Públic general | Page 15 | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya

Públic general

T
Una casa blanca sota un cel blau intens, el galliner en segon terme, eines del camp, vegetació i vida arreu. Així és com Joan Miró retrata a l’oli el Mas Miró, l'indret on va prendre la decisió de dedicar-se plenament a la pintura de per vida.

Encara que el pintor va néixer a Barcelona i va morir a Palma, va passar llargues temporades a la casa familiar, situada als afores de Mont-roig del Camp. És aquí on va deixar-se captivar per la vida rural i va consolidar el seu vincle amb la terra catalana, el qual marcaria per sempre el caràcter de l’artista i, de retruc, la seva obra pictòrica.
 
El Mas Miró comprèn el conjunt d'edificis satèl·lit de la masia d'estil colonial, erigits en diferents moments entre el segle XVIII i el XX. La visita al conjunt, catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, permet endinsar-se al taller de l’artista, descobrir-hi els seus esbossos i material, recórrer el jardí que conserva el galliner, la capella, els conreus i el corral.
 
El passeig per aquest entorn -amenitzat, si es vol, per les activitats que ofereix la Fundació Mas Miró- és l'experiència ideal per conèixer el bressol de l'estil simbòlic que avui tots reconeixem com a mironià i que el va convertir en un dels pintors més rellevants del segle XX.
T
Passejar-se pel pompós interior original d’una mansió modernista només és possible en comptats edificis. Un dels més ben conservats és la Casa Navàs de Reus.

Flanquejant la plaça del Mercadal des d’un xamfrà, la casa botiga de la família Navàs-Blasco és una de les obres més luxoses projectades per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. La façana de l'edifici es manté majestuosa tot i haver quedat malmesa durant els bombardejos de la Guerra Civil. El veritable tresor, però, es troba a les estances interiors que meravellaran els amants del Modernisme. La millor mostra d’artesanies es troba a cada racó de la casa: vitralls de colors, pintures murals, ceràmiques amb motius florals, tapisseria de seda i mobiliari elaborat pels ebenistes més reconeguts del moment.
 
La sumptuositat de l’espai ja dona una idea sobre la capacitat econòmica dels seus propietaris, importants comerciants de teixits, així com de la rellevància de Reus com a segona capital catalana.
T
Si hi ha un espai que evoqui com devia ser l’estil de vida de les elits romanes, aquest és la Vil·la dels Munts.

La luxosa residència d’un dels funcionaris més importants de Tàrraco corona un turó vora la platja d’Altafulla des del segle II d.C. En aquesta ubicació idíl·lica s’hi despleguen les restes d’un conjunt de grans dimensions: les termes, la zona residencial, els edificis per a les feines agrícoles i, fins i tot, els vestigis d’un mitreu per a rituals de culte.
 
L’esplendor de moltes de les escultures trobades al jaciment es pot admirar al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Les pintures i mosaics es conserven in situ i poden descobrir-se tot passejant per la vil·la.
 
A més de ser una les vil·les aristocràtiques més ben conservades de la Hispània romana, Els Munts està envoltada d’altres jaciments que constitueixen el conjunt arqueològic de Tàrraco, inclòs en la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO l'any 2000.

Jornada de portes obertes a la Vil·la dels Munts


Cerca més activitats
T
La importància del toc manual de campanes és clara per les seves funcions tant comunicatives com espirituals. Des d'antic, ha estat vinculat a esdeveniments socials: informar de fets extraordinaris, marcar els temps festius i de la vida quotidiana, desfer tempestes, i espantar els mals. Les campanes es feien sonar en batejos, defuncions, moments d’oració, esdeveniments religiosos, civils i militars així com per advertir de focs, entre d'altres esdeveniments.

A Catalunya ja es té constància d’aquesta pràctica al segle XI, en uns testaments dels anys 1035-1060 on es determinen “deixes a l’obra del cloquer” de les catedrals de Barcelona i Vic. És una pràctica que es troba a tot Europa i a moltes altres parts del món. A Catalunya, els tocs de campanes prenen una forma particular que els diferencien de la resta de l’Estat: el moviment que es realitza per fer-les sonar és pendular i no s’arriba mai a fer la volta de campana. Des del 2022 el toc manual de campanes està inscrit a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Actualment hi ha nombroses agrupacions arreu del país dedicades a recuperar els tocs festius manuals.

Exposició temporal Tresors d'Empúries

Reserva prèvia necessària

Cerca més activitats

Visita guiada a Sant Pere de Rodes

Reserva prèvia necessària

Cerca més activitats

Quan el museu no era museu

Reserva prèvia necessària

Cerca més activitats
El gran especialista en construccions agroindustrials de Catalunya, Cèsar Martinell, va “debutar” a Rocafort de Queralt l’any 1918. El resultat final, ple d’innovacions i atreviment arquitectònic, va ser una gran plataforma per la seva carrera.

El celler de Rocafort que veiem avui és fruit de tres intervencions fetes entre 1918 i 1947. Durant els primers anys, constava d’un edifici amb dues naus paral·leles i una tercera perpendicular que feia de moll de descàrrega i sala de màquines. Posteriorment es va ampliar amb una dues naus més, la modernització de la sala de màquines i un nou dipòsit d’aigua que substituïa l’original.

Però l’aportació més decisiva va ser la utilització, per primer cop, de l’arc parabòlic gaudinià com a principal suport de l’estructura de l’edifici. La idea original contemplava la tradicional encavallada de fusta, però les circumstàncies econòmiques del moment van fer canviar d’idea l’arquitecte: amb la Primera Guerra Mundial, el preu de la fusta s’havia multiplicat per cinc.

Pel que fa a la vessant més “estètica” del celler, destaca l’obra cuita utilitzada en els arcs de portes i finestres, així com el fris de rajola de ceràmica que recorre la cornisa de l’edifici. La façana principal del celler és perfectament simètrica i en destaca l’enorme finestral composat de tres elements, amb arcs rampants i de mig punt. La porta consisteix en una arc de mig punt adovellat que, al seu temps, fa de suport al gran finestral. Una composició que es repeteix a la façana de les tres naus.
Probablement ens trobem davant d’una de les obres més belles de l’arquitecte Cèsar Martinell. El Celler del Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles, a les afores del nucli urbà, va ser el tercer encàrrec en només un any del més cèlebre dels arquitectes agraris catalans. Amb unes línies que ens recorden l’art gòtic, el celler de Nulles presenta una arquitectura depurada, monumental i elegant.

L’estructura de l’edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una construcció de dues naus de 21 per 18 metres sense mur de separació entre elles. Un esquelet esvelt, resistent i lleuger que dóna sensació d’amplitud i permet crear un espai diàfan i ordenat. La coberta de les naus està feta a base de bigues, llates de fusta, solera de rajola i teula. El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

La monumentalitat de la façana justifica plenament l’apel·latiu de “catedral del vi”. S’observa clarament la doble nau basilical gràcies a dos frontals simètrics i idèntics. Arrenca d’un sòlid basament de pedra que la recorre longitudinalment, trencat només per les dues portes de cada nau. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist). La façana llueix pilastres verticals de maó vist, des del parament fins a la coberta on els acabaments esglaonats formen un pendent simètric a banda i banda; destacables són també les arcuacions cegues i les originals cantonades de la façana fetes a base de pilars de maó formant relleus degradats.