Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la Península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.
El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...
Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Durant la visita hi anirem trobant els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec.
D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.
A mig camí de l'itinerari es pot visitar el museu monogràfic de les excavacions d'Empúries que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.
Es tracta doncs d’un espai privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec i romà i un punt d’inflexió en la història de la Península Ibèrica. Actualment és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
“Una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient”. Així és com, segons Aulus Gel·li, descrivia Cató al segle II una de les mines de sal potàssica més importants del món, que es troba a Cardona. Es tracta d'una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargada i una superfície de 100 hectàrees amb unes característiques geològiques i naturals úniques. Ha estat explotada a cel obert des del Neolític, i del 1900 al 1990 a través de l'extracció, després de la descoberta de sals potàssiques a càrrec de l’enginyer Emili Viader i Solé.
La Muntanya de Sal de Cardona és avui un equipament cultural i turístic dedicat a la divulgació de la importància del jaciment geològic i de l’aprofitament que l’home n'ha fet durant segles.
L’àrea museogràfica és un espai obert en el qual s’expliquen la geologia, mineralogia i botànica de la Vall Salina de Cardona, inclosa des del 1992 en el Pla d’Espais d’Interès Natural.
També s’hi pot conèixer la història de l’explotació de les sals durant segles. Entrant a l’antic pou miner es pot contemplar una peça única de l’arqueologia industrial, la maquinària d’extracció de sal dissenyada i construïda als anys 20.
El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
El CaixaForum s'ubica a l'antiga fàbrica tèxtil Casaramona de Montjuïc, especialitzada en la confecció de mantes i tovalloles. Aquest edifici projectat per Josep Puig i Cadafalch és un singular exemple de l'arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX. Es tracta d'un conjunt de naus d'una sola planta, una construcció horitzontal per facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns que alhora també servia de tallafocs.
L'edifici va ser adquirit per l'Obra Social "la Caixa" l'any 1963. El 2002, després d'una reforma de restauració i ampliació, es va convertir en un equipament cultural per a Barcelona. La seva oferta social, cultural i educativa inclou una programació permanent d'activitats com conferències, projeccions de cinema, espectacles, concerts i activitats familiars.
A més, una quarta part dels 12.000 m2 totals de l'equipament està ocupada per exposicions d'art antic, modern i contemporani.També compta amb un destacat fons documental i artístic de media art.
Integrat al Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries explica des del 2004 la història dels homes i dones de l’Empordà dedicats al cultiu del gra de blat i als diversos usos de la farina.
L’edifici de la Farinera proposa un recorregut pel patrimoni industrial fariner català. Les màquines, eines i estructures exposades són testimoni d’una activitat desenvolupada des de l’època medieval: primer a l’antic molí fariner, i des de finals del s. XIX a l’any 2001, a la moderna fàbrica farinera.
La visita a l’Ecomuseu es completa amb una ruta que ressegueix, fins al Pont de la Mercè, part dels cinc quilòmetres del Rec del Molí. Aquesta infraestructura hidràulica conduïa l’aigua des de la resclosa de Vilanova de la Muga a la Farinera, vorejant i abastint horts i camps. En arribar a la Farinera, el salt d’aigua feia funcionar una turbina Francis de 1905, la responsable de generar l’energia necessària per al funcionament de la fàbrica.
Passejant pel Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig podem conèixer com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil catalana de principis del segle XX. Espais com l’escola, la fàbrica o els habitatges són testimonis de la Revolució Industrial a Catalunya.
Instal·lada al peu del riu Llobregat per utilitzar la seva aigua com a font d’energia, la Colònia Vidal forma part d’una de les principals concentracions de colònies tèxtils d’Europa. En el conjunt arquitectònic destaquen edificis com la torre de l’amo, la torre del director, la fàbrica, l’església, el casino teatre i el casal de la dona/escola.
El Museu va obrir el 1995, i forma part del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Proposa un itinerari que mostra al visitant serveis de la colònia obrera com els habitatges, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig o les dutxes. La visita també inclou una exposició permanent que explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica.
Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.
La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.
A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.
Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.
El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.
Des de l'any 1988, el Museu de la Vida Rural (MVR) mostra al visitant les característiques de la vida tradicional a Catalunya, amb especial dedicació a la pagesia. Es tracta d’un dels principals centres de conservació i recerca etnològica del país, amb un variat fons que permet recórrer la història del món rural català a partir d’una proposta museogràfica moderna i innovadora.
L’exposició permanent mostra objectes relacionats amb la pagesia, les arts i els oficis artesanals: peces que representen un autèntic pòsit cultural de la nostra societat. El recorregut s’estructura per àmbits de feines: les de l’agricultura, les dels oficis del poble (mossèn, mestre, cafeter, pastisser, filadora, apotecari, barber...) i les domèstiques.
El centre, integrat a la Xarxa de Museus Etnològics, forma part de la Fundació Lluís Carulla i ocupa la casa pairal que la família Carulla tenia a l'Espluga de Francolí. L’Edifici Antic va ser restaurat i remodelat per albergar les peces del Museu de la Vida Rural. L'any 2010 s’aixeca un nou edifici annex i la totalitat del museu es renova adequant el seu discurs expositiu per facilitar la comprensió del món rural des d’una òptica contemporània.
