Class:
spaces
Just al costat de la catedral de Vic, el Museu Episcopal és un referent en l’art medieval català i exposa obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic (entre els segles XII i XV). El centre, amb un fons de més de 29.000 peces, està especialitzat en art litúrgic.
L'extens fons romànic permet seguir amb precisió l'evolució iconogràfica i estilística del romànic català. Una de les peces estrella del museu és el grup escultòric del Davallament d'Erill la Vall. Descobert per l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans a la Vall de Boí del 1907, aquesta obra del Mestre d'Erill és considerada un dels conjunts escultòrics més importants del romànic europeu del segle XII.
Com destacat és també el Baldaquí de l'església parroquial de Ribes, una de les obres mestres que custodia el museu. Altres peces a tenir en compte són el frontal d'altar de Sant Andreu de Sagàs, el frontal de Sant Pere de Ripoll o la Mare de Déu de Santa Maria de Lluçà.
A banda del seu fons de primer ordre, el museu destaca també per un projecte museològic modern i innovador. Per això, va ser guardonat el 2001 amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural per la seva contribució a la difusió de l'art medieval català.
És possible sentir-se com un burgès de principis del segle XX visitant un monestir romànic? Sant Benet de Bages demostra com el patrimoni s’adapta a nous usos al llarg del temps. En aquest cas, passa de monestir medieval a residència d’estiu de la família de Ramon Casas i actualment és un complex turístic i cultural.
La primera església (preromànica) es consagrava l'any 972 amb una comunitat de dotze monjos. Tot i així, és a partir del segle XII que l’abadia viu la seva època d’esplendor, amb la construcció d’una nova església i el claustre. Aquest últim és l’estrella romànica del conjunt. Entre els pilars s’obren arcs de mig punt que descansen sobre columnes dobles amb capitells esculpits, tots ells originals.
Fruit de la desamortització de Mendizábal, el monestir es va abandonar. Va ser l'any 1907, que Elisa Carbó i Ferrer, mare del pintor Ramon Casas, va comprar els terrenys de Sant Benet i va aprofitar les estances de la comunitat monàstica per habilitar-les com a residència. La rehabilitació va anar a càrrec d’un altre nom il·lustre: Josep Puig i Cadafalch. Destaca la terrassa de migdia d’estil modernista que ocupa part de les antigues cel·les dels monjos.
Actualment, a través de les noves tecnologies, es pot fer una immersió a la història monàstica i al passat modernista de l’edifici. Però no només això. L'any 2007 es va inaugurar al voltant del monestir un complex conegut com a Món Sant Benet que, a més de difondre el patrimoni, també treballa per la gastronomia i el paisatge.
El Museu Pau Casals és un dels testimonis més significatius del llegat de Pau Casals, un dels músics catalans més universals, que va revolucionar el món de la música per la innovació en la interpretació amb el violoncel.
L’edifici que ocupa és la Vil·la Casals, que el 1910 el músic va fer construir al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. Concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista, amb la Sala de la Música, el jardí i el mirador. Casals hi va viure fins el 1939, quan va haver de marxar a l'exili, i mai més hi va tornar.
El 1972, el músic i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals per preservar el patrimoni que tenien a la casa de Sant Salvador. Després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.
A l’actual museu, inaugurat el 2001, el visitant hi pot admirar diverses escultures, pintures, instruments musicals, fotografies, autògrafs, mobles i altres objectes personals del músic, a més de participar en diverses activitats destinades a l'impuls i la divulgació de la música.
El pavelló és una estructura horitzontal d’una sola planta que descansa sobre 8 pilars d’acer que suporten tot el pes de la coberta plana. No hi ha cap espai tancat, ni tampoc portes, i gairebé no existeix una separació entre l’interior i l’exterior. La geometria pura i la senzillesa dominen l’edifici.
Murs de vidre, marbres verds, ònix daurat de l’Atlas, travertí romà, ciment, acer cromat i aigua són els ‘ingredients’ utilitzats per Ludwig Mies Van der Rohe per dissenyar un edifici auster però amb notables qualitats expressives.
Aquesta obra tan singular es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. El Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe va ser un “cop de modernitat” enmig de les sumptuoses construccions noucentistes que van definir la urbanització de Montjuïc.
Tot i ser concebut com un edifici efímer (es va desmuntar un cop acabada l’Exposició Universal) va tenir prou temps per convertir-se en un referent del racionalisme arquitectònic (anys 20-30 del segle XX). Tant és així que el 1954, amb motiu del 25è aniversari de l’Exposició, l’arquitecte Oriol Bohigas n'impulsa la reconstrucció. Aquesta es va fer realitat al cap de més de 30 anys, el 1986.
Amb 6.000 anys d’antiguitat, les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Estaven dedicades a l’extracció de variscita (o cal·laïta), un mineral semipreciós que s’utilitzava per fer peces de joieria.
A banda de la complexa xarxa minera que el forma, el jaciment destaca per les restes arqueològiques que s’hi han trobat, que reflecteixen el context socioeconòmic i cultural del Neolític a la Península Ibèrica. Eines de pedra, os i fusta (encara no coneixien els metalls), fragments de ceràmica i restes de materials constructius són alguns exemples d’aquests vestigis neolítics.
Un dels objectes més destacats és la Venus de Gavà, una figura antropomorfa de ceràmica negra; es tracta d’una peça incompleta i trencada en diferents fragments, dels quals es pot deduir una forma femenina, d’estructura simètrica i desproporcionada, amb ulls en forma de sols i amb les extremitats superiors recolzades sobre un ventre prominent. La Venus de Gavà podria ser la imatge d’una deessa de la fertilitat i constitueix una de les poques representacions religioses del neolític existents a la Península.
Les manifestacions artístiques (la Venus i les joies) i la complexitat de les mines posa de manifest que els habitants de la zona formaven una societat avançada i amb sòlides creences religioses.
