Públic general

Situat en un terreny amb un cert desnivell, topografia que agradava a Martinell per aprofitar millor l’espai, la Cooperativa Falset Marçà es va construir l’any 1919.

En aquest edifici, que evoca les formes d’un castell, hi trobem una de les característiques que defineixen l’arquitectura modernista i que continuen utilitzant els deixebles de Gaudí i Domènech i Montaner: la recuperació i la lliure interpretació de les formes arquitectòniques medievals catalanes.

El celler està format per dos edificis perpendiculars, responent a la divisió d’espais de treball: el moll de descàrrega i la sala de màquines al més petit, i la sala de tines i cups al més gran.

Però la novetat a Falset és l’absència de l’arc parabòlic. La coberta de teula a dues vessants se sustenta gràcies a les clàssiques encavallades de fusta que, al seu temps, descansen sobre pilars de maó units amb arcs formers. Al cos central del celler de Falset hi podem observar 9 finestres verticals molt estilitzades i coronades per un gran arc de descàrrega. De les tres portes d’entrada al celler, la principal forma un arc de mig punt adovellat a l’estil medieval.

A banda i banda s’hi aixequen dues torres de planta quadrada, amb grans obertures verticals i cantonades acabades amb maó vist, que contrasta amb el blanc de la resta del mur i crea un bell equilibri de línies i colors. L’últim element a destacar és el dipòsit de l’aigua. Funcional i artístic, el del celler de Falset és circular i està sostingut per dos arcs parabòlics encreuats i amb quatre pilastres que el cenyeixen, tot fet amb maó vist.

El de l’Espluga de Francolí va ser el primer celler cooperatiu encarregat a un arquitecte de prestigi. Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner, va iniciar la construcció dels “cellers d’autor” o “cellers de rics” amb la projecció i la direcció de les obres. Al celler de l’Espluga també hi va treballar, posteriorment, Cèsar Martinell. El primer celler cooperatiu modernista de Catalunya i de tot l’Estat es va aixecar l’any 1913; actualment, aquest espai pioner del cooperativisme més artístic i innovador acull les instal·lacions del Museu del Vi.

La disposició del celler és semblant a la d’altres edificis contemporanis: tres naus rectangulars i paral·leles, teulades individualitzades a dues vessants i una altra nau col·locada perpendicularment a les altres. A l’estructura del celler hi trobem tota la genialitat modernista. Pere Domènech va dissenyar un sistema de pilars en creu que es convertien en arcs ogivals que fan la funció d’arcs torals i formers d’una nau (solucions aplicades ja en l’arquitectura medieval). Les naus, de 44 per 12 metres, albergaven un total de 40 tines de ciment armat de 340 hectolitres cada una, a més d’alguns cups subterranis. La nau perpendicular era una mica més petita (13 per 8 metres) i allotjava el moll d’entrada i la sala de màquines (amb premses d’última generació). Annex a aquesta nau, el celler també disposava d’un laboratori per tenir un millor control de tot el procés productiu.

La façana és igual per a les tres naus principals. Els historiadors ens parlen d’elements que recorden l’arquitectura catalana més genuïna: arcades ogivals amb petites finestres, pilars de maó disposats verticalment, coronaments triangulars i galeries d’arcs cecs que ens recorden al romànic llombard. Els materials utilitzats a la façana són la pedra picada, l’arrebossat i el maó vist. Un altre element “estètic” és el dipòsit de l’aigua. Situada al costat de la nau de descàrrega, és una torre circular de maó coronada per una teulada cònica decorada amb el clàssic trencadís modernista.

El celler de l’Espluga de Francolí disposava, l’any 1915, de 1.311 metres quadrats i 160 socis. Cèsar Martinell en va fer una ampliació l’any 1929 afegint una altra nau. L’any 1990 es va reformar i restaurar i, finalment, al 1998 s’hi inaugura el Museu del Vi.

Al sud de Barberà de la Conca trobem el celler del Sindicat Agrícola de Barberà de la Conca, conegut com a “celler de Dalt” o “Sindicat dels rics”. Es va construir entre els anys 1920 i 1921 i entre els seus artífex hi ha l’arquitecte Cèsar Martinell, l’enòleg Isidre Campllonch i l’enginyer ecòleg Imbert. Professionals que posaven tot el seu talent al servei de la burgesia agrària reformista.

La construcció va ser una de les més modernes del seu temps, sobretot gràcies a les innovacions tècniques introduïdes per Martinell. Són innovacions que afecten tant l’arquitectura com la tecnologia necessària per a l’elaboració de vi i que Martinell aplicarà a gairebé tots els cellers que va dissenyar: aixecar l’estructura de les naus sobre arcs parabòlics de maó, situar les finestres a la part baixa de les naus, fer els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants i, per últim, la composició i textura de les façanes.

L’edifici té dues naus rectangulars paral·leles però, a diferència d’altres cellers, les seves dimensions són desiguals. La gran estava destinada a l’estiba mentre que la petita es dividia en moll de descàrrega, sala de màquines i casa del conserge.

El cos principal, de 43 per 21 metres, està dividit en tres naus i presenta la típica planta basilical utilitzada en les esglésies cristianes. Les naus estan separades per pilars amb planta de creu que, a la part superior es bifurquen donant lloc a arcs equilibrats o catenaris (molt utilitzats per Antoni Gaudí). A sobre dels arcs hi ha unes parets on reposen les encavallades que sostenen la teulada a doble vessant; a les parets hi ha grans finestres fetes amb maó vist –igual que les portes- que il·luminen aquesta gran nau central.

Però el que més destaca de l’exterior és l’elegant torre de l’aigua, construïda posteriorment. Té dos cossos, un de planta quadrada i un altre octogonal i finalitza amb un coronament cònic. Alguns autors han assimilat aquesta estructura amb els campanars barrocs. Una referència més de les “catedrals del vi” als temples cristians de casa nostra.