Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. Ullastret domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret.
Aquest descobriment excepcional es va fer l’any 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.
Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III a.C.). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.
El visitant podrà ‘entrar’ a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia íbera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV aC i III aC. Completa el conjunt el Museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. El conjunt d’Ullastret és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
El Museu d’Arqueologia de Catalunya s’organitza al voltant de 6 seus (Barcelona, CASC, Empúries, Girona, Olèrdola i Ullastret). De totes elles, la de Barcelona és la que ofereix una visió més transversal ja que explica l’evolució social, tecnològica, econòmica i religiosa des dels primers homes fins a l’època medieval de Catalunya però també del Mediterrani.
Ubicat dins l'antic Pavelló d'Arts Gràfiques, construït durant l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, el MAC Barcelona va renovar 11 sales entre 2010 i 2013. L’exposició permanent, formada per més d’un milió de peces originals, permet fer un viatge per la prehistòria, protohistòria, les colonitzacions gregues i fenícies o la instauració de l’Imperi Romà.
Acompanyen el visitant textos, recursos didàctics, imatges, escenografies i també audiovisuals com el dels rituals funeraris de la prehistòria comparats amb els actuals.
Una de les peces més emblemàtiques del museu és l'estàtua del déu Esculapi, ara una reproducció perquè l’original es va traslladar a la seu d’Empúries el 2008. Altres peces destacades són els materials lítics del paleolític, la mandíbula de Neandertal de Sitges de 53.200 anys, el tresor iber de Tivissa, les figures votives fenícies, la ceràmica grega o l'estàtua romana del carrer Paradís, considerada l'escultura de major qualitat recuperada de l’antiga Barcino.
El MHC és un museu pensat per estimular l’interès sobre l’evolució de la cultura catalana. Dins del Palau de Mar, un dels pocs edificis que es conserven del vell port industrial de Barcelona, els visitants segueixen una narració suggerent que es distribueix en vuit etapes, que van des de la prehistòria fins l’actualitat des d’un punt de vista social, econòmic, polític i cultural.
Durant el recorregut es troben amb objectes i documents, recreacions històriques i ambientacions, audiovisuals i interactius, que acosten de manera lúdica la història d'aquesta nació.
Fins i tot tindran l’oportunitat d’enfilar-se al cavall d’un senyor de la guerra de l’Edat Mitjana o amagar-se en una trinxera de la Guerra Civil.
Aquesta casa del centre de Moià és un edifici senyorial del segle XVII amb un notable valor arquitectònic i artístic. Però si hi ha alguna cosa que la fa especial és que pels volts del 1660 hi va néixer Rafael Casanova, protagonista de la defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714.
Casanova era fill d’una família acomodada de Moià dedicada al comerç del gra i la llana. La seva situació benestant es pot veure en les característiques de la casa, sobretot en els seus interiors, ricament decorats. Formada per planta baixa, pis i golfes, amb un jardí posterior i soterrani, destaca la façana principal, esgrafiada.
Actualment, la casa acull una exposició que mostra les claus del conflicte de 1714: des de l'esclat d'una guerra internacional per determinar el successor a la corona espanyola després de la mort de Carles II sense descendència, fins a la caiguda de la ciutat de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, mentre Rafael Casanova era responsable de la defensa de la ciutat com a conseller en cap i comandant de la Coronela.
La importància històrica i monumental de l’antiga Tarraco té el seu reflex en l'actual Museu Arqueològic de Tàrraco, un centre de referència per conèixer la vida d'aquest període. Format durant la primera meitat del segle XIX, el Museu Arqueològic de Tàrraco és el museu més antic de Catalunya en la seva especialitat i el seu extens fons il·lustra de forma magistral el procés de romanització de la Península Ibèrica.
Ubicat des del 1960 en un edifici de nova planta, al subsòl s’hi conserva un fragment del llenç de la muralla, que es va conservar in situ. Entre les peces més destacades recuperades de l’antiga Tarraco s’hi pot veure part d’un medalló (clipeus) amb la representació de Júpiter-Ammó, l’ara dedicada al Numen dels Augusts, un pedestal d’estàtua amb una inscripció dedicada al geni de la Colònia Tarraco, les estàtues de Bacus, Hèrcules nen, Claudi i Minerva, el retrat de Neró Juli Cèsar i els sarcòfag dels Lleons i del Pedagog.
Capítol a part mereixen els mosaics de gran qualitat que conserva el museu, com el del cap de la Medusa -el millor dels trobats a Tàrraco-, procedent de la zona residencial de la ciutat; el que representa Euterpe, musa de la música, descobert a la vil·la romana dels Munts (Altafulla); la lauda sepulcral d’Òptim, mosaic funerari amb inscripció, localitzat a la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona; i el mosaic dels Peixos, que decorava una estança de la vil·la romana de Cal·lípolis, al terme municipal de Vila-seca.
Entre les peces més singulars del MNAT, una nina articulada d’ivori trobada a l’interior del sarcòfag d’una nena a la Necròpolis de Tàrraco i la llàntia de bronze decorada amb la representació d’una màscara teatral procedent de la vil·la romana de la Llosa.
A més del Museu Arqueològic, el MNAT gestiona la Necròpolis de Tàrraco, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla) i el Conjunt romà de Centcelles (Constantí). Integra també els coneguts monuments de l'Arc de Berà i la Torre dels Escipions −situats a la Via Augusta−, així com el Teatre de Tàrraco de la ciutat. Un conjunt de primer ordre que és Patrimoni Mundial des de l’any 2000 i que apropa al visitant una etapa fonamental de la història europea.
Enmig dels boscos de Castellar de N’Hug (Berguedà), l’industrial Eusebi Güell va aixecar la fàbrica Asland, la primera d’Espanya a produir ciment pòrtland, més ràpid i resistent que els conglomerats que s’utilitzaven fins llavors. Es tracta d’un imponent edifici modernista, que va ser un símbol de modernitat a la seva època i que avui segueix sorprenent els visitants que s’hi acosten.
La Fàbrica, propietat de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, entra en funcionament l’any 1904. L’edifici és obra de l’arquitecte Rafael Guastavino, que el construeix de forma esglaonada per aprofitar la potència dels salts d’aigua del riu Llobregat.
A causa de les baixes temperatures de la zona, la construcció havia de protegir tot l'espai ocupat per la maquinària. Per fer-ho, es va optar per una solució arquitectònica innovadora: la volta catalana, voltes de maó de pla que es recolzaven sobre una estructura metàl·lica. La volta és la que dóna singularitat a la façana de la fàbrica.
Posteriorment, Rafael Guastavino va exportar aquesta tècnica tradicional als Estats Units, on va patentar el Guastavino system. Aquest sistema per a revestir grans voltes amb rajoles i capes de morter va fer fortuna i va deixar empremta en icones arquitectòniques com la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d'Història Natural, entre altres.
El conjunt industrial de Castellar de N’Hug funciona fins l’any 1975, però el 2002 torna a obrir convertit en Museu del Ciment, un espai que permet repassar la història de la construcció a casa nostra. El museu, format per un centre d’interpretació i un itinerari extern per les ruïnes de la fàbrica, està adscrit al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Amb la visita, es contextualitza la importància del complex en un moment de fort creixement de la societat industrial.
El monestir d’Escaladei es funda el 1163 a petició del rei Alfons I el Cast, amb la intenció de colonitzar i cristianitzar la Catalunya Nova als musulmans. El lloc escollit és la Vall d’Oliver, als peus de la serra del Montsant, on diu la llegenda que un pastor va somiar uns àngels pujant al cel per una escala: Escaladei, l’escala cap a Déu.
Sobre el sòl rocós de la zona s’estenen els cultius de vinya i oli, dos elements que suposaran la dinamització comercial de tota la comarca. El seu moment de màxim esplendor s’inicia al segle XVI, quan és un dels focus d’entrada del Renaixement a Catalunya, i s’allarga fins al segle XVIII, en aquests tres segles el conjunt monàstic és ampliat fins a la seva configuració definitiva.
Actualment, de l’antic conjunt cartoixà d’Escaladei es conserven les estructures, ara com una ruïna romàntica. La visita permet fer un recorregut exterior pels 3 claustres (un d’ells reconstruït), l’església, el refectori i una cel·la reconstruïda. Són les restes dels 600 anys d’història d’un dels monestirs medievals i moderns més importants de Catalunya.
Construït sobre una talaia privilegiada, el castell medieval de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura de l’Ordre dels Templers a Europa. Edifici religiós i militar d’origen àrab, segueix l’estil defensiu dels castells de Terra Santa, amb unes majestuoses muralles que s’alcen sobre el riu Ebre.
L’any 1153 els cristians se’l fan seu i Ramon Berenguer IV el dóna a Pere de Rovira, mestre dels templers a Hispània i Provença, que el reconstrueix i el converteix en un dels principals centres de poder cristià a la Península Ibèrica.
La uniformitat de la construcció mostra que els templers van aixecar l’edifici en relativament poc temps. Tot i així, els vestigis de l’antiga fortalesa andalusina hi són presents sobretot en els trams baixos de la muralla i en part de les construccions del recinte sobirà.
Més enllà del castell, Miravet és una ciutadella emmurallada amb construccions a diferents nivells. Les seves formes són contundents i austeres i, a mode de rusc medieval, dins de les muralles la comunitat disposava de tot el necessari per viure.
A la riba del riu Gaià hi trobem el monestir de Santes Creus, el que va ser el centre d'una de les senyories monàstiques més extenses i influents de la Corona d'Aragó. Amb una arquitectura sòlida, greu i austera, l’abadia reflecteix el model canònic dels monestirs del Cister (juntament amb Vallbona de les Monges i Poblet). Visitar Santes Creus és reviure un temps en què la puresa i l’allunyament del món es concretaven en un punt ben ancorat a la terra.
Fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial. Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d'Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major. L’estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.
La planta del monestir organitza els espais en funció de les necessitats de la comunitat. L’església, oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic. Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster. Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d'estil gòtic de la Corona d'Aragó.
El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.
Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat.
El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.
A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.
Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.
