El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.
Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.
El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.
Des de l'any 1988, el Museu de la Vida Rural (MVR) mostra al visitant les característiques de la vida tradicional a Catalunya, amb especial dedicació a la pagesia. Es tracta d’un dels principals centres de conservació i recerca etnològica del país, amb un variat fons que permet recórrer la història del món rural català a partir d’una proposta museogràfica moderna i innovadora.
L’exposició permanent mostra objectes relacionats amb la pagesia, les arts i els oficis artesanals: peces que representen un autèntic pòsit cultural de la nostra societat. El recorregut s’estructura per àmbits de feines: les de l’agricultura, les dels oficis del poble (mossèn, mestre, cafeter, pastisser, filadora, apotecari, barber...) i les domèstiques.
El centre, integrat a la Xarxa de Museus Etnològics, forma part de la Fundació Lluís Carulla i ocupa la casa pairal que la família Carulla tenia a l'Espluga de Francolí. L’Edifici Antic va ser restaurat i remodelat per albergar les peces del Museu de la Vida Rural. L'any 2010 s’aixeca un nou edifici annex i la totalitat del museu es renova adequant el seu discurs expositiu per facilitar la comprensió del món rural des d’una òptica contemporània.
Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió pel Mediterrani. Situades davant de mar i als peus de Montjuïc, durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval, s'hi van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.
El rei Jaume I va impulsar la creació de les Drassanes, tot i que va ser Pere III qui, en col·laboració amb la ciutat i la Generalitat, hi va donar l’empenta definitiva a finals del segle XIV. El primer edifici d’aquesta infraestructura va ser una gran construcció emmurallada amb una torre a cada angle; posteriorment es començà a cobrir i a ampliar. La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta.
Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona. La col·lecció es va iniciar el 1929 i s’ha anat enriquint al llarg dels anys. En destaquen els models de vaixells, d’instruments nàutics, d’exvots, de pintura marítima, de mascarons o de cartografia. També són molt populars la rèplica de la Galera Reial de Joan d’Àustria i el pailebot de Santa Eulàlia.
Montserrat és un símbol per a Catalunya i un punt de pelegrinatge per a creients. La gran protagonista és la seva Mare de Déu, patrona de Catalunya. Aquesta verge romànica és popularment coneguda com La Moreneta, a causa del color de la cara i les mans, enfosquides pel fum dels ciris.
El monestir es va fundar l'any 1025 per ordre de l’Abat Oliba, sobre una petita ermita que Guifré el Pilós havia donat al Monestir de Ripoll.
La visita a Montserrat comença a la basílica del segle XVI, amb restes romàniques i estructura gòtica. A partir d’aquí, des de la plaça de Santa Maria, punt neuràlgic, es pot recórrer tot el conjunt, fruit de la gran reforma del segle XIX liderada per Josep Puig i Cadafalch.
Imperdible és el Museu de Montserrat. La seva col·lecció es va iniciar amb els materials de l'Orient bíblic portats pel pare Bonaventura Ubach dels seus viatges. Però el fons s’ha anat engruixint amb obres molt destacables de pintors com Caravaggio, Rusiñol, Casas, Nonell, Picasso, Monet, Sisley, Degas, Pissarro o Dalí.
No és casualitat aquest museu. Des del segle XVII Montserrat ha estat un centre cultural de primer ordre i ho demostra l’excepcional biblioteca amb més de 250.000 volums del monestir. Entre les activitats que promouen destaca l’Escolania, que és un dels cors de nens més antics d’Europa, documentat des del segle XIV.
Prop de l’abadia, es conserva encara el veí Monestir de Santa Cecília, que actualment s’ha reconvertit en l’Espai d’Art Sean Scully. En destaca l’església romànica, també reformada als anys 30 per Puig i Cadafalch. Pocs saben que aquest monestir va ser la primera opció de l’Abat Oliba per estendre els seus dominis a Montserrat, però es va trobar amb la negativa de la comunitat.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
