La Casa Milà és un dels edificis més singulars d’Antoni Gaudí. Situada en ple passeig de Gràcia de Barcelona, trenca amb la fesomia de l’avinguda. Es tracta d’un edifici construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí resol l'estructura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro i se serveix sobretot de l’arc catenari i del parabòlic.
Va generar molta controvèrsia durant la seva construcció, a principis del 1900. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.
Molts també la descriuen com un gran vaixell que enfila el passeig de Gràcia. I és que la seva façana es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior.
L'edifici disposava de 20 habitatges que es van llogar a famílies benestants de l’època. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. La Pedrera, però, no és un edifici residencial convencional. L’objectiu de Gaudí era crear habitatges en moviment, on cadascun pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí.
Corona l’edifici el terrat, rematat amb el conjunt de 7 xemeneies, recobertes de calç, trencadís blanc i vidre. Escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que des d’aquest paisatge gairebé irreal vigilen la ciutat.
La Basílica Expiatòria de la Sagrada Família és un dels exemples més brillants del modernisme català i ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Segurament és el monument inacabat que atrau més visitants al món. I és que Antoni Gaudí hi va abocar tots els seus esforços i coneixement fins al moment de la seva mort, tot i que només en va veure finalitzats la cripta, l’absis i la façana de la Nativitat amb un dels campanars. Aquests espais van ser declarats Patrimoni de la Humanitat l'any 2005.
La construcció de la Sagrada Família comença el 1882 amb la cripta situada sota l’absis, segons un primer disseny neogòtic. Quan l’encàrrec passa a mans de Gaudí el capgira totalment i adapta el projecte als seus ideals naturalistes. Un dels tresors de la cripta és el mosaic d’estil romà del terra. Tampoc es pot passar per alt el retaule dedicat a la Sagrada Família de l’escultor Josep Llimona. Precisament en aquest entorn íntim i místic és on descansa actualment Antoni Gaudí, concretament a la capella del Carme.
Un cop acabada la cripta i l’absis, Gaudí es planteja un projecte més ambiciós i complex, basat en una minuciosa simbologia i grans audàcies constructives formals a partir de l'arc parabòlic. D’aquí en neix la façana de la Nativitat. Segons Gaudí: “Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret”. Així, la converteix en un llibre de pedra detallat sobre els episodis de la infantesa de Jesús.
Després de Gaudí, la construcció va passar per dècades de lenta evolució. Amb la revifada de l’interès per l’obra de Gaudí, el nombre de visitants ha augmentat exponencialment en els últims anys i les obres de construcció del temple han avançat amb rapidesa seguint les maquetes i apunts que va deixar el mestre. L’interior de la nau de l’església és un nou atractiu i està previst que el 2026 l’edifici que va somniar Gaudí estigui acabat.
Eusebi Güell, fidel defensor de l’obra d'Antoni Gaudí, l’any 1898 li va encarregar una església per a la colònia tèxtil que havia construït a Santa Coloma de Cervelló, prop de Barcelona.
La construcció no va començar fins l’any 1908, deu anys després de l’encàrrec. D’altra banda, Gaudí va abandonar l’obra l’any 1914 i els treballs es van suspendre definitivament l’any 1916, quan només s’havia construït la cripta.
Però per Antoni Gaudí, tant el projecte com la construcció de la cripta de la colònia Güell van ser un laboratori d’assaig, on va experimentar solucions arquitectòniques i noves tècniques estructurals que després va utilitzar a la Sagrada Família. Va realitzar atrevides provatures, utilitzant el maó i la pedra per a la construcció d’estructures arquitectòniques portades als seus límits, com ara els arcs parabòlics o les columnes i paraments inclinats.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.
L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.
Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.
A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.
L’abadia benedictina de Sant Quirze s’erigeix a l’antic comtat d’Empúries. Aïllada de la població, l’edificació perviu dins el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. Després d’un llarg procés de recuperació, Sant Quirze encara transmet allò que els seus constructors hi van imprimir al segle X, amb una sòlida arquitectura de pedra d'estil romànic amb influències del Rosselló i decoració llombarda.
L'església del monestir és la part millor conservada del conjunt arquitectònic. La seva construcció és molt austera i l'ornamentació, escassa. Només l'absis principal està decorat: un alt podi sosté 5 petits arcs suportats per semicolumnes amb capitells llisos. Però on cal centrar la vista és en l'absis sud de l’església. I és que durant la restauració del 2006, s'hi van descobrir restes de pintures murals. Tot i que es troben en un estat alt de degradació, s’hi distingeix una màndorla, dos àngels, el sol i la lluna.
Del claustre se’n conserva poc, però és d’un gran valor ja que és una construcció molt primitiva (segle X). Des d’aquí s’accedeix a una gran cambra que podia ser el refetor o el dormitori i al palau de l’abat. El monestir, fortificat al segle XIV, conserva una torre de defensa i restes de muralla.
Fora del recinte del monestir, hi ha l'església parroquial de Santa Maria, del segle XII, oberta als pobladors de la zona.
És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.
La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.
Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.
Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.
