“Hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà”, va dir Elies Rogent, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, durant la graduació d’Antoni Gaudí (1852–1926) el 1878. Avui ningú posa en dubte la revolució que va suposar l’obra d’aquest reusenc il·lustre per a la història de l’arquitectura, tot i que el seu talent innovador no va ser reconegut fora de les nostres fronteres fins anys després de la seva mort.

És considerat el màxim exponent del modernisme, tot i que el seu estil va més enllà per la seva capacitat d’inventar noves solucions constructives –com el seu arc catenari-, incorporar tècniques innovadores i crear un llenguatge arquitectònic únic, basat en formes corbes i dinàmiques. Alhora, va utilitzar totes les arts aplicades en els seus edificis (vidrieres, ferro forjat, mobles...), especialment una tècnica que recuperaria la decoració amb mosaic i que es convertiria en el seu segell: el trencadís.

Fill de calderers, de l’ofici familiar Gaudí va aprendre la capacitat de treballar en tres dimensions. Tot i no ser un estudiant brillant, la seva habilitat amb el dibuix i el seu gust pel detall i el perfeccionisme van conformar la seva vocació. Des de ben jove, un problema reumàtic el va obligar a fer llargs passejos entre arbres, plantes i animals. Aquesta fascinació per la natura l’acompanyaria durant la seva carrera professional. També ho faria una profunda religiositat.
La primera etapa de la seva obra (1878-1882) està marcada per l’ideari cooperativista: totes les obres d’aquells anys són de caire urbà i social. Destaca la cooperativa L’Obrera Mataronense (Nau Gaudí).

Durant els següents anys (1883 – 1900), dedica els esforços a aconseguir un estil propi, que es comença a perfilar en edificis com la Casa Vicens (1883-85), el Capricho de Comillas (1883-85), els Pavellons de la Finca Güell (1884-87), el Palau Güell (1886-91), el palau episcopal d'Astorga (1887-94), el Col·legi de les Teresianes (1888-90), la Casa de los Botines a Lleó (1891-94), el portal i tanca de la Finca Miralles (1901-02), Casa Calvet (1898-1904) i la Torre Bellesguard. En aquest període va conèixer el que serà el seu mecenes, Eusebi Güell.

La seva època més creativa i innovadora va del 1900 al 1917: el Park Güell (1900-14), la Casa Batlló (1904-06), l’església de la colònia Güell (1908-15), la Pedrera (1906-12) i les escoles de la Sagrada Família.

Els anys previs a la seva mort (1918-1926) els va dedicar en exclusiva al seu gran projecte: la Sagrada Família, on va fusionar les seves inquietuds religioses i les trencadores idees arquitectòniques. Un tramvia va truncar el seu somni de veure acabada l’obra de la seva vida. Des del 2005, 7 edificis de Gaudí formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.