Joan Miró (1893-1983) és considerat un dels artistes més influents del segle XX. El seu estil únic i original, marcat per les formes simples, els colors elementals i l’experimentació amb nous materials, l’ha convertit en un referent per a molts creadors.

Amb tan sols 14 anys, va començar els estudis de comerç per indicacions del seu pare, que va acceptar que, paral·lelament, es matriculés a classes nocturnes de dibuix a La Llotja de Barcelona “com un passatemps”.  Va ser el 1911, durant l’estada a Mont-Roig del Camp per recuperar-se d’una malaltia, que va decidir fermament ser pintor. Ni la projecció internacional, ni les estades a París, Nova York o Japó l’allunyarien mai dels paisatges del Baix Camp, claus per a la seva vocació artística i font d’inspiració, com tampoc de les seves arrels catalanes.

Després d’una primera etapa artística amb influències fauvistes, expressionistes i cubistes (Retrat de nena, 1919; La masia, 1920) l’estada a París el posa en contacte amb el surrealisme i el dadaisme, i la seva pintura evoluciona i s’allibera del convencionalisme i l’academicisme. En la seva particular visió surrealista, Miró s’inspira en l’irracional i transforma els objectes i els personatges en símbols i formes que mesclen allò geomètric amb allò orgànic. El carnaval d’Arlequí (1924) i El gos bordant a la lluna (1926) són títols molt significatius.

L’inici del reconeixement internacional de la seva obra, amb la compra de peces per part del MoMA de Nova York el 1928, coincideix amb la seva etapa més rebel, marcada pel desig de “matar” la idea clàssica de pintura. I és que durant tota la seva vida experimentarà amb noves tècniques i expressions com el collage, els gravats, la ceràmica, els tapissos, l’escultura, l’escenografia, basculant constantment entre la figuració i l’abstracció. A partir dels anys 60 inventa un nou llenguatge, on la seva mitologia característica (dona, ocell, estel, lluna i sol) adquireix una significació molt explícita (L'or de l'atzur, 1967).
Fugia del protagonisme públic, refugiant-se sovint en el seu estudi de Palma. Això no és impediment perquè Miró expressi la ràbia i sensibilitat pels grans esdeveniments de la seva època (la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial) a través de la seva obra: Natura morta del sabatot (1937) o la sèrie Constel·lacions (1939-1941). I fins i tot en els anys de consagració internacional, amb retrospectives als museus més prestigiosos, no s’atura el seu esperit combatiu. En són un exemple les teles que va cremar i foradar el 1973 en protesta contra la repressió franquista.

Una de les millors col·leccions de l’obra de l’artista es troba recollida a la Fundació Joan Miró de Barcelona, que va obrir les seves portes el 1975. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMA i al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm, entre d’altres.