de les seves peces més destacades es troben en dipòsit al MNAC i altres museus.
 
La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi també té una important biblioteca i un arxiu que reuneix diversos fons documentals relacionats amb les belles arts i també la fotografia.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu és un museu viu. No s’emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels municipis d’Àneu que, en conjunt, expliquen com han viscut els habitants d’aquestes valls pirinenques des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que neix el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat del territori on s’inscriu.
 
El centre neuràlgic és la Casa Gassia, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l’actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. A partir d’aquí, l’Ecomuseu s’estén per 10 centres patrimonials més.
 
Hi trobem esglésies -Sant Joan d’Isil, Sant Julià d’Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Àneu i el Conjunt Monumental de Son- que expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. I també edificis defensius tan distants en el temps com el castell medieval de València d’Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d’Àneu. Alhora, els equipaments industrials com la serradora hidràulica d’Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.
 
Així, a través dels objectes i elements situats en els seus llocs d’origen, l’Ecomuseu apropa les transformacions que ha sofert aquest territori en les darreres dècades, i permet relacionar els elements naturals i monumentals amb les tradicions socials, culturals i etnogràfiques.

Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
 
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
 
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.  

Des del 2002, el “Tinglado”, un antic magatzem portuari de Palamós, és la seu d’un museu únic dedicat a la conservació, estudi i difusió del patrimoni natural, social i cultural de la pesca del litoral català.
 
El Museu de la Pesca ofereix un didàctic recorregut per la història, el present i el futur d’aquesta activitat econòmica a la Costa Brava. Mostra des de la diversitat biològica de la Mediterrània fins a qui és qui en el món pesquer. Tot això dins d’un edifici reconegut el 2001 amb el Premi Nacional de Disseny, on hi trobem recreat l’ambient mariner, amb una barca de pesca inclosa.
 
Però l’experiència no s’acaba en l’àmbit expositiu: la seva situació al port permet completar el recorregut amb la visita a les Barques de peix, una extensió flotant del museu, i la participació a l’Espai del peix, que inclou tallers gastronòmics amb productes del mar.
 
El Museu de la Pesca realitza també una intensa tasca de recerca i documentació en l’àmbit marítim i pesquer a través del servei Documare i la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona.

L’antiga casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures cabdals del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba. Actualment convertida en museu, ens apropa la figura del fundador de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
 
Acompanyats per un audiovisual, podrem repassar la seva trajectòria professional i l’ideari del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsarem per la seva esfera més personal ja que l’arquitectura i el mobiliari són els originals de la vivenda. Així podem conèixer com era la vida en una casa rural benestant de principis del segle XX.
 
A excepció del despatx, que conté el mobiliari que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta d’espais de la casa es conserven intactes. Destaquen la cuina, centre de la vida familiar, i el menjador, reservat exclusivament per a les ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses en la majoria de cambres, especialment les habitacions.

El polític i escriptor Víctor Balaguer, com a home de la Renaixença, estava convençut que la cultura era la base de progrés d’un poble. Per això al 1884 va encarregar construir a Vilanova i la Geltrú el primer edifici públic del país destinat alhora a funcions de biblioteca i museu, on posaria a l’abast de la ciutadania les seves col·leccions d’art, llibres i etnografia.
 
Actualment, el museu compta amb un fons propi de més de 8.000 peces que inclouen una col·lecció d’arqueologia i una d’etnografia provinents de donacions d’amics il·lustrats de Víctor Balaguer. Destaca el cos momificat d’un infant de l’antic Egipte, conegut popularment com a Nesi.
 
Sobre el fons d’art, part de la col·lecció fundacional es pot veure a la sala de la Pinacoteca que recrea l’ambient original dels salons de Belles Arts del segle XIX. Quadres de Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda o Joaquín Sorolla mostren els gustos burgesos de l’època. Complementen aquesta sala les obres d’El Greco, Ribera o Rubens, cedides des dels inicis pel Museo del Prado.
 
El recorregut continua pel Modernisme, Postmodernisme i Noucentisme amb obres de petit format de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Francesc Domingo o Xavier Nogués. També compta amb la col·lecció d’art informalista més completa de Catalunya que procedeix del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
 
Pel què fa al fons bibliogràfic, és un dels més rics del segle XIX a Catalunya, amb més de 50.000 llibres i un total de 100.000 documents. Entre ells, els epistolaris de Víctor Balaguer.

Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella: Antoni Gaudí.
 
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
 
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
 
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels millors arquitectes de l’època. El seu amic Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de Joan Rubió, Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill Francesc Berenguer i Bellvehí.
 
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.