Símbol de la ciutat, la Catedral de Girona és un edifici imponent, situat al punt més elevat de vila i amb una característica singular: la seva única nau és la segona més gran del món (només superada per Sant Pere del Vaticà). Però el temple amaga moltes joies més enllà de les seves dimensions. Al capdamunt d’una espectacular escalinata amb 90 graons hi ha un compendi de 5 segles d’història.
Peus romànics, cos gòtic i cara barroca. Aquesta és l’aparença actual de la Catedral de Girona. La torre de Carlemany, el claustre i la sagristia són l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI. El claustre és un dels més importants de Catalunya gràcies a la seva riquesa escultòrica.
Entre els segles XIV i XVIII es construeix l’església, de grans dimensions, dedicada a Santa Maria. La primera pedra de la façana de la catedral es col·loca el 1606, però no s’acaba fins ben entrat el segle XX. La dilatació en el temps determina una estructura entre barroca i classicista.
Adossat a l’església trobem el Tresor de la Catedral on destaquen dues peces de gran valor artístic: el Tapís de la Creació (un dels escassos testimonis tèxtils romànics) i el Beatus de Girona (una còpia del segle X del Comentari de l’Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana, amb més de 100 miniatures a pàgina sencera).
Amb més de 300 obres, la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona) compta amb la col·lecció més completa de l’artista català, que reflecteix tots els períodes creatius del pintor. Impulsada pel propi Antoni Tàpies, la Fundació és un museu i centre cultural que també treballa per l'estudi i la promoció de l'art contemporani.
Entre pintures, escultures, dibuixos, llibres i gravats, la Fundació mostra totes les vessants de l’activitat artística de Tàpies. La col·lecció inclou una selecció dels dibuixos i retrats dels anys quaranta (Creu de paper de diari), una mostra important de les obres matèriques dels anys cinquanta i seixanta (Forma negra sobre quadrat gris) i una representació significativa de les obres objectuals de finals dels seixanta i principis dels setanta (Palla i fusta).
El visitant descobrirà també les diferents tipologies, tècniques i materials emprats per Tàpies: obres realitzades amb goma-escuma i esprai, vernissos i escultures de terra xamotada i objectes i escultures fets amb planxes metàl·liques o bronze.
La Fundació Antoni Tàpies es troba en un edifici modernista obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Aquesta construcció és singular ja que va ser la primera de l'Eixample en combinar la utilització del maó vist amb ferro dins del teixit urbà. Actualment l’edifici està coronat per l’escultura Núvol i cadira del mateix Tàpies, obra que s'ha convertit en tot un símbol de la Fundació.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona es troba al Parc del Fòrum. L’edifici, construït per Herzog i De Meuron l’any 2004, ocupa 9.000 metres quadrats i és considerat, a nivell arquitectònic, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat.
Al vestíbul, hi trobem la peça més emblemàtica del museu, l'esquelet d’una balena que es va trobar el 1862 a la platja de Llançà i que, per votació popular, s’ha anomenat Brava.
El discurs de l’exposició permanent és la interpretació de la Terra actual com a resultat de la interacció entre l’ambient químic i físic del planeta i els éssers vius. Tot això es mostra de forma didàctica i a través de pantalles tàctils i vitrines amb els fons de col·leccions del museu -fòssils, animals naturalitzats, plantes, algues, minerals i roques- al qual s'incorporen també àmbits dedicats als fongs i al món microscòpic (amb reproduccions de virus i microbis). S'exposen 4.500 dels més de 4 milions de peces que té el museu.
El Museu de Ciències Naturals de Barcelona és una institució amb més de 140 anys d’història i parteix del llegat de les col·leccions del naturalista Francesc Martorell i Peña. A més de l’edifici del Fòrum, disposa d’altres espais a la ciutat: el Jardí Botànic de Barcelona i el Jardí Botànic Històric, situats a Montjuïc, i el Centre Martorell d’Exposicions i el Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella.
Sota la protecció de reis i nobles, el monestir de Poblet es converteix en centre neuràlgic de la Catalunya medieval. Panteó reial durant l’edat mitjana, el conjunt ha esdevingut un símbol històric i cultural on hi tornen a viure els monjos cistercencs.
La construcció del monestir va començar al segle XII i s’hi aprecien estils arquitectònics variats com el romànic, el gòtic, el renaixentista i el barroc. No obstant això, el conjunt gaudeix d’una harmonia absoluta tant entre els seus elements arquitectònics (que contenen tot l’esplendor rigorós de l’orde del Cister) com en la seva relació amb l’entorn de les muntanyes de Prades.
Alguns dels elements més destacats del monestir són l’església, que segueix l’estil dels temples cistercencs i on cal admirar el retaule de l’altar major, un conjunt renaixentista d’alabastre blanc de Damià Forment; la bella capella gòtica de sant Jordi, edificada a l’època d’Alfons el Magnànim (s. XV), i la porta reial, una grandiosa construcció gòtica flanquejada per dues torres octogonals.
Va ser el rei Pere III El Ceremoniós (1319-1387) qui va vincular el monestir amb la Corona d’Aragó fent-hi construir el panteó reial, que fins llavors havia estat a Santes Creus. Hi van fixar la seva sepultura Alfons I, Jaume I el Conqueridor, Pere III i molts dels seus successors. A les obres dels sepulcres, fetes d’alabastre blanc, hi van treballar alguns dels millors escultors del moment.
El Born Centre de Cultura i Memòria és un equipament de referència a Europa: és alhora un espai històric, el nucli de la memòria col·lectiva catalana i un modern centre cultural.
Com a espai històric, l’antic mercat del Born (1876) és el primer gran edifici de l’arquitectura del ferro a la ciutat i ens mostra el seu destacat paper com a metròpoli europea durant el segle XIX.
Pel que fa a la memòria històrica, al subsòl del mercat es conserva un jaciment arqueològic excepcional, tant per l’estat de conservació com per les dimensions. Contemplant les restes dels 42 carrers i les 60 vivendes que formaven part del barri de la Ribera es pot recórrer la història de Barcelona i Catalunya, des de l’època romana fins a principis del XVIII.
Les pedres ens parlen sobretot del desenllaç de la Guerra de Successió per a la ciutat, que va resistir el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació de l’11 de setembre de 1714. Com a conseqüència, el centre del Born va ser destruït per construir-hi la fortalesa militar de la Ciutadella.
Després d’anys de tasques d’excavació, restauració i museïtzació, actualment aquest emplaçament s’ha convertit en un centre cultural. Inaugurat el 2014, actua com a centre d’interpretació de la Guerra de Successió i alhora compta amb una programació que inclou activitats literàries, teatrals i musicals.
Art contemporani a Barcelona és MACBA. El Museu d'Art Contemporani de Barcelona s’aixeca en ple barri del Raval de la capital catalana en un edifici de Richard Meier que és en si mateix una obra d’art. Es troba a tocar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), una zona de referència per als amants de l’art i la cultura del segle XX i XXI.
El MACBA, que va néixer el 1995, s’ha consolidat internacionalment com un model en art contemporani. La seva col·lecció, de 5.500 obres, permet traçar un recorregut pels principals referents artístics de l’actualitat. Comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta, incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys 60 i 70. També disposa d'obres al voltant de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista.
Entre les peces més destacades s’hi poden veure: Dins el roig, d’Albert Ràfols-Casamada; Between the Frames: The Forum, d’Antoni Muntadas; La saison des pluies II, de Miquel Barceló; Rinzen, d’Antoni Tàpies; Beschwingte Bindungen, de Paul Klee; Thames Circles, de Richard Long, o Atomic Kiss, de Joan Rabascall, entre altres.
El Monestir de Sant Pere de Galligants, del segle XII, és un dels monuments romànics més significatius de Girona. Es troba ubicat dins la trama urbana de la ciutat, un fet poc habitual si tenim en compte que la majoria de monestirs estan en llocs aïllats. Però aquesta abadia benedictina també és singular per la seva capçalera i el campanar.
I és que la capçalera de Sant Pere presenta una complicada forma assimètrica: està formada per un absis principal amb dues absidioles a un costat i una a l'altre, mentre que a l'extrem del braç del creuer hi ha un absis lateral més, fet que fa pensar en el reaprofitament d’elements d’un temple anterior. En aquest espai hi trobem també el campanar de vuit cares, perfectament simètric i amb decoració llombarda.
El més destacat és l’escultura que trobem als capitells de la nau principal i, sobretot, als de la capçalera. Aquests són els que han donat fama a Sant Pere de Galligants; i els que més controvèrsies han generat... I és que alguns historiadors aposten decididament per la mà del mestre de Cabestany i del seu taller; d’altres, però, creuen que són influència de l’Escola de Tolosa.
Des del 1857, Sant Pere de Galligants actua com a museu d’arqueologia i belles arts, un dels més antics de Catalunya. Actualment és la seu de Girona del Museu d’Arqueologia de Catalunya i aplega els materials arqueològics trobats a les excavacions de diversos jaciments de les comarques de Girona, des de la prehistòria fins a l'edat mitjana.
Consagrat a la cultura de l'objecte, el Museu del Disseny de Barcelona ofereix al visitant unes col·leccions úniques i de ressò internacional formades per més de 70.000 peces que abracen, cronològicament, des del segle IV aC fins a l’actualitat. L’objecte i tot allò que significa per a la societat és el denominador comú de totes les col·leccions: des de la seva concepció, creació i producció fins al seu ús segons l’època.
Contemplar moltes de les peces del museu és retornar, sovint, a l'entorn quotidià: la motocicleta Impala de Montesa, el cartell de la inauguració del Camp Nou o el Cobi olímpic, entre molts d’altres, són objectes que apel·len directament a la memòria sentimental de l’espectador.
El vast patrimoni d’aquest nou museu de Barcelona està format per la integració de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques.
Però si el contingut és excepcional, el continent del Museu del Disseny no es queda enrere: l'edifici, dissenyat per l'equip MBM arquitectes i conegut popularment com la grapadora, és ja una nova icona de l’arquitectura contemporània de la ciutat.
“Una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient”. Així és com, segons Aulus Gel·li, descrivia Cató al segle II una de les mines de sal potàssica més importants del món, que es troba a Cardona. Es tracta d'una depressió del terreny amb forma d’el·lipsi allargada i una superfície de 100 hectàrees amb unes característiques geològiques i naturals úniques. Ha estat explotada a cel obert des del Neolític, i del 1900 al 1990 a través de l'extracció, després de la descoberta de sals potàssiques a càrrec de l’enginyer Emili Viader i Solé.
La Muntanya de Sal de Cardona és avui un equipament cultural i turístic dedicat a la divulgació de la importància del jaciment geològic i de l’aprofitament que l’home n'ha fet durant segles.
L’àrea museogràfica és un espai obert en el qual s’expliquen la geologia, mineralogia i botànica de la Vall Salina de Cardona, inclosa des del 1992 en el Pla d’Espais d’Interès Natural.
També s’hi pot conèixer la història de l’explotació de les sals durant segles. Entrant a l’antic pou miner es pot contemplar una peça única de l’arqueologia industrial, la maquinària d’extracció de sal dissenyada i construïda als anys 20.
El Museu del Cinema de Girona neix a partir de l’excepcional col·lecció d'objectes relacionats amb el món del precinema i del cinema de Tomàs Mallol formada per 8.000 objectes, 10.000 documents (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), 800 films i 700 llibres i revistes. Es va inaugurar el 1998, convertint-se en el primer museu d'aquestes característiques de l'Estat espanyol i un dels pocs existents a escala europea.
Entrar al Museu del Cinema és començar un procés de descoberta. I és que l’exposició permanent té en l’espectador el seu punt de mira. No és estrany. Al llarg de la història, l'home ha estat fascinat per les imatges en moviment, des de les primitives ombres xineses fins als primers anys de cinema.
Aquest procés de descoberta està dividit en 10 apartats més un audiovisual que serveix de pròleg de l'exposició i un epíleg que fa referència al cinema amateur i el cinema infantil. El discurs principal finalitza als anys 30, amb l'arribada de les primeres televisions.
Així, es pot entendre de manera didàctica i amena com funcionaven les llanternes màgiques, caixes òptiques, càmeres obscures, cronofotografies, aparells per donar moviment a les primeres imatges (fenaquistoscopis, zoòtrops…), projectors... Fins i tot està permès deixar-se enganyar per diverses il·lusions òptiques, que demostren que, ja des de ben antic, el més important és sorprendre.
