Class:
spaces
Les Drassanes Reials de Barcelona van ser la gran fàbrica de galeres que necessitava la Corona d’Aragó en plena expansió pel Mediterrani. Situades davant de mar i als peus de Montjuïc, durant molts anys es va pensar que eren les drassanes medievals més grans i completes que es conservaven arreu del món. Però les excavacions de l'any 2012 van evidenciar que, a finals del segle XVI, sobre l’antic edifici medieval, s'hi van aixecar unes noves drassanes que es corresponen a l'edifici actual.
El rei Jaume I va impulsar la creació de les Drassanes, tot i que va ser Pere III qui, en col·laboració amb la ciutat i la Generalitat, hi va donar l’empenta definitiva a finals del segle XIV. El primer edifici d’aquesta infraestructura va ser una gran construcció emmurallada amb una torre a cada angle; posteriorment es començà a cobrir i a ampliar. La gran sala gòtica de vuit naus que veiem actualment data del segle XVI, tot i que manté l'estil gòtic original. És un espai ample i molt lluminós gràcies als grans finestrals i cobert amb sostre de fusta.
Actualment l’edifici és la seu del Museu Marítim de Barcelona. La col·lecció es va iniciar el 1929 i s’ha anat enriquint al llarg dels anys. En destaquen els models de vaixells, d’instruments nàutics, d’exvots, de pintura marítima, de mascarons o de cartografia. També són molt populars la rèplica de la Galera Reial de Joan d’Àustria i el pailebot de Santa Eulàlia.
La Casa Masó és la casa natal de l’arquitecte Rafael Masó, un símbol del desplegament del noucentisme a Girona. Perfectament integrada dins l'entorn urbà, l'edifici consta de planta baixa, tres pisos i terrat.
La casa actual és la unió de quatre cases de tipus menestral adquirides per la família Masó. La façana del carrer Ballesteries combina l’estil secessionista amb elements d’inspiració barroca. A la part del darrere, galeries de vidre i ceràmica emmarquen el riu Onyar.
Rafael Masó va fer dues grans reformes a la casa. La primera, a partir de l'any 1911 quan el seu pare li va encarregar adequar l’habitatge a les necessitats d’una família nombrosa i que havia ascendit socialment. La segona intervenció va ser el 1918, quan el seu germà va heretar la casa. A més d’unificar les façanes, va dissenyar l’escala, els vitralls i bona part dels mobles de l’interior.
Per a les reformes, l’arquitecte va recórrer a l’estil modernista imperant en l’època, tot i que cada cop va anar introduint més elements de l’incipient moviment noucentista.
Des de 2006 aquest habitatge benestant és la seu de la Fundació Rafael Masó i actualment és l’única de les cases del riu Onyar que està oberta al públic.
Els músics Lluís Millet i Amadeu Vives, fundadors de l’Orfeó Català, l'any 1891 van encarregar a Lluís Domènech i Montaner un edifici per a la seu de l’entitat. Però no volien una construcció qualsevol, sinó un edifici únic que recollís el sentiment catalanista de la burgesia de finals de segle XIX. El 23 d’abril de 1905 va començar la construcció i l’alta societat barcelonina no se’n va perdre la inauguració, el 9 de febrer de 1908.
A la façana destaca sobretot el conjunt escultòric de l’al·legoria de la música popular. Un cop dins, el vestíbul principal, un espai barroc ple de color, és l’aperitiu de l’autèntica joia de l’edifici: la sala de concerts. Domènech i Montaner va recórrer a una estructura d’acer que suporta el pes de la construcció per poder obtenir un gran espai diàfan, clar i net. I al sostre, tota la platea està coberta amb una gran lluerna amb forma d’esfera invertida que representa un sol envoltat de rostres femenins. L’escenari és l’altre gran atractiu de la sala, amb els conjunts escultòrics més rellevants de l’edifici.
Domènech i Montaner va dissenyar un Palau on l’arquitectura es combina amb l’escultura, l’ebenisteria, la marqueteria, la vidrieria, el mosaic o la ceràmica. És el que coneixem com l’obra d’art total.
L’any 1885, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la seva residència al centre de Barcelona, concretament al carrer Nou de la Rambla. Gaudí va concebre un edifici solemne i ostentós, i va emprar materials rics i costosos, com marbres o fustes nobles. La sobrietat de la façana, probablement a causa del seu emplaçament en un solar petit d’un carrer estret, contrasta amb la fastuositat del seu interior. Uns arcs parabòlics a la façana, ornamentats amb reixes de ferro forjat, donen accés a una entrada àmplia, que permetia l’ingrés de cavalls i de carruatges.
L’edifici s’articula mitjançant un saló central cobert per una magnífica cúpula que sobrepassa l’alçada del terrat i que, a través de perforacions en forma d’estrella, permet l’entrada de llum solar. El saló, amb una capella adossada, està ricament decorat amb columnes, vitralls i reixes, i distribueix la resta d’estances, totes elles amb vidrieres i mobiliari ornamentat. El palau també disposa d’uns amplis estables al soterrani, una prestació que poques cases tenien.
També és innovador l'ús de xemeneies situades al terrat de l’edifici, elements molt presents en la imaginativa decoració de Gaudí. És precisament en aquestes xemeneies on l'arquitecte va utilitzar per primera vegada un dels recursos decoratius que més l’han caracteritzat: el trencadís.
Qui ha dit que un hospital ha de ser blanc i despullat de decoració? Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 1902 l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner va projectar un hospital ple de bellesa, ric en ornamentació, colors i vegetació.
Es tracta d’un complex monumental format per 27 pavellons de maó vermell a la frontera entre l’Eixample i el Guinardó. Una autèntica ciutat hospitalària on, envoltats de jardins, es distribueixen els serveis mèdics i generals, els departaments i una església. Tots ells connectats a través d’una xarxa subterrània de passadissos de 2 Km de longitud que permet el trasllat de malalts sense sortir a l’exterior.
El projecte de Domènech i Montaner, que acabà el seu fill l’any 1930, és una concepció arquitectònica i urbanística totalment innovadora respecte les tipologies d’hospital vigents fins a principis del segle XX. Segueix el corrent higienista: separa els serveis per evitar contagis i afavoreix la llum natural i els espais oberts, per renovar l’aire i fer la convalescència més agradable als pacients.
Després de més de 80 anys d’activitat sanitària, el 2009 l’hospital es traslladà a unes noves instal·lacions. Un cop buits i readaptats, els pavellons modernistes de Domènech i Montaner acullen diferents institucions.
Olèrdola ha conegut la presència de l’home des de l'edat del bronze fins ben entrat el segle XX. Aquest fet evidencia la importància estratègica d’un assentament situat al turó de Sant Miquel, que domina la plana del Penedès. Actualment Olèrdola és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i forma part de la Ruta dels Ibers.
La seva posició va fer d’Olèrdola un lloc ideal en temps de guerra i poc habitable durant els períodes de pau. Per això, el lloc també ha conegut llargues temporades d’abandó.
Els seus pobladors hi han deixat empremta. Hi trobem un oppidum iber, un poblat fortificat i emmurallat. També una impressionant fortificació romana per controlar el territori i, en especial, la via d’accés cap a Tarraco. Per últim, en el conjunt hi ha una ciutat medieval, amb esglésies preromàniques i romàniques (Sant Miquel i Santa Maria), el castell i tombes antropomorfes excavades a la roca.
A principis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població a la plana.
Actualment s’hi conserven restes del castell, l'església de Sant Miquel, un edifici romànic, i la Necròpolis de Sant Miquel, una excel·lent mostra dels enterraments característics de l'alta edat mitjana.
Cal tocar la ciència. Amb aquesta premissa va néixer al 1981 el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa", el primer museu científic interactiu d’Espanya. Aquest objectiu continua vigent en la seva remodelació que ha donat lloc al CosmoCaixa, inaugurat el 2004.
En un espai quatre vegades més gran que el primer Museu de la Ciència, el CosmoCaixa es divideix en diverses àrees per divulgar el coneixement científic des de l’experimentació. Per exemple, el mur geològic mostra diverses estructures geològiques; la sala Univers proposa un recorregut des del Big Bang fins a l'actualitat; les sales infantils acullen espais educatius i lúdics com el Planetari Bombolla, el Clik, el Creactivity o els tallers científics.
Fins i tot el CosmoCaixa replica exactament un tros de bosc inundat de la selva amazònica brasilera de més de 1.000 m². S’hi pot veure tant la part inundada, com la de terra ferma, com la subterrània, amb pluja tropical inclosa.
El CosmoCaixa és un dels museus de la ciència més moderns del món. Tot i així, segueix fidel als seus orígens. I és que conserva part de l’edifici modernista on es va ubicar el primer museu: un antic asil per a cecs de l'arquitecte Josep Domènech i Estapà construït el 1904 al peu del Tibidabo.
Dins l’antic edifici de la Casa de la Caritat de Barcelona, en un equipament totalment modern, hi trobem un centre cultural de referència europea. Es tracta del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), que des del 1994 treballa per a la recerca creativa i en la producció de coneixement. Té com a eix central la ciutat i la cultura urbana i com a objectiu vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania.
Ho fa a través de projectes propis. Els més significatius són les exposicions temàtiques, que generen debat i coneixement al voltant dels temes que perfilen l'actualitat. Alhora, també ha instaurat altres formes de d’intercanvi cultural com debats internacionals, el CCCB Lab, la plataforma de literatura Kosmopolis o el projecte de cinema experimental Xcèntric. Tots ells són projectes que tracten de manera integrada la cultura del segle XXI i les grans transformacions de l’era digital.
El CCCB disposa d'un fons (Arxiu CCCB i Arxiu Xcèntric) on conserva la documentació relacionada amb tots els projectes que s'han anat realitzant des de la seva inauguració. Aquest arxiu és a l'abast de tothom des del 2008.
Visitar el Centre de Cultura Contemporània és entrar en un espai de reflexió sobre què és la cultura urbana. El mateix edifici, remodelat per Helio Piñón i Albert Viaplana, estructurat al voltant del Pati de les Dones, hi convida. És recomanable pujar fins al mirador abans d’acabar la visita.
La Seu Vella està formada per un conjunt d’edificacions situades estratègicament al Turó de Lleida, que domina la ciutat i tota la plana dels voltants. Es tracta d’una de les catedrals més importants de Catalunya, que destaca especialment per la seva obra escultòrica i pel claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa.
Com és habitual en aquest tipus d’obres, la Seu Vella va ser construïda i ampliada durant segles combinant diferents estils arquitectònics. La primera catedral cristiana es comença a construir l’any 1193 amb l’objectiu d’atendre la població creixent de la ciutat. D’aquesta construcció romànica en destaquen actualment les portalades.
A finals del segle XIII s’introdueixen elements del nou estil gòtic. Durant aquesta època s’acaben les obres més importants del temple i es construeixen les capelles, el claustre, el campanar i la Porta dels Apòstols, treballs que s’allarguen durant els segles XIV i XV.
El claustre es troba just davant de la façana principal de l’església; una disposició inusual en les construccions cristianes, que recorda més els avantpatis de les mesquites àrabs. Els capitells ricament ornamentats mereixen una atenció especial, així com les esplèndides vistes sobre la ciutat de Lleida que des d’allà es tenen.
Amb poc més de 30 anys, la reina Elisenda de Montcada va retirar-se del món en quedar vídua. I ho va fer al Monestir de Pedralbes, que ella mateixa havia fundat el 1326 a la muntanya de Sant Pere Màrtir (Barcelona). Hi va residir 37 anys aïllada, amb l’única companyia de les monges clarisses i l’arquitectura gòtica.
El Monestir de Santa Maria de Pedralbes es va aixecar en només 13 mesos i destaca per la seva gran homogeneïtat arquitectònica d’estil gòtic. Les pedres blanques (petras albas), utilitzades per construir el conjunt, van acabar donant nom a la zona: Pedralbes.
Entre les joies del monestir hi ha la petita capella de Sant Miquel, que destaca per les pintures al fresc i a l'oli (s.XIV), un testimoni excepcional de la pintura gòtica catalana; els vitralls gòtics de l’interior del temple (considerats dels més importants de Catalunya per la seva antiguitat i el bon estat de conservació) i el claustre. Aquest és un dels més grans i imponents del món.
Cal destacar també la tomba de la reina Elisenda. Ubicada entre l’església i el claustre, és un sepulcre bifrontal que representa les seves dues cares: des de l’església se la veu vestida i coronada com a reina i, des del claustre, apareix com a vídua i monja, amb el senzill hàbit franciscà.
