Impulsats per l’esperit de la Renaixença i conscients que gran part del patrimoni tradicional català era a punt de desaparèixer, un grup d’intel·lectuals encapçalat pel folklorista Rossend Serra va iniciar a finals del segle XIX un meticulós treball de recopilació d’històries, llegendes i cançons del Ripollès. Fruit d’aquesta tasca, el 1929 van crear l’Arxiu Museu Folklòric de Sant Pere, que ha donat lloc al Museu Etnogràfic de Ripoll.
Obert el 2001 a l’antiga casa senyorial de Can Budallés, després d’estar 10 anys tancat, l’actual museu treballa en la recerca, conservació, interpretació i difusió del patrimoni etnològic material i immaterial, principalment de Ripoll i dels Pirineus gironins. La nova museografia mostra de manera didàctica i modernitzada –incorporant audiovisuals, àudios i pantalles interactives- més de 5.000 objectes.
El recorregut és per 12 col·leccions que expliquen entre d’altres coses com era la pagesia, els oficis, els pastors, la vida a la llar o la religiositat popular. Destaca la col·lecció dedicada a la farga i el ferro, elements fonamentals en l’economia de la comarca des de l’Edat Mitjana. I en especial la col·lecció d’armes de foc portàtils ripolleses, un producte que va assolir fama internacional.
Des del 2002, el “Tinglado”, un antic magatzem portuari de Palamós, és la seu d’un museu únic dedicat a la conservació, estudi i difusió del patrimoni natural, social i cultural de la pesca del litoral català.
El Museu de la Pesca ofereix un didàctic recorregut per la història, el present i el futur d’aquesta activitat econòmica a la Costa Brava. Mostra des de la diversitat biològica de la Mediterrània fins a qui és qui en el món pesquer. Tot això dins d’un edifici reconegut el 2001 amb el Premi Nacional de Disseny, on hi trobem recreat l’ambient mariner, amb una barca de pesca inclosa.
Però l’experiència no s’acaba en l’àmbit expositiu: la seva situació al port permet completar el recorregut amb la visita a les Barques de peix, una extensió flotant del museu, i la participació a l’Espai del peix, que inclou tallers gastronòmics amb productes del mar.
El Museu de la Pesca realitza també una intensa tasca de recerca i documentació en l’àmbit marítim i pesquer a través del servei Documare i la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona.
L’antiga casa Pedrós, al centre de Castellterçol, és on va néixer i morir una de les figures cabdals del segle XX a Catalunya: Enric Prat de la Riba. Actualment convertida en museu, ens apropa la figura del fundador de la Lliga Regionalista, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals teòrics del nacionalisme català.
Acompanyats per un audiovisual, podrem repassar la seva trajectòria professional i l’ideari del polític i escriptor. Al mateix temps, ens endinsarem per la seva esfera més personal ja que l’arquitectura i el mobiliari són els originals de la vivenda. Així podem conèixer com era la vida en una casa rural benestant de principis del segle XX.
A excepció del despatx, que conté el mobiliari que Prat de la Riba tenia a Barcelona, la resta d’espais de la casa es conserven intactes. Destaquen la cuina, centre de la vida familiar, i el menjador, reservat exclusivament per a les ocasions especials. La religiositat de la família es reflecteix en la presència d’imatges religioses en la majoria de cambres, especialment les habitacions.
El polític i escriptor Víctor Balaguer, com a home de la Renaixença, estava convençut que la cultura era la base de progrés d’un poble. Per això al 1884 va encarregar construir a Vilanova i la Geltrú el primer edifici públic del país destinat alhora a funcions de biblioteca i museu, on posaria a l’abast de la ciutadania les seves col·leccions d’art, llibres i etnografia.
Actualment, el museu compta amb un fons propi de més de 8.000 peces que inclouen una col·lecció d’arqueologia i una d’etnografia provinents de donacions d’amics il·lustrats de Víctor Balaguer. Destaca el cos momificat d’un infant de l’antic Egipte, conegut popularment com a Nesi.
Sobre el fons d’art, part de la col·lecció fundacional es pot veure a la sala de la Pinacoteca que recrea l’ambient original dels salons de Belles Arts del segle XIX. Quadres de Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda o Joaquín Sorolla mostren els gustos burgesos de l’època. Complementen aquesta sala les obres d’El Greco, Ribera o Rubens, cedides des dels inicis pel Museo del Prado.
El recorregut continua pel Modernisme, Postmodernisme i Noucentisme amb obres de petit format de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Francesc Domingo o Xavier Nogués. També compta amb la col·lecció d’art informalista més completa de Catalunya que procedeix del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Pel què fa al fons bibliogràfic, és un dels més rics del segle XIX a Catalunya, amb més de 50.000 llibres i un total de 100.000 documents. Entre ells, els epistolaris de Víctor Balaguer.
Natura i Modernisme. Aquest és el tàndem que defineix la Colònia Güell. Entre pinedes s’aixeca un conjunt arquitectònic que conserva encara l’essència fabril de finals del segle XIX i principis del XX amb un nom estrella:
Antoni Gaudí.
La colònia es va construir el 1890 en el terreny propietat d’Eusebi Güell a Santa Coloma de Cervelló. L’empresari volia traslladar les indústries tèxtils que tenia al Vapor Vell de Sants lluny dels conflictes obrers que imperaven en aquell moment a Barcelona.
El conjunt s’estructurava al voltant de la fàbrica, dotada de la tecnologia més avançada de l’època. A més de les cases dels obrers, hi trobem
equipaments educatius, culturals i religiosos que la van convertir en una “petita ciutat”.
A més, Eusebi Güell, mecenes del Modernisme a Barcelona, li va donar una singularitat especial contractant alguns dels
millors arquitectes de l’època. El seu amic
Antoni Gaudí va encapçalar el projecte encarregant-se de la planimetria del conjunt i de l’església, de la qual només se’n va construir la
Cripta (reconeguda Patrimoni Mundial el 2005). La resta dels edificis (l’escola, la cooperativa, la casa parroquial i el centre cultural, entre d’altres) van ser obra de
Joan Rubió,
Francesc Berenguer i Mestres i el seu fill
Francesc Berenguer i Bellvehí.
El conjunt fa gala de les novetats constructives del moment com l’ús del trencadís de ceràmica, el ferro i el maó. Cal posar especial atenció en les façanes de la
casa del mestre, Ca l’Espinal i Ca l’Ordal, que mostren que, tot i ser una arquitectura funcional, no s’oblida dels detalls.
A l’antic barri de Sant Joan de Sitges s’aixeca el conjunt arquitectònic i artístic de Maricel, un dels exponents més monumentals del Noucentisme a Catalunya. El va construir Miquel Utrillo entre 1910 i 1918 per encàrrec del magnat nord-americà Charles Deering, que va establir-hi la seva residència i va allotjar-hi la seva particular col·lecció d’art hispànic.
Després de diferents usos, al 1970 l’art va tornar a l’edifici. A la seva façana marítima es va obrir el Museu Maricel per exhibir la col·lecció d’art del doctor Jesús Pérez-Rosales: més de 3.000 peces del Romànic, el Gòtic, el Renaixement i el Barroc, i també arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits o artesania popular.
Avui aquesta col·lecció es mostra juntament amb la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i altres adquisicions creant un recorregut complet i heterogeni per la història de l’art, des del segle X a la primera meitat del segle XX.
Destaquen les sales dedicades al Romanticisme (Marià Fortuny), al Noucentisme (Joaquim Sunyer, Pere Jou, Lola Anglada, Enric Casanovas, Ismael Smith, Pau Gargallo) i sobretot al Modernisme (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Llimona), tan estretament relacionat amb Sitges. Fins i tot hi ha una sala amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat.
No es pot abandonar el Museu sense passar per la Sala Sert, amb unes grans pintures murals del 1915 dedicades a la Primera Guerra Mundial.
El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig és un gran exemple del pas del gòtic tardà al Renaixement. I és alhora una mostra de com l’individu buscava la transcendència del seu poder i el seu honor més enllà de la mort.
Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i virrei a Nàpols i Sicília, volia un escenari solemne on ubicar el seu mausoleu. Amb aquest objectiu va promoure el 1507 la construcció d’un convent de franciscans a sobre de l’antiga capella de Sant Bartomeu. És per això que en la decoració destaca el contrast entre l’austeritat franciscana i l’esplendor noble que li va donar la família mecenes.
L’edifici, de planta rectangular, s’organitza al voltant de dos claustres. En el menor hi trobem un element de gran valor artístic: la segona galeria, formada per deu columnes entorxades. Cal destacar també l’escala de cargol del campanar, l’escala principal, la sala capitular i el Mirador del Duc.
Tot i així, la peça més monumental era el mausoleu del baró de Bellpuig, ubicat inicialment dins l’església i que ara es pot veure a l’església parroquial. Va ser construït el 1524 amb marbre de Carrara per l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola. Té l’estructura d’un arc de triomf i està acompanyat de motius al·legòrics que fan referència a la personalitat del difunt. Per la seva qualitat és una de les millors obres renaixentistes de Catalunya.
Guifré el Pilós va fundar el 887 el monestir de Sant Joan de Ripoll que va acabar anomenant-se Sant Joan de les Abadesses. I és que durant gairebé 60 anys, entre els segles IX i X, va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
La primera abadessa va ser la filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona. Aquesta comunitat de monges benedictines va mantenir-se fins el 1017 quan les religioses, acusades de portar una vida poc exemplar, van ser expulsades. Llavors el monestir va ser ocupat per una comunitat masculina de canonges agustinians fins al segle XVI i després va passar a ser regit per arxiprests fins el segle XIX.
El recinte monàstic que podem veure actualment ha sofert modificacions al llarg del temps. L’església romànica original es va renovar al segle XII seguint els models arquitectònics monumentals del sud-oest de França i es va refer en part després del terratrèmol de 1428. En el seu interior no es pot passar per alt el Santíssim Misteri, l’únic davallament romànic conservat in situ a Catalunya.
Adossats a l’església hi trobem el claustre gòtic (segle XV) i la capella dels Dolors (segle XVIII), amb la cúpula barroca de l’escultor Jacint Morató. Es conserva també l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d'Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.
El museu del monestir, obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.
A 461 metres d’alçada, al capdamunt de la serra de la Guàrdia, és fàcil imaginar-se l’imponent castell de Claramunt vigilant i protegint la conca d’Òdena.
I és que malgrat haver patit nombroses destruccions i reconstruccions, aquesta fortalesa del segle X és un dels principals exponents de la xarxa de Castells de Frontera, que marcaven la línia entre el comtat de Barcelona i l’Al-Andalus.
Encomanat als seus inicis al llinatge de Claramunt, el castell va esdevenir el centre administratiu del domini senyorial dels Cardona-Medinaceli entre els segles XIV i XIX. No seria, però, fins al segle XX que recuperaria el seu esplendor a partir de la compra i restauració dels seus nous propietaris, la família Miquel.
La seva estructura és la clàssica dels castells del segle XII, amb dos recintes emmurallats que ocupen més de 5.000 m2: el superior, el recinte sobirà, amb l’àrea residencial, la sala gòtica i quatre torres, entre les que destaca la torre d’homenatge; l’altre, el recinte jussà, acollia els serveis del castell i actualment en queda un gran pati envoltat de muralles.
També es conserven les restes del que va ser l’església romànica de Santa Maria, la primera parròquia de la Pobla de Claramunt.
Fa entre 75.000 i 40.000 anys, el cingle del Capelló va ser refugi dels neandertals, una espècie extingida d’homínids que s’organitzava en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Milers d’anys més tard, l’Abric Romaní desvetlla als arqueòlegs com va ser la vida d’una espècie que comparteix línies evolutives comunes amb l’home actual.
Pel nombre i la importància de les troballes, l’Abric Romaní s’ha convertit en un dels principals jaciments del paleolític mitjà de la Península Ibèrica. Gràcies a aquestes descobertes és possible reconstruir el modus vivendi d'aquestes comunitats i la seva interacció amb el medi natural en què van viure.
Així, l’Abric Romaní, que segueix en procés d’excavació, ha permès per primera vegada determinar (en grups neandertals) les estratègies d'ocupació, l'estructuració de l'hàbitat, les estratègies de subsistència, la tecnologia del foc i dels instruments... Entre els vestigis recuperats destaquen una vintena d’objectes de fusta (la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues), prop de 200 llars de foc i nombrosos estris realitzats en pedra i os que evidencien uns sistemes de producció tècnica realment avançats.
L’Abric Romaní forma part del NEAN-Parc Prehistòric de Capellades, que recull una vintena de jaciments en total, i actua com a centre de divulgació de la prehistòria i potenciació del turisme cultural.
