L’abadia benedictina de Sant Quirze s’erigeix a l’antic comtat d’Empúries. Aïllada de la població, l’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.
L'església del monestir és la part millor conservada del conjunt arquitectònic. La seva construcció és molt austera i l'ornamentació, escassa. Només l'absis principal està decorat: un alt podi sosté 5 petits arcs suportats per semicolumnes amb capitells llisos. Però on cal centrar la vista és en l'absis sud de l’església. I és que durant la restauració del 2006, s'hi van descobrir restes de pintures murals. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna.
Del claustre se’n conserva poc, però és d’un gran valor ja que és una construcció molt primitiva (segle X). Des d’aquí s’accedeix a una gran cambra que podia ser el refetor o el dormitori i al palau de l’abat. El monestir, fortificat al segle XIV, conserva una torre de defensa i restes de muralla.
Fora del recinte del monestir, hi ha l'església parroquial de Santa Maria, del segle XII, oberta als pobladors de la zona.
És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.
La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.
Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.
Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.
Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la "catedral" paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardoromà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.
La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel. El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una "còpia" del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari. Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.
La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).
El conjunt del Teatre-Museu amb la Cúpula i la Torre Galatea (amb la seva façana decorada amb maniquins, ous i pans de crostó) és la icona més emblemàtica del paisatge urbà de Figueres. L’edifici es considera en sí mateix l’objecte surrealista més gran del món. Però, alhora, alberga en el seu interior moltes obres mestres de Salvador Dalí.
El Teatre-Museu, construït sobre les restes de l'antic teatre de Figueres, va ser concebut i planificat pel mateix Dalí com el seu gran projecte personal. El seu fons de pintura permet fer un recorregut artístic des dels inicis del pintor (La Venus que somriu o Port Alguer). Tot i així, el Museu recull per sobre de tot l'explosió del surrealisme amb obres tan emblemàtiques com Espectre del sex-appeal, Leda atòmica, La panera de pa o Galatea de les esferes.
També cal destacar un conjunt d’obres que Dalí va crear pensades per al seu Museu com la sala Mae West, la sala Palau del Vent, el Cadillac plujós o la pintura Gala nua mirant el mar que a 18 metres apareix la figura del president Lincoln.
El 1988 s’afegeix l’espai expositiu de la sala de les Loggies que mostra l'obra tardana de Salvador Dalí, basada en l’experimentació científica i en l’estudi de clàssics de la pintura.
El Teatre-Museu Dalí de Figueres forma, juntament amb el Castell Gala Dalí de Púbol i la Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat, el triangle dalinià empordanès que permet endinsar-se en la vida i obra d’un dels pintors més internacionals que ha tingut Catalunya.
El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.
L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.
El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.
A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.
Enmig de Montjuïc, a Barcelona, entre l’ombra dels arbres, els volums blancs de la Fundació Joan Miró no passen desapercebuts. Al seu interior, es custodien més de 14.000 peces del pintor surrealista, entre pintures, escultures, ceràmiques i tapissos. Un dels valors més importants de la Fundació és que conserva gairebé tots els dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències, un material bàsic per entendre l'obra l’artista.
El fons es va crear principalment amb una donació del propi Joan Miró i es va ampliar amb donacions de familiars, amics i col·leccionistes.
La col·lecció de la Fundació permet realitzar un viatge a través de la vida artística de Miró. Començant amb les primeres pintures amb clara influència de l'impressionisme, el fauvisme i el cubisme francesos (Ermita de Sant Joan d'Horta o Retrat d’una vaileta). Passant per l’etapa plenament surrealista (L’ampolla de vi) i els coneguts collages (Homenatge a Prats). I acabant amb les seves obres sobre la Guerra Civil (Home i dona davant d'un munt d'excrements) i els quadres de les constel·lacions.
Però el museu no només destaca per l’obra que acull sinó també pels seus plantejaments arquitectònics i museològics. Miró volia obrir una Fundació que mirés cap al futur, que no es convertís en un temple d'objectes de col·leccionista sinó en un lloc de descoberta i debat. I amb aquest objectiu va demanar a l’arquitecte Josep Lluís Sert que construís un edifici amb personalitat pròpia. El resultat és una arquitectura que és el millor aparador possible de l’obra de l’artista.
Antiga barraca de pescadors a Portlligat, l’any 1930 Salvador Dalí s’hi va instal·lar i hi va viure i treballar fins al 1982. A partir de la construcció inicial, el pintor va anar adquirint altres barraques similars i, al llarg de quaranta anys, va definir la que seria la casa actual, de la que parlava com “una veritable estructura biològica” .
La construcció, ideada per Dalí i Gala, és una estructura laberíntica organitzada al voltant de l’anomenat Saló de l'Óssa. A partir d’aquest eix central es dispersa en una successió de petites sales connectades per passadissos, petits canvis de nivell i culs-de-sac. Les sales tenen finestres de diferents formes i dimensions però amb un denominador comú: emmarquen la badia de Portlligat, un paratge que és un tema constant en l'obra de Dalí.
La casa, que l’escriptor Josep Pla qualifica com a “sorprenent, extraordinària i mai vista” va ser el refugi on Dalí va portar “una vida d'ascetisme i isolament” després dels anys viscuts a París.
L'any 1982, després de la mort de Gala, Dalí no va tornar a Portlligat. Amb la mort del pintor (1989), la casa es va convertir, a partir de 1994, en un petit recinte museístic adaptat pels arquitectes Oriol Clos i Costa i José Ramos Illán. Forma, juntament amb el Castell Gala Dalí de Púbol i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès
Construïda entre 1932 i 1936 al districte de Sant Andreu de Barcelona, la Casa Bloc és un dels exemples paradigmàtics de la primera arquitectura racionalista a Catalunya. És obra de Josep Lluís Sert (1902–1983), Josep Torres Clavé (1906–1939) i Joan Baptista Subirana (1904–1978), membres del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Es tracta d’un col·lectiu que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va impulsar la introducció de l’arquitectura moderna al país a principis dels anys 30.
Durant la Segona República, va ser un projecte social innovador, integrat en l'entorn urbà i amb habitatges funcionals concebuts com a allotjaments estàndard per a obrers. Una ‘nova’ arquitectura que definia la morfologia urbana moderna, pròpia del segle XX, contraposada a l'Eixample del segle XIX.
Actualment es pot visitar l'habitatge 1/11 de la Casa Bloc, reconvertit en un pis-museu i gestionat pel Museu del Disseny de Barcelona. La museïtzació ha retornat l'estructura i l'aspecte originals a l’habitatge, i el presenta tal com l'havien pensat els seus creadors.
El Pirineu va ser un dels últims espais que els dinosaures van habitar, fa 65 milions d’anys. Això fa que el jaciment cretàcic de Coll de Nargó sigui considerat per la comunitat científica com un dels més importants del món. I és que és una gran font d’informació del moment que es van extingir els darrers grans dinosaures i va començar una nova era dominada pels mamífers.
El jaciment consta d’una zona oberta al públic que s’anomena el “Mirador del Cretaci”, des d’on es poden veure petjades, restes fòssils vegetals i animals, ous i nius de dinosaure. Per divulgar la importància del jaciment, es va crear el museu Dinosfera, un centre d’interpretació interactiu basat en les noves tecnologies.
L’exposició permanent se centra sobretot en explicar com es creu que era el procés de reproducció d’aquests gegants de la natura. I és que una de les peces més espectaculars trobades a Coll de Nargó i que es poden veure al museu és el niu de dinosaure més gran d’Europa. Precisament, un dels principals responsables de les postes que s’han trobat a la zona és el titanosaure. Per això una reproducció d’aquest sauròpode presideix l’inici de l’exposició.
